Tírvia abans de 1938: viatge a un poble desaparegut
Tírvia abans de 1938: entrar en un poble que ja no existeix
Imaginem que arribem a Tírvia un matí, cap al 1920.
El camí s’acosta a un poble compacte. Les cases s’agrupen sobre un punt elevat. Al voltant s’estenen camps, prats i muntanyes. Aquell Tírvia conservava una fesomia construïda durant segles. Havia estat vila fortificada, centre administratiu i cap d’un dels quarters del vescomtat de Castellbò. (Joaquim Miret i Sans, Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbó, 1900).
El 1938, la Guerra Civil va trencar aquesta continuïtat. Els bombardejos i els incendis van destruir gran part del nucli. Després, la reconstrucció va transformar profundament el poble.
En aquest article tornarem al Tírvia anterior a aquella destrucció. Seguirem els seus camins, entrarem als carrers i observarem les cases. També veurem com treballaven els habitants, com circulaven les mercaderies i com se celebraven fires i festes.
El nostre viatge se situarà principalment entre 1900 i 1925.
Abans del 1920: per què Tírvia era important
Abans d’entrar al poble, cal mirar breument cap al passat.
La història medieval explica per què Tírvia va ocupar durant segles una posició destacada entre les valls del Pallars.
Una vila en un lloc estratègic
Tírvia ocupa un punt de contacte entre la Vall Ferrera, la vall de Cardós i la vall de la Noguera Pallaresa.
Aquesta situació afavoria la circulació entre diferents territoris. Els camins portaven persones, ramats i mercaderies. També permetien mantenir les relacions entre comunitats de muntanya.
La geografia va contribuir, per tant, a donar importància a la vila.
Tírvia apareix documentada des de l’alta edat mitjana i va passar per diferents jurisdiccions senyorials.
Durant el segle XIII, la família Bellera hi va tenir un paper destacat. L’any 1225, Guillem de Bellera va concedir una carta de franqueses als habitants de Tírvia.
Més endavant, Tírvia va quedar vinculada al vescomtat de Castellbò.
El nom de Tírvia ja parla dels camins
La situació de Tírvia és tan important que probablement ha quedat fixada en el mateix nom del poble.
El topònim prové del llatí vulgar trivia, derivat de trivium, que significa « cruïlla de tres camins ». La documentació medieval conserva formes antigues del nom, entre les quals Tirviensis, ja al segle IX.
Aquestes tres vies corresponien als camins que permetien dirigir-se cap a la Vall Ferrera, la Vall de Cardós i la Coma de Burg o de Farrera. Tírvia s’aixecava, precisament, sobre aquest punt de trobada.
I aquesta posició ajuda a entendre moltes de les funcions que trobarem al llarg de la seva història: el pas de persones i ramats, les relacions entre les valls, la fira i, durant l’edat mitjana, la seva importància administrativa i judicial.
El quarter de Tírvia
Durant el segle XV, el vescomtat de Castellbò estava dividit en cinc quarters: Castellbò, Ciutat, Organyà, Rialp i Tírvia.
Tírvia era el centre del seu propi quarter. La demarcació comprenia territoris vinculats a la Vall Ferrera, la Coma de Burg, Mallolís i la Ribalera. Per això, la influència de la vila s’estenia molt més enllà de les seves cases.
Administrar i impartir justícia
Tírvia també exercia funcions administratives i jurisdiccionals.
La vila disposava de batlle, representant de l’autoritat senyorial. La documentació del vescomtat mostra la participació d’aquestes figures en el govern i l’administració de justícia. Així, els habitants de les comunitats pròximes podien arribar a Tírvia per qüestions administratives o judicials.
Els mateixos camins que servien per transportar animals i mercaderies també conduïen cap a aquest petit centre de poder.
De la vila medieval al poble de 1900
Amb el pas dels segles, Tírvia va perdre aquella antiga funció política.
Tanmateix, el poble conservava les traces d’aquesta història. Les cases continuaven agrupades en un nucli dens, adaptat al relleu i hereu de l’antiga vila fortificada.
Una fotografia de Lluís Marià Vidal, presa des del camí de Montesclado el 12 d’agost de 1894, ens permet observar aquesta fesomia abans de les transformacions del segle XX.
Ara podem deixar enrere l’edat mitjana.
Tornem al 1920: arribem a Tírvia
Deixem enrere l’edat mitjana i avancem fins a començaments del segle XX. Som cap al 1920. Ens acostem a Tírvia per un dels camins que comuniquen el poble amb les valls veïnes.
Un poble situat en una cruïlla
Abans d’arribar-hi, la posició de Tírvia resulta evident.
El nucli s’aixeca en un punt estratègic, prop de la confluència de la Vall Ferrera, la vall de Cardós i la vall de la Noguera Pallaresa. Aquesta situació havia condicionat la seva història durant segles.
Els camins continuaven sent essencials a començaments del segle XX. Connectaven Tírvia amb els pobles pròxims i permetien accedir a les terres, als boscos i a les pastures.
Per tant, el poble formava part d’un territori que es recorria constantment.
La silueta de l’antic Tírvia
A mesura que ens acostem, distingim millor les cases. La fotografia que Lluís Marià Vidal va fer el 12 d’agost de 1894 permet observar aquesta antiga fesomia. El poble forma un conjunt compacte, envoltat per camps i muntanyes.
Altres fotografies de les primeres dècades del segle XX mostren una estructura semblant.
Les cases apareixen molt pròximes entre elles. Predominen la pedra i la pissarra. Al mateix temps, les construccions agrícoles s’estenen pels marges del nucli.
Un poble més habitat
El Tírvia que tenim davant també era més poblat que l’actual. Les dades demogràfiques mostren que el municipi encara mantenia una població considerable durant les primeres dècades del segle XX. L’any 1930, la documentació oficial relacionada amb l’escola atribueix 503 habitants a la població de referència. Aquesta xifra s’ha d’interpretar amb prudència, perquè pot correspondre al territori atès i no exclusivament al nucli.
Tanmateix, les fotografies i els registres confirmen una realitat clara. Tírvia era un poble viu.
Ara ja som davant de les primeres cases. Entrem-hi.
Entrem al poble
El primer que percebem és la proximitat dels edificis. Les cases formen un teixit dens. Els carrers s’adapten al desnivell i conserven l’empremta de l’antiga vila. Pedra, fusta i pissarra dominen el paisatge construït.
Alguns passos travessen els edificis. Altres carrers s’obren entre façanes irregulars.
Aquesta estructura encara mantenia part de l’organització desenvolupada durant els segles anteriors.
Sant Feliu abans de la destrucció
L’antiga església de Sant Feliu formava part d’aquest paisatge. La seva existència està documentada des de l’edat mitjana. Una visita pastoral de 1758 descriu l’altar major, cinc altars secundaris, la sagristia i el cementiri. Aquella era encara l’església que coneixien els habitants de Tírvia a començaments del segle XX.
Per tant, quan recorrem les fotografies anteriors a 1938, el campanar pertany a un edifici que després desapareixeria.
El forn i Casa Guillem
Continuem caminant. Entre les cases hi havia espais vinculats directament a la vida quotidiana. Un document especialment interessant ens permet localitzar-ne un.
El fons patrimonial de Casa Guillem de Tírvia, conservat a l’Arxiu Comarcal, cobreix el període 1867-1919. La descripció archivística situa probablement aquesta casa davant del forn de Tírvia.
Aquest petit detall resulta molt valuós. El forn deixa de ser una activitat abstracta. Es converteix en un lloc concret dins del poble.
Les cases també tenien noms
La documentació de Casa Guillem ens recorda un altre aspecte important de la societat pallaresa. Les cases constituïen una referència essencial per identificar les famílies i situar-les dins la comunitat.
A finals del segle XIX, el fons documenta Rosa Casimiro Granja, hereva de Casa Guillem. Posteriorment es va casar amb Manel Castellarnau, procedent de Casa Cerdà d’Àreu.
Així, els documents comencen a posar noms darrere de les façanes que veiem a les fotografies.
Un poble que comença a despertar
Ja som dins de l’antic Tírvia. Al nostre voltant hi ha cases, carrers, una església, un forn i una escola documentada poc després. Darrere de cada porta hi ha una casa i una família.
Ara falta una cosa essencial. Conèixer els seus habitants.
Per això, deixarem per un moment els edificis i intentarem reconstruir un matí qualsevol al Tírvia de començaments del segle XX.
Un matí qualsevol a Tírvia
És un matí qualsevol de començaments del segle XX. Les portes s’obren i l’activitat comença aviat. Una part important de la jornada depèn del camp, dels animals i de les feines de cada casa.
La casa com a centre de la vida
Al Pallars, la casa tenia una dimensió familiar i econòmica. Al seu voltant s’organitzaven les persones, les terres, el bestiar i bona part dels recursos disponibles.
Aquesta estructura explica també la importància dels noms de casa. Hem vist com els documents de Casa Guillem de Tírvia, per exemple, permeten seguir propietats, herències i relacions familiars durant el segle XIX.
La jornada es distribuïa entre moltes tasques. Algunes es feien dins del poble. D’altres obligaven a sortir cap als camps, els prats o la muntanya.
Treballar la terra
L’agricultura de muntanya s’havia d’adaptar al clima i al relleu. Als municipis d’aquest sector del Pallars es cultivaven cereals, patates, llegums i productes d’horta. Els prats també eren essencials perquè proporcionaven aliment per al bestiar.
El calendari agrícola marcava una part important de l’any.nSembrar, segar, recollir l’herba o guardar les collites exigia molta mà d’obra. A més, les feines canviaven amb les estacions.
Els animals formaven part del dia a dia
La ramaderia completava aquesta economia. Vaques, ovelles, animals de càrrega i altres caps de bestiar proporcionaven aliments, força de treball i recursos. Al mateix temps, obligaven a mantenir prats, bordes i zones de pastura.
Per això, el territori quotidià dels habitants s’estenia molt més enllà dels carrers. El poble continuava als camps i als camins.
L’aigua, el foc i els aliments
Mentrestant, dins les cases continuaven altres feines. Calia buscar o transportar aigua, preparar els aliments, conservar les provisions i mantenir el foc. També s’havia de tenir cura de la roba, dels estris i dels espais domèstics.
El forn del poble formava part d’aquesta xarxa quotidiana. Hem vist que la documentació de Casa Guillem permet situar aquesta casa probablement davant del forn de Tírvia.
Així, darrere de les façanes que veiem a les fotografies, hi havia una activitat constant.
El poble s’omple de moviment
A mesura que avança el matí, alguns habitants surten cap a les terres. Altres es queden al nucli per continuar les feines de casa.
També hi ha persones que marxen més lluny. Perquè Tírvia no vivia tancada sobre ella mateixa. Els seus habitants formaven part d’una xarxa de camins que connectava pobles i valls. Seguim-ne un.
Un poble que vivia dels camins
Sortim de Tírvia per un dels antics camins.
Avui, la carretera ha canviat la nostra manera de percebre les distàncies. A començaments del segle XX, bona part dels desplaçaments encara es feien a peu o amb animals.
El camí ral de la Vall Ferrera
Un dels itineraris més importants comunicava Tírvia amb la Vall Ferrera. L’antic camí ral avançava cap a poblacions com Araós, Ainet de Besan i Alins. Era un camí de ferradura, adaptat al pas de persones i animals. Alguns trams d’aquest itinerari històric encara es poden recórrer avui.
Aquests camins permetien mantenir comunicades comunitats separades per quilòmetres de muntanya. Les distàncies es mesuraven també en hores de camí. Els habitants es desplaçaven per treballar les terres, visitar altres pobles, assistir a fires o resoldre assumptes familiars i administratius.
Els animals de càrrega facilitaven el transport. Mules, matxos i ases podien portar sacs, aliments, eines i altres mercaderies pels camins de ferradura. Per això, el moviment de persones i animals formava part del paisatge quotidià.
Mercaderies, notícies i relacions
Els camins transportaven també informació. Una visita, una fira o un tracte comercial permetien trobar persones d’altres pobles. Les notícies circulaven amb els viatgers i amb els habitants que tornaven a casa.
Així, la muntanya no formava un conjunt de comunitats completament aïllades. Els camins creaven una xarxa de relacions entre elles.
A Tírvia, aquesta xarxa es feia especialment visible en determinats moments de l’any. Un d’ells era la fira.
El 23 d’octubre: avui hi ha fira
Avui Tírvia canvia de ritme. Som a 23 d’octubre. Pels camins que hem recorregut comencen a arribar habitants dels pobles veïns. Alguns venen a peu. D’altres arriben acompanyant els animals. És dia de Fira de Tardor.
Una antiga fira ramadera
Les fonts dedicades a les fires pirinenques la descriuen com una fira d’origen antic i tradicionalment ramadera. La seva orientació actual cap a l’artesania correspon a una etapa molt posterior.
En l’època que ens interessa, el bestiar hi tenia un paper central. Cavalls, mules i altres animals arribaven al poble per ser mostrats, examinats i negociats.
Comprar, vendre i fer tractes
Una fira era, abans de tot, un lloc per fer tractes. En una economia rural, comprar o vendre un animal representava una decisió important. Calia observar-ne l’estat, discutir el preu i arribar a un acord.
Les grans fires ramaderes del Pallars ens ajuden a entendre aquesta activitat. Les de Salàs de Pallars i de la Pobleta de Bellveí constitueixen exemples més ben documentats. Hi acudien tractants, ramaders i compradors interessats especialment en cavalls, mules i matxos.
A Tírvia, la fira tenia una escala més petita. La seva funció econòmica, però, continuava sent important.
La gent i les notícies arribaven a la fira
La situació de Tírvia afavoria aquestes trobades. Els camins procedents de la Vall Ferrera, de Cardós i dels pobles pròxims conduïen cap a la vila. El dia de fira, aquesta antiga funció de cruïlla es feia especialment visible.
Durant unes hores, els carrers rebien persones que habitualment vivien separades per hores de camí. La fira permetia comprar i vendre. També era una oportunitat per retrobar parents, coneguts i habitants d’altres pobles.
A més, en un territori on els desplaçaments requerien temps, aquestes trobades tenien una altra funció. Les notícies viatjaven amb les persones. Es podia saber què havia passat en una altra vall. També s’intercanviava informació sobre collites, bestiar, famílies o futurs negocis.
Fires, festes i futurs matrimonis
La fira també creava ocasions per establir relacions entre persones de pobles diferents.
En la societat rural, les fires, les festes majors i els aplecs eren moments privilegiats de trobada. Hi coincidien famílies i joves que, durant la resta de l’any, vivien separats per hores de camí.
Aquestes trobades podien iniciar un festeig. De vegades, també facilitaven acords entre famílies i acabaven en matrimoni. Les fonts etnogràfiques documenten aquesta funció social de les fires i les festes en diferents territoris rurals catalans.
Als Pirineus, el ball també tenia un paper especialment important. Era un espai públic de trobada entre joves, sempre sota la mirada de les famílies. Saber ballar podia influir fins i tot en les possibilitats de trobar parella.
Per això, quan la fira s’acabava, els tractes que havien començat aquell dia no sempre tenien a veure amb animals o mercaderies. Alguns podien continuar a la festa següent.
Quan Tírvia feia festa
Canviem de dia. Ara som a l’estiu. Els treballs agrícoles continuen marcant la vida quotidiana, però el poble es prepara per viure un moment diferent. És la Festa Major.
La festa reunia el poble
Les festes locals ocupaven un lloc important en la vida social dels pobles pirinencs.
La Festa Major reunia els habitants i podia atreure persones dels pobles veïns. Els oficis religiosos, la música i el ball formaven part de les celebracions.
Així, la Festa Major ampliava durant uns dies l’espai habitual de sociabilitat. La música, el ball i els àpats compartits reforçaven aquests vincles.
A Tírvia, una fotografia excepcional ens permet veure un d’aquests moments.
Un ball fotografiat l’any 1935
L’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà conserva una fotografia del ball de la Festa Major de Tírvia de 1935.
Hi veiem els habitants reunits davant d’un edifici. Diverses parelles ballen mentre altres persones observen l’escena. Els músics acompanyen la celebració.
La fotografia pertany al Fons de l’Ajuntament de Tírvia i és d’autoria desconeguda. Aquest document té un valor especial. Les persones que hi apareixen són habitants reals de Tírvia fotografiats durant la seva Festa Major.
Tres anys abans de la destrucció
Les parelles ballen. Els músics toquen. Els veïns observen la festa. Només falten tres anys per al 1938.
Aquell any, la guerra arribarà directament a Tírvia. Els bombardejos i els incendis destruiran gran part del nucli que envoltava aquelles persones.
Per això, la fotografia del ball té avui una força particular.
Ens mostra una comunitat reunida en un Tírvia que estava a punt de desaparèixer tal com l’havien conegut durant generacions.
1938: quan aquell Tírvia va desaparèixer
Fins ara hem recorregut carrers, cases i camins. Hem vist la fira. Hem entrat a la Festa Major. També hem conegut algunes de les activitats que sostenien les famílies. Ara arribem al 1938. La Guerra Civil entra directament en la història de Tírvia.
El front arriba al Pallars
Durant la primavera de 1938, l’avanç de les tropes franquistes va portar el front fins al Pallars. La línia del front va quedar estabilitzada durant mesos a la zona de la Noguera Pallaresa. La població civil va patir evacuacions, combats i bombardejos.
Tírvia quedava en una posició especialment delicada. La seva situació estratègica, que durant segles havia afavorit les comunicacions, adquiria ara un significat militar.
El bombardeig del 16 de setembre
El 16 de setembre de 1938, Tírvia va ser bombardejada per l’artilleria franquista. Els impactes van provocar incendis que es van estendre pel nucli urbà. Una part important de la població ja havia estat evacuada.
Però els efectes sobre els edificis van ser devastadors. El Memorial Democràtic estima que aproximadament el 90 % del poble va quedar destruït.
Les cases que hem recorregut desapareixen
Aquesta xifra resulta abstracta fins que tornem a pensar en el poble que acabem de visitar. Els carrers estrets, les cases, els espais de treball i una part dels edificis que havien estructurat la vida quotidiana van quedar destruïts o greument afectats.
L’antiga església de Sant Feliu també va patir les conseqüències de la guerra i del procés posterior. L’edifici històric acabaria desapareixent durant la transformació del poble.
Per això, les fotografies anteriors a 1938 tenen avui un valor excepcional. Conserven carrers i edificis que ja no podem veure.
Una fotografia de les ruïnes
L’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà conserva fotografies que documenten l’estat de Tírvia després de les destruccions. Una imatge de 1940 mostra un paisatge de murs oberts, teulades desaparegudes i edificis en ruïnes. El campanar encara permet reconèixer el poble.
La fotografia produeix un contrast especialment fort amb les imatges de les dècades anteriors.
Només han passat uns anys des del ball de la Festa Major de 1935.
També es va construir un relat sobre la destrucció
Després de la guerra, el règim franquista va atribuir la destrucció del poble a les forces republicanes.
La documentació recollida pel Memorial Democràtic assenyala, en canvi, els bombardejos de l’artilleria franquista i els incendis posteriors com a causa de la devastació.
Aquesta diferència és important. La reconstrucció posterior no va afectar únicament les cases. També va anar acompanyada d’un discurs polític sobre el que havia passat.
Un poble que ja no podia tornar a ser igual
Quan els habitants van poder tornar, una gran part del Tírvia que coneixien havia desaparegut.
Calia reconstruir cases i edificis públics. També calia reorganitzar espais sencers del nucli.
A partir de 1944, la Dirección General de Regiones Devastadas intervindria directament en aquesta reconstrucció.
Començava una nova etapa. Tírvia tornaria a aixecar-se, però la seva fesomia ja seria diferent.
Reconstruir Tírvia
Quan va acabar la guerra, tornar a Tírvia significava tornar a un poble profundament ferit. Moltes cases havien desaparegut. D’altres estaven greument afectades. Calia trobar allotjament per als habitants i reconstruir una part important del nucli.
Aquesta reconstrucció, però, es va desenvolupar dins el nou context polític de la dictadura franquista.
Un «pueblo adoptado por el Caudillo»
Tírvia va ser declarat «Pueblo adoptado por el Caudillo». Aquesta figura formava part de la política franquista destinada a reconstruir poblacions greument afectades per la guerra. La intervenció quedava en mans de la Dirección General de Regiones Devastadas y Reparaciones.
Una fotografia conservada pel Memorial Democràtic mostra un grup d’habitants davant d’un gran cartell que anuncia aquesta adopció. La imatge resumeix bé la nova etapa. La reconstrucció material quedava vinculada a la propaganda del règim.
Les obres comencen el 1944
Els treballs de reconstrucció van començar l’any 1944 i es van prolongar durant els anys següents. La intervenció va afectar habitatges i edificis públics. Entre les actuacions més importants hi havia la nova església, l’Ajuntament i diversos grups de cases.
La necessitat de reconstruir una part tan extensa del nucli va oferir als arquitectes la possibilitat de reorganitzar alguns espais. Per això, el Tírvia que va sorgir de les obres presentava diferències respecte al poble anterior.
Una nova església de Sant Feliu
Un dels canvis més visibles va afectar l’església. L’antiga Sant Feliu havia format part del paisatge de Tírvia durant segles. Després de la guerra, el projecte de reconstrucció va comportar la construcció d’un nou temple.
La nova església va ocupar un lloc central dins el poble reconstruït. Tanmateix, la seva arquitectura pertanyia ja a una altra època.
Conclusió. Tornar a mirar Tírvia
Arribem al final del nostre recorregut. Hem entrat a Tírvia per un camí de començaments del segle XX. Hem recorregut els carrers i hem observat les cases. Després, hem seguit els habitants cap als camps, les fires i les festes. A poc a poc, el poble ha tornat a omplir-se de vida.
Les fotografies conserven un altre Tírvia
Les fotografies antigues tenen aquí un valor extraordinari. La vista de Lluís Marià Vidal de 1894 conserva la silueta del poble envoltat de camps. Les imatges dels anys vint ens permeten entrar als carrers. Finalment, la fotografia de la Festa Major de 1935 ens posa davant dels seus habitants.
Tres anys després d’aquell ball, el paisatge canviaria profundament.
Per això, aquestes imatges documenten edificis i carrers. Alhora, conserven fragments de la vida que hi havia al seu interior.
Un poble construït en moltes capes
El Tírvia actual conté diferents moments de la seva història. Hi trobem les traces de la vila medieval, els elements que van sobreviure a 1938 i els edificis sorgits de la reconstrucció franquista.
Cada etapa ha deixat una capa sobre l’anterior. Conèixer-les permet mirar el poble d’una altra manera.
Tornar al camí
Podem acabar on havíem començat. Som una altra vegada al camí, davant de Tírvia. Ara sabem que aquelles cases formaven part d’un territori de camps, prats i muntanyes. Sabem que pels camins arribaven mercaderies, animals i notícies. També hi arribaven persones que venien a la fira, a la festa o a trobar altres famílies.
Durant uns instants, continuen allà. La música sona i Tírvia encara és el poble que havia estat durant generacions.
Per anar més lluny
Història i memòria
Una obra fonamental per entendre l’organització medieval del vescomtat de Castellbò i el paper territorial del quarter de Tírvia. És especialment útil per reconstruir la història de la vila abans de l’època contemporània.
Un recorregut documental imprescindible sobre l’evacuació del poble, el bombardeig del 16 de setembre de 1938, la destrucció de Tírvia i la posterior intervenció de Regiones Devastadas. També analitza el relat propagandístic construït pel franquisme sobre les causes de la destrucció.
Un estudi de referència per ampliar la mirada més enllà de Tírvia i entendre com es va viure la Guerra Civil als dos Pallars. Permet situar el poble dins el context militar, polític i social del Front del Pallars. L’obra figura entre la bibliografia especialitzada recomanada sobre els espais de memòria pallaresos.
Obres literàries
Ambientada principalment en un poble fictici de la Vall d’Àssua, al Pallars Sobirà, la novel·la explora les ferides que la Guerra Civil i la postguerra deixen dins una petita comunitat pirinenca. El maquis, la repressió franquista, les venjances entre famílies i els silencis construïts durant dècades formen el rerefons de la història. És una lectura especialment adequada per complementar la història de Tírvia, perquè mostra com la guerra podia continuar condicionant les relacions i la memòria d’un poble molt temps després d’acabats els combats.
Una lectura essencial per acostar-se a l’impacte de la Guerra Civil sobre la societat rural pallaresa. A través de Conxa, Maria Barbal aborda la pèrdua, la repressió, el desarrelament i la desaparició progressiva d’un món vinculat als pobles del Pirineu.
Un estudi acadèmic que analitza la guerra des de l’experiència de les dones del món rural pirinenc. És especialment interessant per complementar la història militar amb les conseqüències de la guerra i la postguerra sobre la vida quotidiana.
