L’estiu del pastor: la vida que puja amb les muntanyes
Quan arriba el juny i les últimes neus desapareixen dels cims, els Pirineus canvien de ritme. Les pastures d’alta muntanya tornen a omplir-se de vida, els esquellots ressonen per les valls i els pastors inicien una de les etapes més intenses de l’any.
L’estiu és molt més que una estació: és el moment en què la muntanya ofereix els seus millors prats, on els ramats troben aliment abundant i on es perpetua una manera de viure que ha modelat el paisatge pirinenc durant segles.
La pujada a les estives
Cada primavera té lloc un dels rituals més emblemàtics dels Pirineus: la transhumància. Ramats sencers deixen els pobles i les valls per pujar cap a les estives, els grans prats alpins situats entre els 1.600 i els 2.500 metres d’altitud.
Aquest desplaçament permet aprofitar l’herba fresca de les muntanyes mentre les pastures de les valls poden recuperar-se per a la tardor.
Per als pastors, aquesta pujada marca l’inici de mesos de feina intensa, sovint lluny de casa, vivint en cabanes o refugis envoltats únicament de natura.
Cada ramat té el seu caràcter
Encara que sovint es parla del “pastor” en singular, la realitat és molt diversa. Cada espècie necessita una manera diferent de treballar.
Les ovelles, les grans protagonistes
Les ovelles són probablement la imatge més representativa dels estius pirinencs.
El pastor les acompanya diàriament cap a les millors pastures, controla que no es dispersin, vigila els possibles atacs de depredadors i comprova l’estat de cada animal. També revisa les peülles, tracta petites ferides i observa qualsevol signe de malaltia.
És una feina d’observació constant.
Les cabres, independents i curioses
Les cabres prefereixen els pendents rocosos, els matollars i els llocs més difícils d’accedir.
Són animals molt àgils, però també molt més independents que les ovelles. El pastor ha d’estar especialment atent perquè tendeixen a separar-se del grup i explorar nous indrets.
A canvi, aprofiten vegetació que altres animals no mengen i contribueixen a mantenir nets molts espais de muntanya.
Les vaques, tranquil·litat aparent
Els ramats de vaques passen bona part del dia pasturant amb calma.
Tot i això, el pastor continua controlant els punts d’aigua, els tancats naturals, els vedells acabats de néixer i l’estat general dels animals.
Durant l’estiu, les vaques acumulen reserves que seran essencials per afrontar els mesos més freds.
Els cavalls, llibertat vigilada
En moltes zones dels Pirineus també és habitual veure cavalls pasturant gairebé en llibertat.
Aparentment semblen completament autònoms, però darrere d’aquesta imatge hi ha un seguiment constant dels ramaders, que identifiquen cada animal, comproven el seu estat de salut i organitzen els agrupaments abans del descens de la tardor.
Una jornada que comença abans de sortir el sol
L’horari del pastor no el marca el rellotge, sinó la llum.
Els dies comencen molt aviat. Cal localitzar el ramat, revisar que tots els animals siguin presents, conduir-los cap a les millors pastures i assegurar-se que disposin d’aigua.
Al llarg del dia també s’arreglen tanques, es reparen cabanes, es controlen possibles incidències i es mantenen els camins.
Quan arriba el vespre, els animals tornen als indrets més segurs per passar la nit.
És una rutina que es repeteix dia rere dia, amb molt poques pauses.
El gos pastor, un company imprescindible
Cap pastor podria fer aquesta feina completament sol.
Els gossos pastors són una extensió dels seus ulls i de la seva veu. Amb ordres molt senzilles són capaços de reunir centenars d’animals, dirigir-los pels camins adequats o separar els exemplars que s’han allunyat.
En els darrers anys, els gossos de protecció també han recuperat protagonisme davant el retorn dels grans depredadors a algunes zones del Pirineu.
Molt més que cuidar animals
Ser pastor també significa llegir la muntanya.
Cal interpretar el temps abans que canviï, conèixer cada font, saber on creix la millor herba segons l’època de l’any i entendre el comportament dels animals.
Aquest coneixement no s’aprèn en llibres. És un saber acumulat durant generacions que es transmet observant, caminant i convivint amb el paisatge.
Un ofici que manté viu el Pirineu
Sense els pastors, els Pirineus serien molt diferents.
La ramaderia extensiva ajuda a conservar les pastures, redueix el risc d’incendis gràcies al pasturatge, afavoreix la biodiversitat i manté viu un paisatge que avui forma part de la identitat de moltes comarques pirinenques.
A més, darrere dels formatges artesans, la carn de xai, la girella, la llet de muntanya o molts altres productes locals hi ha mesos de dedicació silenciosa a les estives.
Quan el silenci també forma part de la feina
Potser la imatge més fidel de l’estiu del pastor és la més senzilla: un prat immens, el so dels esquellots, el vent que mou les herbes i una persona caminant lentament darrere del ramat.
És una feina exigent, sovint solitària i físicament dura. Però també és una manera d’habitar la muntanya amb respecte, de seguir el ritme de les estacions i de conservar una tradició que continua donant forma als paisatges i als sabors dels Pirineus.
Perquè, mentre els visitants admiren la bellesa dels cims, hi ha pastors que, dia rere dia, continuen escrivint una història discreta però essencial: la d’un estiu viscut al pas tranquil dels ramats.
