La tomba que qüestiona una llegenda: Teresa i el cementiri de Bausen
Una tomba que explica tot un món
A Bausen, a la Val d’Aran, hi ha un cementiri amb una sola tomba. Hi descansa Teresa, morta el 10 de maig de 1916, als trenta-tres anys. Sobre la pedra, una inscripció breu conserva encara avui el record del seu company: «A mi amada Teresa».
Aquest petit recinte, apartat del cementiri parroquial, s’ha convertit amb els anys en un dels llocs més singulars de Bausen. També ha donat origen a una història d’amor que s’ha explicat moltes vegades i que avui forma part de la memòria del poble.
Taula de continguts
La història que s’explica a Bausen
La versió més coneguda presenta Teresa i Francisco com dos cosins enamorats que volien casar-se. La consanguinitat exigia obtenir una dispensa eclesiàstica i, segons el relat transmès, la parella no hauria pogut assumir-ne el cost.
Teresa i Francisco haurien decidit aleshores viure junts. Van formar una família i van tenir dos fills. Quan Teresa va morir, el rector s’hauria negat a permetre que fos enterrada al cementiri parroquial perquè la seva unió no havia estat reconeguda per l’Església.
Els veïns de Bausen haurien reaccionat construint un petit cementiri civil per donar-li sepultura. La tradició afirma que el van aixecar en molt poc temps, fins i tot en una sola nit o en una jornada segons les versions. Allí va quedar enterrada Teresa, sola, sota una làpida dedicada per Francisco.
És una història extraordinàriament poderosa. Els documents, però, introdueixen alguns elements que obliguen a mirar-la amb molta més atenció.
Els arxius expliquen una història més complexa
L’historiador aranès Joan Carles Riera Socasau va estudiar el cas a partir de documentació històrica i va publicar els resultats de la seva recerca a l’article Eth cementèri de Terèsa en Bausen. Lums e ombres, aparegut al número 17 de Tèrra Aranesa l’any 2020. La bibliografia local conserva també la referència d’una conferència anterior, pronunciada l’1 de juny de 2019, dedicada al mateix cas.
La documentació estudiada per Riera modifica un element essencial del relat. Terèsa Estampa Medan i Francisco Bugat Bugat sí que es van casar. Ho van fer civilment l’any 1907. La parella va tenir dos fills, Valerosa, nascuda el 1907, i Cándido, nascut el 1909. Tots dos van ser batejats. El registre civil aporta encara una altra dada que contradiu moltes versions modernes: Teresa va morir el 10 de maig de 1916 d’una «enteritis crónica», i no de la pneumònia que apareix sovint en els relats actuals.
Tornar als documents per entendre Teresa
La història deixa de ser únicament la d’una parella que no va poder casar-se per convertir-se en la d’un home i una dona que van formalitzar la seva unió davant l’Estat, però que continuaven en una situació diferent davant l’Església.
Aquesta distinció pot semblar petita vista des del present. A començaments del segle XX afectava qüestions fonamentals de la vida de les persones. El matrimoni determinava drets i obligacions, intervenia en la transmissió familiar i tenia conseqüències sobre la consideració religiosa d’una parella. Fins i tot podia tornar a aparèixer, molts anys després, en el moment de decidir com i on havia de ser enterrada una persona.
També haurem de distingir el que documenten els arxius del que la memòria col·lectiva ha anat incorporant a la història. Aquesta distinció no resta valor al relat transmès a Bausen. Al contrari, ens permet preguntar-nos per què una comunitat recorda determinats elements, n’oblida d’altres i acaba donant una forma concreta al seu passat.
Perquè aquell petit recinte als afores del poble parla d’amor, però obre també una finestra sobre el parentiu, el matrimoni, la religió, la llei, la reputació i la solidaritat veïnal.
Una sola tomba explica tot un món.
Teresa i Francisco: les persones darrere de la llegenda
Per començar a reconstruir aquest món, cal tornar a les dues persones que es troben al centre de la història i situar-les dins el Bausen que van conèixer.
Els seus noms ja ens proporcionen una primera pista. Les persones que avui coneixem sobretot com Teresa i Sisco apareixen en la documentació amb els noms de Terèsa Estampa Medan i Francisco Bugat Bugat. Les investigacions de Riera Socasau són les que permeten restituir aquestes identitats i seguir la parella a través dels registres.
Teresa de Belana i Francisco de Doceta
En diferents relats sobre la parella apareixen també els noms de Teresa de Belana i Francisco de Doceta. Aquestes denominacions ens introdueixen en una realitat essencial per comprendre les societats pirinenques: el nom de la casa.
A la Val d’Aran, com en moltes altres zones dels Pirineus, la casa tenia una identitat pròpia que travessava les generacions. El nom podia continuar viu encara que canviessin els cognoms de les persones que hi habitaven. Identificar algú a través de la casa permetia situar-lo immediatament dins una xarxa familiar, patrimonial i veïnal.
Aquesta importància de la casa ha estat estudiada àmpliament pels antropòlegs Xavier Roigé, Ferran Estrada i Oriol Beltran. Els seus treballs sobre la família aranesa mostren que la casa constituïa una peça central de l’organització social i que l’estudi de matrimonis, herències, testaments, inventaris i censos permet reconstruir-ne la continuïtat al llarg del temps. Bausen figura, precisament, entre les poblacions utilitzades en aquestes investigacions.
Més endavant veurem fins a quin punt aquesta estructura condicionava el matrimoni. Abans, però, convé mirar el poble on transcorria la seva vida.
Bausen a començaments del segle XX
El Bausen que van conèixer Teresa i Francisco era força diferent del poble actual. Les dades dels censos permeten mesurar aquesta diferència amb precisió.
El cens de 1900 registra 370 habitants al municipi. Deu anys després, el cens de 1910 n’indica 378. El 1920 encara n’hi havia 359. Bausen era, per tant, una comunitat de diversos centenars de persones quan Teresa i Francisco van formar la seva família.
Aquestes xifres tenen importància perquè modifiquen la imatge d’un nucli gairebé buit que podem tenir quan visitem avui alguns pobles pirinencs. A començaments del segle XX, els carrers, les cases i els espais de treball de Bausen formaven part d’una comunitat humana molt més densa.
Viure en una comunitat on les relacions eren visibles
Una població d’uns quatre-cents habitants podia contenir una xarxa social sorprenentment complexa. Les cases estaven relacionades per matrimonis, parentius, veïnatges, intercanvis de treball i interessos patrimonials. Aquest entramat explica també per què la consanguinitat apareix amb tanta freqüència quan estudiem els matrimonis de les comunitats pirinenques.
En el cas concret de Teresa i Francisco, les investigacions posteriors basades en el treball genealògic de Riera situen els avantpassats comuns diverses generacions enrere. El mateix estudi assenyala que Bausen era un dels pobles aranesos on es demanaven nombroses dispenses matrimonials, una dada coherent amb l’estructura d’una població petita i amb xarxes de parentiu acumulades durant generacions.
La reputació es construïa dins aquest espai compartit, però la convivència quotidiana introduïa matisos que les normes escrites no sempre permeten veure. Una comunitat podia conèixer perfectament la situació religiosa d’una parella i continuar relacionant-s’hi, treballant-hi, compartint obligacions veïnals i reconeixent-la com a part del poble.
Aquest aspecte serà especialment important en la història de Teresa. Durant gairebé una dècada, entre el matrimoni civil de 1907 i la seva mort el 1916, la família va existir dins Bausen. Els seus dos fills van néixer i van ser batejats. Teresa i Francisco continuaven formant part d’aquell entramat de cases i de relacions que estructurava la vida local.
Casar-se als Pirineus: una unió entre persones i cases
Per entendre la decisió de Teresa i Francisco cal deixar per un moment la seva història particular i observar què significava casar-se en una comunitat aranesa de començaments del segle XX. El matrimoni s’inscrivia en una organització familiar que havia estructurat durant segles bona part de la societat pirinenca.
Els estudis dedicats a la Val d’Aran mostren fins a quin punt les decisions matrimonials estaven relacionades amb la continuïtat de la casa, la transmissió del patrimoni i les relacions entre famílies. L’afecte entre dues persones hi tenia el seu lloc, però el matrimoni produïa també conseqüències que afectaven diverses generacions.
La casa com a unitat social
El nom de la casa
La paraula casa tenia un significat molt més ampli que l’edifici on vivia una família. Designava una unitat formada per persones, terres, bestiar, drets, béns, nom i memòria familiar. La seva continuïtat podia travessar generacions, mentre els individus que en formaven part anaven canviant.
Aquesta estructura ha estat àmpliament estudiada a la Val d’Aran. Xavier Roigé, Ferran Estrada i Oriol Beltran han mostrat que l’anàlisi de la família aranesa requereix seguir simultàniament els matrimonis, les herències, els testaments, els inventaris i la composició de les llars. En aquest sistema, la casa actuava com una referència social estable al voltant de la qual s’organitzava una part considerable de la vida familiar.
Aquesta realitat ajuda a entendre la persistència dels noms de casa. Una persona podia ser coneguda al poble pel nom associat a la casa on havia nascut o vivia, encara que aquest no coincidís amb el seu cognom oficial. Teresa de Belana i Francisco de Doceta pertanyien així a un món en què la identitat individual estava profundament vinculada a una història familiar anterior.
La casa, un espai de treball
La casa també constituïa un espai de treball. Producció d’aliments, cura dels animals, conservació de provisions, transformació de productes i nombroses activitats artesanals o domèstiques compartien espai amb la vida familiar. La separació contemporània entre habitatge i lloc de producció resulta poc útil per comprendre aquestes llars.
Per això, la continuïtat de la casa era una qüestió material. Calia transmetre terres i edificis, assegurar la força de treball necessària i evitar que cada successió acabés fragmentant el patrimoni fins a fer-lo inviable.
El matrimoni i la continuïtat de la casa
El sistema successori pirinenc tendia a concentrar una part important del patrimoni familiar en un hereu o una pubilla. Aquesta pràctica permetia mantenir la unitat de la casa i reduïa la fragmentació de terres i recursos entre tots els descendents.
Els capítols matrimonials permeten observar amb especial claredat aquest funcionament. M. Àngels Sanllehy, en el seu estudi sobre els contractes matrimonials de la Val d’Aran entre els segles XVII i XIX, assenyala la importància de les estratègies familiars, les dots i els mecanismes destinats a assegurar la continuïtat patrimonial. També destaca la forta endogàmia present en la societat aranesa.
La documentació conservada a l’Archiu Generau d’Aran permet seguir aquesta preocupació durant segles. Els capítols matrimonials especificaven els béns aportats al matrimoni i podien incloure terres, diners, roba, animals o drets. Un contracte matrimonial era, en aquest sentit, una manera d’organitzar el futur econòmic de dues persones i de les cases implicades.
Entre l’amor i els interessos familiars
Aquesta perspectiva és especialment útil per aproximar-nos a Teresa i Francisco. Sabem que van formar una parella estable, que van tenir fills i que van formalitzar civilment la seva relació. Resultaria arriscat, però, atribuir-los motivacions íntimes que els documents disponibles no poden explicar.
El que sí que podem reconstruir és el marc dins del qual van prendre les seves decisions. Casar-se significava establir una nova relació entre persones que ja pertanyien a cases determinades.
A les comunitats de muntanya, aquesta dimensió patrimonial tenia una importància particular. La superfície agrícola disponible era limitada i l’equilibri econòmic de moltes cases depenia de mantenir units els recursos acumulats durant generacions. Els matrimonis contribuïen a organitzar aquest equilibri.
Les decisions personals es produïen, doncs, dins una xarxa de possibilitats condicionada pel territori i per l’estructura familiar. Aquesta realitat ens porta directament a un dels elements més repetits en la història de Teresa: el parentiu entre ella i Francisco.
Casar-se amb un parent: una realitat de les comunitats de muntanya
La paraula cosins ocupa un lloc central en gairebé totes les versions actuals de la història. Sovint apareix presentada com l’explicació immediata de les dificultats que la parella hauria trobat per casar-se religiosament.
Per comprendre què significava aquesta parentela, però, cal situar-la dins les xarxes familiars de les societats pirinenques. El matrimoni entre persones emparentades formava part d’una realitat demogràfica i social molt més àmplia.
L’endogàmia a les valls pirinenques
En demografia històrica, l’endogàmia descriu la tendència a buscar cònjuge dins un mateix grup social o territorial. En una vall de muntanya, això podia significar casar-se amb una persona del mateix poble, d’un poble proper o d’una xarxa de famílies amb relacions mantingudes durant generacions.
La geografia hi tenia un paper evident. Les distàncies que avui recorrem en pocs minuts podien representar desplaçaments considerables abans de la generalització de les carreteres i dels vehicles motoritzats. A això s’afegien les necessitats de les cases, les relacions econòmiques i les xarxes socials ja existents.
A la Val d’Aran, els estudis de Sanllehy sobre els capítols matrimonials constaten aquesta forta endogàmia. El fenomen apareix relacionat amb les estratègies de reproducció de la casa i amb un mercat matrimonial que funcionava dins un territori relativament delimitat.
Amb el pas de les generacions, aquestes unions produïen xarxes genealògiques molt denses. Dues persones podien compartir avantpassats sense pertànyer al cercle familiar que avui identificaríem espontàniament com a família pròxima.
Això ajuda a explicar l’abundància de demandes de dispensa matrimonial que trobem a les diòcesis amb territoris pirinencs.
Quin parentiu unia Teresa i Francisco?
Aquest és un dels punts en què convé avançar amb prudència. Les versions divulgatives solen presentar-los simplement com a cosins, però aquesta paraula no informa del grau exacte de consanguinitat.
La investigació genealògica atribuïda a Joan Carles Riera Socasau situa el parentiu en generacions anteriors i mostra una relació més complexa que la imatge immediata de dos cosins germans. Les reconstruccions publicades a partir del seu treball assenyalen avantpassats comuns i permeten entendre per què podia existir un impediment canònic sense que Teresa i Francisco fossin necessàriament parents molt pròxims en la vida quotidiana.
Aquesta cautela és especialment necessària perquè el grau de parentiu determinava el tipus d’impediment i les condicions sota les quals l’Església podia concedir una dispensa.
Un impediment no equivalia necessàriament a una prohibició definitiva
Aquí apareix una de les confusions més freqüents quan s’explica la història de Bausen. L’existència d’un impediment de consanguinitat no significava automàticament que Teresa i Francisco no poguessin celebrar mai un matrimoni religiós.
El dret canònic establia graus de parentiu dins dels quals el matrimoni estava impedit. En molts casos, però, l’autoritat eclesiàstica podia aixecar aquell impediment mitjançant una dispensa.
Això canvia la manera de formular el problema de Teresa i Francisco. La qüestió històrica consisteix a saber quin impediment concret existia, si van iniciar alguna vegada el procediment per obtenir-ne la dispensa, quines condicions se’ls haurien imposat i per què finalment van optar per formalitzar la seva unió davant l’autoritat civil.
Del parentiu a la dispensa
És precisament aquí on apareixen les famoses 25 pessetes que ocupen un lloc tan important en la memòria actual de Bausen.
La quantitat és versemblant en el context administratiu de l’època. Existeixen expedients de dispensa matrimonial dels primers anys del segle XX en què apareixen pagaments de 25 pessetes, de manera que el detall transmès per la tradició no resulta inversemblant en si mateix.
El problema és un altre: encara hem de demostrar documentalment que aquesta quantitat concreta va ser exigida a Teresa i Francisco i que la impossibilitat de pagar-la va determinar la seva decisió.
Aquesta diferència entre allò que resulta plausible i allò que podem demostrar serà important en la part següent. Perquè les dispenses tenien procediments, costos i excepcions, i l’Església disposava també de mecanismes específics per a les persones que acreditaven pobresa.
Per entendre fins a quin punt les 25 pessetes poden explicar la història de Teresa i Francisco, hem de mirar ara què permetia realment l’Església i com funcionava una dispensa matrimonial a començaments del segle XX.
Què permetia l’Església?
El parentiu entre Teresa i Francisco ens ha portat fins a les normes que regulaven el matrimoni catòlic. Ara convé mirar-les des d’una perspectiva més àmplia. A començaments del segle XX, casar-se per l’Església significava entrar en un sistema jurídic propi, el dret canònic, que establia les condicions necessàries per considerar vàlida una unió.
Aquest sistema regulava qüestions molt diverses: el consentiment dels futurs esposos, els impediments derivats del parentiu, la forma de celebració i l’autoritat davant la qual havia de contreure’s el matrimoni. Per als catòlics, la cerimònia religiosa tenia, per tant, una dimensió jurídica molt concreta.
Un matrimoni sotmès al dret canònic
Quan Teresa i Francisco van formar la seva parella, l’Església catòlica encara es regia per una legislació canònica anterior al Codi de Dret Canònic de 1917. Les normes sobre el matrimoni procedien de diferents disposicions acumulades al llarg dels segles, amb un paper fonamental de la disciplina establerta després del concili de Trento.
Entre aquestes normes hi havia els impediments matrimonials. La consanguinitat n’era un, però ja hem vist que l’existència d’un parentiu no conduïa sempre a una prohibició definitiva. En els casos previstos, l’autoritat eclesiàstica podia concedir una dispensa.
El punt important per a la història de Teresa és un altre: l’Església decidia segons les seves pròpies normes si una unió constituïa un matrimoni canònic vàlid. El reconeixement que aquella mateixa parella pogués obtenir davant una autoritat civil pertanyia a un ordre jurídic diferent.
Aquesta distinció acabarà sent decisiva a Bausen.
Demanar una dispensa era un procediment
La dispensa no consistia simplement a pagar una quantitat determinada. Era un procediment administratiu en què calia identificar l’impediment, reconstruir el parentiu quan es tractava de consanguinitat i presentar les circumstàncies que justificaven la petició.
Això ens ajuda a matisar la imatge d’un rector que podia autoritzar o prohibir personalment qualsevol matrimoni. El rector tenia un paper important en la preparació i celebració de les noces, però determinades dispenses depenien de l’autoritat eclesiàstica competent segons la naturalesa de l’impediment.
En el cas de Teresa i Francisco, encara ens falta una peça documental essencial: el possible expedient de dispensa. Sense aquest document no podem reconstruir amb seguretat les gestions que van fer, les condicions que se’ls van comunicar ni el moment en què van decidir seguir una altra via.
I si una família no podia assumir les despeses?
La tradició de Bausen situa aquí les 25 pessetes que ja hem esmentat. No cal repetir-ne ara la discussió, però sí afegir un element que modifica la interpretació del relat: la pobresa podia ser tinguda en compte dins els procediments eclesiàstics.
Les dificultats podien aparèixer en diversos moments de la tramitació i dependre de les circumstàncies concretes de cada parella. Precisament per això seria tan valuós localitzar l’expedient de Teresa i Francisco, si es conserva.
Mentre no el tinguem, les 25 pessetes formen part d’una tradició històricament plausible que encara necessita una confirmació directa.
L’Església i l’Estat no responien a la mateixa pregunta
Aquesta és probablement la distinció que més ens ajudarà a entendre tot el que vindrà després.
Per a l’Església, la qüestió era si Teresa i Francisco podien contreure un matrimoni vàlid segons el dret canònic. Per a l’Estat, la qüestió era si aquella parella podia obtenir un vincle reconegut per la legislació civil.
Durant bona part del segle XIX espanyol, aquestes dues esferes havien estat profundament entrellaçades. El Código Civil de 1889 continuava reflectint aquesta situació. L’article 42 establia dues formes de matrimoni: el canònic, que havien de contreure els qui professaven la religió catòlica, i el civil, previst per als qui no la professaven.
Aquesta disposició plantejava una pregunta molt delicada: com havia de demostrar una persona que no professava la religió catòlica si volia casar-se civilment?
La resposta va provocar una important controvèrsia política i jurídica justament durant els anys en què Teresa i Francisco intentaven organitzar la seva vida en comú.
I és enmig d’aquell debat que arribem a 1907.
1907: Teresa i Francisco es casen civilment
Aquest és un dels moments que més modifica la història tal com s’ha explicat habitualment.
Segons la documentació estudiada per Joan Carles Riera Socasau, Teresa Estampa Medan i Francisco Bugat Bugat van contreure matrimoni civil l’any 1907. Per tant, quan nou anys després Teresa va morir, Francisco no era simplement l’home amb qui havia conviscut: davant l’Estat, era el seu marit.
La diferència és considerable. Per entendre-la, hem de sortir per un moment de Bausen i mirar què estava passant aquell mateix any a Espanya.
El matrimoni civil que la llegenda va deixar en segon pla
Amb el pas del temps, el relat s’ha concentrat en la impossibilitat d’un matrimoni religiós. Això ha afavorit una formulació molt senzilla: Teresa i Francisco volien casar-se, no van poder fer-ho i van viure junts sense estar casats.
El registre civil obliga a formular-ho d’una altra manera. La parella va trobar una via jurídica per formalitzar la seva relació i la va utilitzar.
Això tampoc permet concloure que el matrimoni civil fos necessàriament la seva primera opció, ni que l’escollissin com un gest de confrontació religiosa. Els documents coneguts no ens permeten entrar en les seves motivacions.
El que sí podem afirmar és que l’any 1907 van prendre una decisió amb conseqüències jurídiques: van convertir la seva unió en un matrimoni reconegut per l’Estat.
Què significava casar-se civilment a Espanya?
El matrimoni civil existia a Espanya des del segle XIX, però la seva relació amb el matrimoni catòlic havia estat objecte de successives reformes i conflictes.
El Código Civil de 1889 distingia explícitament les dues formes. L’article 42 reservava la forma canònica als qui professaven la religió catòlica i la forma civil als qui declaraven no professar-la. El sistema vinculava així l’elecció de la forma matrimonial a la condició religiosa dels futurs esposos.
En la pràctica, això generava problemes considerables. Una persona batejada com a catòlica podia haver deixat de practicar, considerar-se allunyada de l’Església o voler simplement utilitzar la forma civil. Aleshores apareixia una qüestió difícil de resoldre: què havia de demanar-li l’administració per acreditar que no professava el catolicisme?
El problema afectava directament la llibertat de consciència i la capacitat de l’Estat per determinar la identitat religiosa d’un ciutadà.
Una parella entre dues jurisdiccions
A partir de 1907, Teresa i Francisco ocupaven una posició que serà essencial per entendre la resta de la seva història. L’Estat disposava d’un acte que reconeixia el seu matrimoni. L’Església, en canvi, jutjava la seva situació segons unes condicions pròpies que aquell matrimoni civil no satisfeia per si sol.
Aquesta doble realitat podia quedar relativament difuminada durant la vida quotidiana. Teresa i Francisco compartien casa, criaven els seus fills i continuaven vivint entre els seus veïns. La diferència jurídica apareixia sobretot quan una institució havia de determinar formalment quin era el seu estatut.
Els fills de la parella ens permeten observar molt bé aquesta frontera. Valerosa i Cándido van néixer dins una família reconeguda civilment i, al mateix temps, van entrar en la comunitat catòlica a través del baptisme.
Viure sense matrimoni canònic en un poble petit
Durant gairebé nou anys, entre el matrimoni civil de 1907 i la mort de Teresa el 1916, la situació de la parella va formar part de la vida quotidiana de Bausen. Aquest període és important perquè ens obliga a apartar-nos dels textos jurídics i preguntar-nos com funcionaven realment les relacions dins una comunitat de muntanya.
Les normes eclesiàstiques definien la situació matrimonial de Teresa i Francisco, però aquestes normes convivien amb altres formes de reconeixement. La família tenia una existència civil, ocupava un lloc dins les xarxes de parentiu del poble i participava, almenys a través del baptisme dels fills, en la vida religiosa de la comunitat.
La norma i la vida quotidiana
Reconstruir aquesta convivència exigeix prudència. No disposem d’un diari de Teresa ni de Francisco, ni de testimonis contemporanis que expliquin com els tractaven els seus veïns. Tampoc podem saber fins a quin punt la seva situació matrimonial provocava comentaris, desaprovació o indiferència.
Els documents permeten, però, constatar una continuïtat. La parella va continuar vivint a Bausen, hi va criar els seus fills i aquests van ser batejats. La seva història familiar es desenvolupa durant anys dins la mateixa comunitat.
Els estudis sobre la casa i la família a la Val d’Aran mostren que la pertinença a una comunitat s’articulava a través de la casa, de la família i del veïnat, i aquestes dimensions continuaven existint quan apareixia una situació que les normes religioses consideraven irregular.
La reputació en una comunitat petita
La proximitat tenia també una altra conseqüència: moltes qüestions que avui pertanyen a l’esfera privada eren fàcilment conegudes pels altres habitants.
Un matrimoni, un naixement, una herència o un conflicte familiar tenien una dimensió social molt visible. La reputació es construïa dins una comunitat on les persones es trobaven de manera continuada i depenien les unes de les altres per moltes activitats quotidianes.
Això no permet afirmar que Bausen acceptés sense reserves la situació de Teresa i Francisco. Tampoc tenim elements per imaginar una hostilitat generalitzada. Les fonts conegudes no documenten cap dels dos extrems.
El que sí sabem és que la parella va continuar formant part del poble. Aquest simple fet resulta important perquè contrasta amb algunes versions modernes de la història, que poden donar la impressió que Teresa i Francisco van viure durant anys completament exclosos per raó de la seva unió.
La realitat social podia ser molt més matisada.
Pertànyer al poble
Una persona podia trobar-se en una situació irregular segons una institució i continuar plenament inserida en altres xarxes de pertinença.
Aquesta idea serà essencial per entendre el que succeirà després de la seva mort. La mobilització que la memòria de Bausen atribueix als veïns no apareix sobtadament en un buit social. Si els habitants van participar realment en la construcció del lloc on seria enterrada, ho van fer per una dona que havia viscut entre ells durant anys.
Mentre Teresa vivia, diferents formes de reconeixement podien coexistir. La mort exigia prendre una decisió concreta sobre el seu cos i sobre l’espai on havia de reposar.
10 de maig de 1916: mor Teresa
El 10 de maig de 1916, Teresa Estampa Medan va morir a Bausen. Tenia trenta-tres anys i deixava Francisco i els seus dos fills, Valerosa i Cándido.
La data apareix a la documentació i continua inscrita a la seva tomba. És el moment en què una situació familiar que havia pogut mantenir-se durant anys dins la vida quotidiana del poble passa a requerir una resposta immediata de les institucions.
De què va morir Teresa?
Molts relats contemporanis atribueixen la mort de Teresa a una pneumònia. Aquesta versió s’ha reproduït en articles de premsa, textos turístics i narracions sobre el cementiri fins a convertir-se en un dels elements habituals de la història.
La documentació estudiada per Joan Carles Riera Socasau ofereix una dada diferent. Segons la transcripció del registre civil, la causa de la mort consta com a «enteritis crónica».
La diferència pot semblar secundària, però és reveladora del procés de transmissió de la història. Una causa de mort documentada pot acabar substituïda per una altra quan el relat passa de generació en generació i és reproduït posteriorment per textos divulgatius.
En aquest article adoptarem, per tant, la causa que apareix en la documentació civil, tot indicant que la pneumònia pertany a una versió posterior molt difosa.
La mort fa visible una frontera
La defunció de Teresa plantejava una qüestió que fins aquell moment havia pogut quedar en segon terme: on havia de ser enterrada?
Els cementiris no eren espais jurídicament neutres. El cementiri parroquial formava part de l’organització religiosa de la comunitat i la sepultura eclesiàstica estava regulada pel dret canònic. Paral·lelament, la legislació civil espanyola havia anat establint durant el segle XIX espais destinats a les persones que no rebien enterrament catòlic.
Aquesta distinció convertia l’estatut religiós d’una persona en una realitat visible en el paisatge. La frontera que durant la vida podia quedar limitada als registres i a les normes matrimonials podia materialitzar-se, després de la mort, en el lloc mateix de la sepultura.
Per això la mort de Teresa representa un gir en la història. La qüestió ja no afectava únicament la manera com l’Estat i l’Església consideraven el seu matrimoni. Calia decidir què fer amb el seu cos.
On s'havia d'enterrar la Teresa?
És en aquest punt que la documentació conservada adquireix una importància especial. Segons la investigació de Riera Socasau, en el registre de defunció apareix una disposició judicial que ordena que Teresa sigui enterrada al cementiri civil.
Aquesta dada és fonamental perquè constitueix una intervenció concreta de l’autoritat civil en el destí funerari de Teresa.
El problema era que Bausen no disposava, segons les investigacions publicades sobre el cas, d’un cementiri civil preparat per rebre-la.
A partir d’aquí, la història entra en el seu episodi més conegut: la creació del petit recinte on encara avui es troba la tomba de Teresa.
Morir també tenia normes
La mort de Teresa ens porta a un aspecte menys conegut de la societat de l’època: l’enterrament estava sotmès a normes religioses i civils que determinaven els espais disponibles i les condicions d’accés a cadascun d’ells.
Aquesta regulació ajuda a entendre per què l’existència d’un cementiri separat a Bausen tenia un significat que anava molt més enllà de la simple elecció d’un lloc on obrir una fossa.
El cementiri parroquial era un espai religiós
A començaments del segle XX, el cementiri catòlic formava part de l’organització religiosa de la comunitat. La sepultura eclesiàstica estava regulada pel dret canònic i el caràcter sagrat del cementiri establia una diferència entre aquest espai i un terreny destinat simplement a enterrar els morts.
El Codi de dret canònic de 1917, promulgat un any després de la mort de Teresa, recolliria explícitament aquests casos. En el cas concret de Teresa, però, cal distingir aquesta normativa general de la decisió que es va prendre a Bausen el 1916: sense documentar l’expedient o la decisió eclesiàstica corresponent, no podem afirmar amb certesa quin criteri canònic concret es va invocar per negar-li la sepultura al cementiri parroquial.
Què passava amb les persones que no rebien sepultura catòlica?
Durant el segle XIX, l’Estat espanyol havia hagut d’afrontar un problema cada vegada més visible: calia garantir un lloc d’enterrament per a les persones que no podien o no havien de ser sepultades dins els cementiris catòlics.
La qüestió afectava protestants, persones d’altres confessions i individus que, per diverses circumstàncies, quedaven fora de la sepultura eclesiàstica. El problema era especialment evident en municipis petits on només existia el cementiri vinculat a la parròquia.
El cementiri civil apareixia així com una resposta a una societat en què la pertinença religiosa continuava determinant l’espai funerari, mentre l’Estat havia d’assegurar que les persones excloses del cementiri catòlic poguessin rebre sepultura.
Quan una norma general arriba a un poble de muntanya
Les disposicions sobre cementiris havien estat pensades per al conjunt de l’Estat, però la seva aplicació no era igual a tot arreu. En una ciutat, un cementiri civil podia acollir nombroses sepultures. En una petita comunitat pirinenca, la necessitat podia aparèixer de manera molt ocasional.
A Bausen, tot indica que l’any 1916 no hi havia un recinte civil preparat per rebre Teresa. La norma existia sobre el paper, però el poble havia de trobar una solució concreta quan va arribar el moment d’aplicar-la.
Aquest context permet entendre millor l’existència del petit cementiri sense atribuir encara les causes de la seva construcció a un únic protagonista. Hi havia una qüestió religiosa, una normativa estatal i una necessitat material immediata: calia donar sepultura a una dona que acabava de morir.
Què diu realment l’acta de defunció?
Una bona part del relat popular sobre Teresa s’ha construït al voltant d’una escena concreta: Francisco hauria demanat permís per enterrar-la al cementiri parroquial, el rector s’hi hauria negat i el poble hauria reaccionat davant d’aquella decisió.
Quan tornem als documents coneguts, però, el primer acte d’autoritat que apareix de manera identificable és civil.
Una ordre judicial per a l’enterrament
Segons la transcripció de la documentació estudiada per Joan Carles Riera Socasau, el registre de defunció incorpora una anotació relativa al lloc on havia de ser enterrada Teresa. L’ordre procedia del jutge i indicava que la inhumació havia de fer-se al «cementerio civil» de Bausen.
Aquesta anotació és una de les peces més importants de tota la investigació. Ens ofereix una decisió administrativa vinculada directament a la mort de Teresa i situa l’autoritat civil dins el procés que va conduir a la seva sepultura separada.
També planteja immediatament un problema: si Bausen no disposava encara d’un cementiri civil adequat, com es podia complir l’ordre?
És en aquest punt que la construcció d’un nou recinte deixa de semblar un gest inexplicable i adquireix també una dimensió pràctica.
Per què el jutge va ordenar una sepultura civil?
Aquesta és una pregunta molt més difícil de respondre. La situació matrimonial de Teresa proporciona un context evident. El seu matrimoni amb Francisco havia estat reconegut civilment, mentre la seva situació davant l’Església seguia un altre marc jurídic. Tanmateix, passar d’aquest context a afirmar que coneixem exactament el motiu de l’ordre judicial seria anar més enllà de les fonts disponibles.
Caldria disposar de l’expedient complet associat a la defunció, de possibles comunicacions entre les autoritats i de la documentació parroquial corresponent per reconstruir la seqüència amb seguretat.
La mateixa prudència s’aplica a una altra possibilitat: que Francisco o la família haguessin volgut una sepultura civil. Aquesta hipòtesi ha aparegut en interpretacions posteriors, però no disposem encara d’un document directe que permeti presentar-la com un fet.
Per ara, la dada segura és més limitada i alhora molt significativa: l’autoritat judicial va ordenar la inhumació de Teresa en un cementiri civil.
La solidaritat veïnal: què significava ajudar-se a Bausen?
La construcció del cementiri ha acabat convertint-se en el gran gest col·lectiu de la història de Teresa. Sovint s’interpreta com una rebel·lió dels habitants de Bausen contra l’Església. És una lectura possible des del present, però el funcionament de les comunitats rurals pirinenques permet plantejar una interpretació més àmplia.
Una comunitat basada en la reciprocitat
A les societats de muntanya, moltes feines exigien la col·laboració entre cases. Els habitants compartien recursos i participaven en treballs que una sola família difícilment podia assumir. Aquesta reciprocitat formava part del funcionament ordinari de la comunitat.
Els estudis etnogràfics sobre la Val d’Aran mostren la importància de la casa i de les relacions veïnals en l’organització social. L’ajuda circulava dins una xarxa de drets, obligacions, parentius i reciprocitats que es mantenia al llarg del temps.
Per això, si els veïns van participar en la construcció del cementiri, el seu gest podia tenir diversos significats alhora. Podien considerar injusta la situació de Teresa, sentir afecte per la família i entendre també que ajudar Francisco formava part de les obligacions pròpies d’una comunitat petita.
Rebel·lió o solidaritat?
Presentar l’episodi exclusivament com una revolta anticlerical corre el risc de projectar categories posteriors sobre els habitants de 1916. No disposem de testimonis que ens permetin conèixer les motivacions de cadascun dels participants.
La solidaritat tampoc exigia necessàriament un rebuig de la religió. Una persona podia participar en la vida catòlica del poble i, al mateix temps, considerar que Teresa mereixia una sepultura digna.
Aquesta possibilitat encaixa millor amb la complexitat que hem anat trobant al llarg de l’article. A Bausen, les normes religioses, les relacions familiars i les obligacions veïnals formaven part d’un mateix món social, encara que en determinats moments poguessin entrar en tensió.
El cementiri pot llegir-se així com el resultat d’una comunitat que va trobar una solució pròpia davant una situació excepcional.
Després de Teresa: què va passar amb Francisco?
La història popular acostuma a acabar davant la tomba de Teresa. Francisco queda gairebé congelat en la imatge de l’home que perd la seva companya i li dedica les paraules «A mi amada Teresa».
La seva vida, però, va continuar.
Francisco després de 1916
La documentació reunida per Joan Carles Riera Socasau permet seguir Francisco més enllà de la mort de Teresa. Aquesta continuïtat biogràfica és important perquè separa la persona real del personatge romàntic que la llegenda ha anat construint.
Francisco havia quedat amb dos fills encara joves. La mort de Teresa significava, per tant, una reorganització familiar immediata, en un món on la casa continuava necessitant persones, treball i recursos per funcionar.
La vida quotidiana continuava després del dol.
Per què Francisco no és enterrat amb Teresa?
Quan es visita el cementiri del Coret, hi ha una pregunta que apareix gairebé inevitablement. Si aquell recinte havia estat construït per enterrar Teresa i si Francisco havia compartit la seva vida durant anys, per què ell no descansa al seu costat?
Segons la documentació recuperada per Joan Carles Riera Socasau, es va tornar a casar, aquesta vegada per l’Església. Aquesta dada és fonamental perquè modifica la situació religiosa que havia tingut mentre vivia amb Teresa.
A partir d’aquell nou matrimoni, Francisco ocupava una posició diferent davant la comunitat eclesiàstica. Quan va morir, per tant, les circumstàncies que havien envoltat l’enterrament de Teresa ja no eren les mateixes.
De Teresa a la llegenda
Amb el pas de les dècades, la història de Teresa va deixar de pertànyer únicament a la memòria familiar i local. Articles, reportatges, rutes i pàgines turístiques van començar a explicar-la a un públic cada vegada més ampli.
Durant aquest procés, alguns elements van adquirir una importància extraordinària i d’altres gairebé van desaparèixer.
Una història cada vegada més perfecta
La versió que circula avui presenta una estructura narrativa d’una gran eficàcia: dos joves enamorats i emparentats, una dispensa que costa 25 pessetes, una parella massa pobra per pagar-la, un rector que impedeix l’enterrament i un poble que construeix un cementiri en una nit.
Finalment queda una única tomba amb una declaració d’amor. Cada element reforça l’anterior. El conjunt forma una història fàcil de recordar i d’explicar.
Els documents que hem examinat introdueixen, però, una realitat menys lineal. Teresa i Francisco es van casar civilment; els seus fills van ser batejats; la causa de mort registrada de Teresa és una enteritis crònica; i una ordre judicial intervé en la decisió sobre el seu enterrament.
Quan la memòria selecciona
Això no significa que algú inventés deliberadament la història. La memòria col·lectiva funciona sovint seleccionant, simplificant i reorganitzant els esdeveniments fins a donar-los una forma que pugui transmetre’s.
El matrimoni civil de 1907 és un bon exemple. És una dada fonamental per comprendre històricament la parella, però complica la frase «no els van deixar casar». Amb el temps, la versió més senzilla ha tingut molta més força narrativa.
El mateix succeeix amb les 25 pessetes, la negativa personal del rector o la construcció en una sola nit. Poden conservar fragments d’esdeveniments reals, però el grau de certesa documental no és el mateix per a tots.
La llegenda també és una font
Separar document i tradició no obliga a rebutjar la llegenda. La manera com Bausen ha recordat Teresa ens explica alguna cosa sobre les generacions que van conservar la seva història.
El relat posa l’accent en l’amor de la parella, en la dignitat de Teresa i en la solidaritat dels veïns. Aquests són els elements que la memòria ha decidit transmetre.
Per això el cementiri té avui dos nivells de lectura. L’arxiu ens ajuda a reconstruir què podem saber de 1916; la llegenda ens mostra com aquell episodi ha estat recordat després.
Entre tots dos apareix una història molt més interessant que la simple oposició entre veritat i mentida. Apareix la manera com una comunitat transforma un fet del seu passat en memòria compartida.
I aquesta transformació explica, en bona part, per què més d’un segle després continuem pujant fins al Coret per visitar una tomba que havia estat construïda per a una sola dona.
Què ens explica realment la tomba de Teresa?
Després de recórrer els registres civils, el dret matrimonial, les normes de l’Església i la memòria de Bausen, la tomba del Coret adquireix un significat diferent. Continua sent el testimoni d’una història íntima, però també permet observar algunes de les grans transformacions que travessaven la societat pirinenca a començaments del segle XX.
En un espai de pocs metres quadrats coincideixen la família, la religió, l’Estat, les relacions veïnals i la manera com una comunitat construeix la seva memòria.
Entre l’Església i l’Estat
Teresa i Francisco van viure en un moment en què dues jurisdiccions podien definir de manera diferent una mateixa realitat familiar. El matrimoni civil de 1907 els convertia en esposos davant l’Estat, mentre la seva unió continuava sense correspondre a un matrimoni canònic.
Nou anys després, aquesta diferència reapareixia en el moment de la mort de Teresa. Una qüestió que durant la vida podia quedar integrada en la quotidianitat del poble acabava materialitzada en l’espai funerari.
El petit mur del Coret és, en aquest sentit, una frontera extraordinàriament concreta. A un costat hi havia el cementiri parroquial; Teresa va ser enterrada en un altre recinte.
Una dona dins una història explicada pels altres
Hi ha, però, una absència que convé recordar. Sabem moltes coses sobre les normes que envoltaven Teresa i molt poques sobre Teresa mateixa.
No conservem, almenys entre les fonts localitzades per a aquest article, una carta o un testimoni personal que ens expliqui què pensava del seu matrimoni civil, de l’Església o de la seva pròpia situació. La seva veu ens arriba filtrada pels registres, per la memòria familiar i per les històries que altres persones han explicat després de la seva mort.
Aquesta absència obliga a evitar convertir-la en un personatge construït segons sensibilitats actuals. No sabem si Teresa es considerava rebel, creient, allunyada de l’Església o simplement una dona que havia trobat amb Francisco la manera possible de formar una família. Reconèixer aquest silenci és també una forma de respectar-la.
Conclusió: Tornar al Coret
Avui, el camí fins al cementiri de Teresa és també un camí cap a una història que ha anat acumulant significats durant més d’un segle.
Al final hi ha un petit recinte de pedra i una única sepultura.
La tomba que explica tot un món
Si només llegim la versió més coneguda, hi trobarem una història d’amor contrariada per les normes religioses i un poble que respon amb un extraordinari gest de solidaritat.
Els arxius no destrueixen aquesta història. La fan més complexa. Ens expliquen que Teresa i Francisco es van casar civilment. Que van tenir dos fills batejats. Que la causa de mort registrada no coincideix amb la que s’ha repetit durant anys. Que l’autoritat judicial va intervenir en el seu enterrament. I ens obliguen a ser prudents davant alguns dels episodis més famosos de la narració.
Al mateix temps, la memòria de Bausen conserva coses que els registres administratius difícilment poden contenir: la manera com el poble va voler recordar Teresa, el significat atribuït a l’ajuda dels veïns i la força que ha adquirit aquella tomba dins la identitat local.
L’arxiu i la memòria expliquen coses diferents. Llegits junts, ens acosten una mica més al món on van viure Teresa i Francisco.
«A mi amada Teresa»
Potser per això les paraules de la làpida continuen sent la millor manera d’acabar aquesta història.
«A mi amada Teresa».
Després de totes les lleis, els registres, els impediments matrimonials i les discussions sobre el lloc on podia ser enterrada, queda aquesta frase.
Teresa va morir el 10 de maig de 1916. Més d’un segle després, la seva tomba continua al Coret, sola dins un petit cementiri construït als afores de Bausen.
Una sola tomba.
I al seu voltant, tot un món.
Fonts i documentació
Aquest article s’ha elaborat confrontant documentació històrica, estudis sobre la família i el matrimoni a la Val d’Aran, legislació civil i eclesiàstica i fonts dedicades específicament al cementiri de Teresa.
La distinció entre aquests tipus de fonts és important. Algunes permeten establir fets concrets sobre Teresa i Francisco; d’altres serveixen per reconstruir el context social, jurídic i religiós en què van viure. Les fonts turístiques i divulgatives s’han utilitzat principalment per estudiar la manera com la història ha arribat fins al present.
És la referència fonamental per revisar críticament la història tradicional. L’estudi de Joan Carles Riera Socasau, publicat a Tèrra Aranesa, núm. 17, l’any 2020, parteix de documentació històrica i genealògica relacionada amb Teresa Estampa Medan i Francisco Bugat Bugat.
La seva investigació permet introduir diverses correccions essencials respecte del relat divulgatiu: l’existència del matrimoni civil de 1907, les dades relatives als fills, la causa de mort registrada de Teresa i la intervenció de l’autoritat judicial en el seu enterrament.
Per aquest motiu, quan les versions contemporànies entren en contradicció amb les dades documentals estudiades per Riera, l’article ha prioritzat aquestes últimes.
Referència bibliogràfica:
RIERA SOCASAU, Joan Carles. «Eth cementèri de Terèsa en Bausen. Lums e ombres». Tèrra Aranesa, núm. 17, 2020.
Les dades sobre el matrimoni civil, els naixements dels fills i la defunció de Teresa procedeixen de documentació registral estudiada i transcrita en les investigacions dedicades al cas.
Aquest conjunt documental és especialment important perquè permet separar dades registrades en el moment dels fets de les informacions incorporades posteriorment a la tradició.
Per a una investigació encara més completa seria desitjable consultar directament les còpies dels actes originals i, si es conserva, l’expedient matrimonial de Teresa i Francisco. Aquesta consulta permetria precisar qüestions que en aquest article s’han mantingut deliberadament obertes.
Els treballs de M. Àngels Sanllehy han estat utilitzats per reconstruir el funcionament històric dels capítols matrimonials, les dots, les estratègies familiars i l’endogàmia a la societat aranesa.
Aquests estudis permeten situar el parentiu entre Teresa i Francisco dins una realitat demogràfica i familiar molt més àmplia. També ajuden a evitar una lectura contemporània del concepte de «cosins» i a comprendre per què les xarxes de consanguinitat podien ser especialment denses en determinades comunitats de muntanya.
Els treballs d’aquests antropòlegs constitueixen una referència essencial per entendre la casa aranesa com a institució social i el matrimoni com un procés en què intervenien sentiments, patrimoni, residència i continuïtat familiar.
En particular, Entre l’amor i l’interès. El procés matrimonial a la Val d’Aran ha servit per contextualitzar les decisions matrimonials sense reduir-les ni a una qüestió purament sentimental ni a una estratègia econòmica mecànica.
La documentació conservada a l’Archiu Generau d’Aran permet estudiar contractes matrimonials, patrimonis familiars i altres aspectes de la vida social aranesa durant un període molt ampli.
Per a aquest article ha servit principalment com a referència per comprendre la llarga tradició documental dels capítols matrimonials i la importància que tenien els acords patrimonials en la formació de les parelles.
Les dades dels censos històrics de l’Instituto Nacional de Estadística permeten situar Teresa i Francisco dins la dimensió real de la comunitat on vivien.
Bausen tenia 370 habitants el 1900 i 378 el 1910. Aquestes xifres són importants per evitar projectar sobre el poble de començaments del segle XX la imatge demogràfica del Bausen actual.
El text del Código Civil vigent durant els anys de Teresa i Francisco és indispensable per comprendre la coexistència entre matrimoni canònic i matrimoni civil.
L’article 42 distingia entre la forma canònica, prevista per als qui professaven la religió catòlica, i la forma civil. Les modificacions i interpretacions administratives dels primers anys del segle XX mostren fins a quin punt l’accés al matrimoni civil continuava sent una qüestió política i jurídica controvertida quan Teresa i Francisco es van casar el 1907.
Gaceta de Madrid, disposicions de 1906 sobre matrimoni civil
L’obra de Pedro Benito Golmayo, publicada al segle XIX i disponible a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, permet aproximar-se al marc canònic immediatament anterior a la mort de Teresa.
S’ha utilitzat especialment per contextualitzar la sepultura eclesiàstica, el caràcter religiós dels cementiris i les circumstàncies en què el dret canònic podia excloure una persona d’aquest tipus d’enterrament.
La informació patrimonial de l’Ajuntament de Bausen permet documentar l’estat actual del cementiri, la memòria local associada al lloc i el seu reconeixement patrimonial.
El cementiri de Teresa va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 2020, fet que confirma la importància adquirida pel recinte dins el patrimoni històric de Bausen.
Aquest article constitueix un bon exemple de la versió contemporània i divulgativa de la història. Ha estat especialment útil per comparar la narració actual —les 25 pessetes, la impossibilitat de casar-se, el paper del rector i la solidaritat dels habitants— amb les dades recuperades posteriorment a través de la documentació històrica.
Per aquesta raó, en aquest article s’ha utilitzat sobretot com a font sobre la memòria i la interpretació actual del cementiri, i no com a font primària sobre els fets de 1907 o 1916.
Una història encara oberta
La recerca no queda necessàriament tancada aquí. La localització de l’expedient matrimonial de Teresa i Francisco, dels registres parroquials originals, de documentació municipal de Bausen de 1916 o de correspondència relacionada amb l’enterrament podria precisar alguns dels punts que avui continuen depenent de testimonis indirectes.
Per aquesta raó, al llarg de l’article hem mantingut una distinció deliberada entre allò que els documents permeten afirmar, allò que resulta històricament plausible i allò que pertany a la memòria transmesa sobre Teresa.
És precisament en l’espai entre aquestes tres dimensions on la seva història continua plantejant les preguntes més interessants.
