Muntanyes maleïdes, de Pep Coll: llegir el Pirineu a través de les seves llegendes
Per caroline.koriche@gmail.com0 Comments Localització Alta Ribagorça, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Vall d’Aran
Per entendre un territori, de vegades cal escoltar les històries que s’hi han explicat durant generacions. Muntanyes maleïdes, de Pep Coll, ens convida precisament a fer-ho: a descobrir els Pirineus a través de les veus, les pors, les creences i els relats que han circulat de casa en casa i de poble en poble.
Publicat per primera vegada l’any 1993, el llibre recull més de 150 llegendes i narracions de tradició oral procedents de diferents valls pirinenques. Històries de pastors, pagesos, bruixes, encantàries, llops, óssos, serps, morts, capellans, bandolers, sants, dimonis i minairons.
Llegides avui, aquestes narracions poden semblar simplement fantàstiques. Però darrere dels seus personatges extraordinaris apareix una realitat molt concreta: la manera com les comunitats de muntanya interpretaven el territori, els perills i les incerteses de la vida quotidiana.
Per això Muntanyes maleïdes és també un llibre extraordinari per aprendre a mirar els Pirineus.
Pep Coll, escriptor i recopilador de la memòria oral
Pep Coll va néixer a Pessonada, al Pallars Jussà, l’any 1949. La seva obra literària està profundament vinculada al món pirinenc, tant pel paisatge com pels personatges, la llengua i l’imaginari. Però en Muntanyes maleïdes l’escriptor assumeix també una altra funció: la de recopilador.
Pep Coll va recórrer diferents indrets del Pirineu parlant amb persones que encara conservaven històries transmeses oralment. En alguns casos va enregistrar els relats, va consultar altres versions i després els va convertir en textos literaris.
Ell mateix ha explicat que una llegenda oral necessita ser breu perquè ha de poder conservar-se a la memòria. Quan passa al paper, per tant, cal respectar-ne aquesta estructura essencial.
El resultat ocupa un espai molt interessant entre literatura i etnografia. No és una transcripció científica de testimonis orals. Tampoc és una invenció completament desvinculada de la tradició. És la mirada d’un escriptor sobre un patrimoni narratiu que encara era viu quan el va començar a recollir.
Un Pirineu poblat d’éssers visibles i invisibles
Les muntanyes de Pep Coll estan plenes de presències. Hi ha bruixes i encantàries. Hi ha morts que tornen. Hi ha dimonis, sants i capellans. Hi ha animals que adquireixen dimensions extraordinàries i petites criatures capaces de realitzar treballs impossibles.
Un dels exemples més coneguts són els minairons. Segons diferents tradicions pirinenques, aquestes criatures diminutes podien sortir d’un petit recipient i exigien immediatament feina. A la llegenda del Tarter dels Minairons, recollida per Coll, són ells els responsables de la formació d’una tartera.
La llegenda explica així un element perfectament real del paisatge. I aquesta és una de les claus per entendre el llibre.
Moltes històries fantàstiques funcionen també com una manera d’interpretar allò que envoltava les persones.
Quan el paisatge necessitava una explicació
Avui contemplem una tartera i podem explicar-ne la formació geològica. Davant d’una allau podem consultar estudis sobre la neu, el pendent o la meteorologia.
Durant segles, però, les comunitats pirinenques van conviure amb fenòmens naturals que podien transformar el seu entorn en pocs minuts. Allaus. Esllavissades. Tempestes. Barrancades. Animals salvatges. Malalties. Accidents a la muntanya.
La narració ajudava a donar forma a aquesta incertesa.
Un indret perillós podia quedar associat a una serp monstruosa. Una formació rocosa podia ser obra d’éssers fantàstics. Una muntanya podia haver estat maleïda. Això no significa que els habitants dels Pirineus desconeguessin el seu territori. Al contrari: en tenien un coneixement extraordinàriament precís.
Les llegendes hi afegien una altra capa. Explicaven què havia passat en aquell lloc, per què calia desconfiar-ne o quina conducta convenia adoptar-hi.
Les Muntanyes Maleïdes: la geografia es converteix en relat
La llegenda que dona títol al llibre és especialment reveladora.
Explica que les muntanyes de la Maladeta havien estat antigament unes pastures magnífiques. Un captaire va demanar menjar i refugi als pastors que hi vivien, però gairebé tots el van rebutjar. Només un pastor jove el va acollir.
L’endemà, el desconegut li va ordenar que abandonés les pastures sense mirar enrere. El captaire era en realitat una figura divina. Quan el pastor finalment es va girar, els prats s’havien convertit en neu i gel, i els ramats i els pastors havien quedat transformats en pedra.
La muntanya real queda així convertida en paisatge moral. Les roques, la neu i les tarteres expliquen una història sobre l’hospitalitat, l’egoisme i el càstig.
El paisatge deixa de ser un simple decorat. Es converteix en memòria.
« L’herbassar dels prats s’havia convertit en neu: vastes congestes i geleres que, amb els primers raigs del sol, enlluernaven de tan blanques. »
Les llegendes també expliquen com funcionava una societat
Aquesta és probablement la lectura més interessant de Muntanyes maleïdes avui.
Si deixem per un moment de preguntar-nos si les històries són certes, apareix una altra pregunta: què ens expliquen sobre les persones que les contaven?
I aleshores el llibre canvia. Hi descobrim una societat pagesa i ramadera on la supervivència depenia molt de la comunitat, de la família, dels animals, dels camins i del coneixement del territori.
També hi apareixen les pors. La por de perdre el bestiar. La por de quedar atrapat per la neu. La por del bosc. La por dels morts. La por de sortir de nit. La por d’allò que podia passar més enllà dels espais coneguts.
Les llegendes permetien compartir aquestes pors i donar-los una forma comprensible.
Bruixes i encantàries: les dones de l’imaginari pirinenc
Entre les figures més fascinants del llibre hi ha les bruixes i les encantàries.
Les fronteres entre unes i altres no sempre són clares. En diferents zones del Pirineu, els mateixos personatges poden rebre noms diferents o assumir característiques semblants.
Les encantàries acostumen a estar vinculades a coves, fonts, roques o indrets apartats. Les bruixes, en canvi, apareixen sovint més pròximes al món dels pobles.
Però aquestes categories es barregen. Aquesta ambigüitat és interessant perquè mostra que la tradició oral no funciona com un catàleg ordenat. Les històries viatgen, canvien i s’adapten a cada comunitat.
Una mateixa narració pot tenir versions diferents a dues valls separades per una muntanya. I cadascuna és legítima dins del lloc on s’explica.
Un paisatge poblat d’històries
Llegir Muntanyes maleïdes també permet descobrir una altra manera d’entendre la geografia. Els llocs tenen nom, però també tenen relat.
Una cova pot tenir la seva serp. Una tartera, els seus minairons. Un estany, les seves encantàries. Un bosc, les seves bruixes. Un coll de muntanya, els seus morts.
Aquesta relació entre narració i territori és especialment important en una societat on bona part de la memòria es transmetia oralment. Explicar una història era també una manera de recordar un lloc. I recordar un lloc ajudava a transmetre el territori.
Un món que començava a desaparèixer
Quan Pep Coll publica Muntanyes maleïdes el 1993, el Pirineu que havia produït moltes d’aquestes històries ja havia canviat profundament.
Durant la segona meitat del segle XX, nombrosos pobles havien perdut població. Les formes tradicionals de ramaderia i agricultura s’havien transformat. Les carreteres havien modificat les comunicacions entre les valls.
I sobretot havia canviat una cosa menys visible: els espais on es transmetien les històries. Les vetllades. Les converses familiars. Les hores compartides entre pastors. Les trobades a les cases. La transmissió entre avis, pares i fills.
Quan desapareixen aquests espais, les històries poden desaparèixer amb ells. El treball de recopilació de Pep Coll arriba precisament en aquest moment de transició.
Llegir-lo avui: aprendre a veure allò que el paisatge no mostra
Avui podem travessar els Pirineus per carreteres asfaltades. Podem consultar mapes detallats al telèfon, mirar la previsió meteorològica o identificar una muntanya en pocs segons.
Però aquesta facilitat també pot fer-nos perdre una part del territori. Podem veure una tartera sense saber que algú hi havia imaginat minairons. Podem passar davant d’una cova sense conèixer la criatura que hi vivia segons els habitants del poble. Podem caminar al costat d’un estany sense saber quines històries s’hi explicaven.
El paisatge continua davant nostre. Però una part del seu significat pot haver desaparegut. Muntanyes maleïdes ens ajuda a recuperar aquesta profunditat.
Per què llegir Muntanyes maleïdes avui?
Perquè permet entendre que els Pirineus no són únicament un espai natural. Són també un territori construït durant segles per les persones que l’han habitat.
Cada generació hi ha deixat camins, bordes, murs, camps, topònims i formes de treballar. Però també hi ha deixat històries. Les llegendes formen part d’aquest patrimoni invisible.
Llegir Pep Coll abans de caminar pels Pirineus modifica, d’alguna manera, la mirada. Una roca pot deixar de ser només una roca. Una cova pot contenir una història. Un prat pot recordar una antiga por. I una muntanya pot conservar encara la veu de les persones que intentaven explicar-la.
Potser aquesta és la gran aportació de Muntanyes maleïdes: recordar-nos que un paisatge no s’acaba en allò que veiem. També està fet de tot allò que, durant generacions, s’hi ha explicat.
Dades bibliogràfiques
Títol: Muntanyes maleïdes
Autor: Pep Coll (Josep Coll i Martí)
Primera edició: 1993
Editorial de la primera edició: Editorial Empúries, Barcelona
Col·lecció: Narrativa
Llengua: Català
Extensió de la primera edició: 421 pàgines
Edició actual
Editorial: labutxaca
Any d’edició: 2025
Col·lecció: Narrativa
ISBN: 978-84-19971-74-6
Pàgines: 480
Format: 12,5 × 19 cm, rústica sense solapes
Per anar una mica més lluny
Un dels primers treballs de Pep Coll sobre la tradició oral pallaresa. Publicat inicialment el 1986, recull rondalles del Pallars i permet entendre el treball de recuperació de la memòria oral que l’autor continuarà desenvolupant a Muntanyes maleïdes.
Una obra fonamental de l’etnografia pirinenca, publicada originalment el 1949. Violant i Simorra hi estudia l’habitatge, la vida domèstica, el pastoralisme, l’agricultura, les festes, les creences i els mites. Una lectura especialment útil per situar les llegendes dins la societat que les va transmetre.
Un estudi essencial per entrar en el món dels pastors, els ramats, els desplaçaments i la vida quotidiana de les comunitats de muntanya. Ajuda a comprendre el context humà que apareix darrere de moltes narracions tradicionals del Pirineu.
Una extensa obra de recuperació de la memòria oral de les comarques lleidatanes. Joan Bellmunt va recórrer centenars de pobles recollint històries, costums, creences i llegendes. La col·lecció inclou volums dedicats a diferents territoris pirinencs.
Una proposta per continuar llegint Pep Coll des de la ficció. Ambientada al Pirineu del segle XIX, la novel·la permet explorar des d’una altra perspectiva la relació entre l’individu, la comunitat i un territori de muntanya en plena transformació.
