Viure als Pirineus avui: habitatge, feina i nous habitants

Introducció

L’any 1992, viure en un petit poble del Pirineu implicava assumir una distància que avui costa imaginar.

Quan vaig arribar a Beranui, a la Vall Fosca, no hi havia telèfon a casa. Per fer una trucada calia baixar fins a la Plana de Mont-ros. Quan algú telefonava des de fora, deixava l’avís al bar i podien passar uns quants dies abans que el missatge arribés al seu destinatari.

A l’hivern, la distància podia esdevenir encara més concreta. Una nevada de vint centímetres era suficient per impedir la circulació per la carretera. Aleshores, calia esperar. De vegades unes hores; de vegades un dia o dos.

Aquesta experiència, viscuda a Beranui a principis dels anys noranta, permet entendre fins a quin punt habitar la muntanya significava conviure amb l’aïllament.

30 anys que ho han canviat gairebé tot

Des d’aleshores, les condicions materials de la vida quotidiana han canviat profundament. La telefonia mòbil i Internet permeten mantenir una connexió immediata amb l’exterior. Alhora, les administracions han anat incorporant la connectivitat digital, la mobilitat i el manteniment de la xarxa viària entre els elements necessaris per garantir la vida als territoris rurals. De fet, l’Agenda Rural de Catalunya agrupa aquestes qüestions sota un mateix repte: aconseguir un «territori connectat».

Per tant, la distància continua existint, però l’aïllament ha canviat de naturalesa. Avui es pot viure en una vall pirinenca i treballar per a una empresa situada a centenars de quilòmetres. Es poden fer gestions administratives, estudiar, vendre productes, mantenir relacions professionals o parlar cada dia amb una família que viu lluny.

Fins i tot alguns ajuntaments han començat a crear espais pensats específicament per facilitar aquesta nova realitat. A la Pobla de Segur, per exemple, el pla de dinamització socioeconòmica municipal contempla el coworking com una eina per retenir i atreure professionals que poden treballar a distància.

Un Pirineu que també rep nous habitants

Paral·lelament, alguna cosa està canviant en la demografia. Durant dècades, una gran part del relat sobre la població pirinenca s’ha construït al voltant del despoblament, l’envelliment i l’emigració. Aquests problemes continuen presents, especialment als municipis més petits. Tanmateix, les dades recents mostren moviments en una altra direcció.

Entre 2021 i 2025, la població de l’Alt Pirineu i Aran va passar de 74.241 a 77.215 habitants. Durant el mateix període, la població estrangera va augmentar de 10.208 a 12.928 persones i ja representa el 16,74 % de la població del territori.

A més, diverses comarques presenten saldos migratoris positius. El Pallars Jussà, per exemple, va registrar l’any 2024 un saldo de +294 persones, amb moviments positius també entre població jove i en edat laboral.

Així doncs, el Pirineu actual també és un territori d’arribades.

Qui són els nous habitants?

Aquí apareix una primera dificultat: no existeix un únic perfil de nou habitant.

Les migracions actuals inclouen persones procedents d’altres territoris de Catalunya, de la resta de l’Estat i de l’estranger. També hi ha habitants nascuts al Pirineu que van marxar per estudiar o treballar i que, anys després, decideixen tornar.

A principis dels anys 2000, l’estudi Els nous rurals del Pallars Sobirà ja mostrava una transformació del perfil dels nouvinguts. Entre les motivacions apareixien la recerca d’una millor qualitat de vida, una relació més estreta amb la muntanya i la possibilitat de desenvolupar projectes professionals més vinculats als interessos personals.

Han passat més de 20 anys des d’aquell estudi i, per tant, aquestes conclusions no poden traslladar-se directament a la realitat actual. Tot i això, constitueixen un punt de partida valuós per entendre que l’arribada de nova població al Pirineu té una història i que les seves motivacions han anat evolucionant.

Arribar, tornar, quedar-se

Per entendre qui habita avui els Pirineus, convé ampliar la mirada.

Hi ha els que s’hi han quedat, que han crescut coneixent les distàncies, l’hivern, les carreteres i els ritmes de la muntanya. Hi ha els que hi arriben, atrets per un projecte vital o professional que decideixen construir en aquest territori. I hi ha els que hi tornen, després d’haver estudiat, treballat o viscut durant anys fora.

Les fronteres entre aquests grups són molt menys clares del que podria semblar. Al capdavall, quedar-se també pot ser una decisió. Tornar és una altra manera de triar el territori. I arribar-hi és tan sols el començament.

Perquè instal·lar-se als Pirineus continua plantejant preguntes molt concretes.

On viuré? De què viuré? Com em desplaçaré? Quins serveis tindré a prop?

A més, apareix una qüestió més difícil de mesurar: com s’aprèn a viure en un territori de muntanya quan no s’hi ha crescut? Alguns habitants han adquirit aquest coneixement des de petits. Altres el construeixen a poc a poc, hivern rere hivern, quilòmetre rere quilòmetre.

Potser és aquí on comença realment l’arrelament.

1. Els que s’hi queden, els que hi arriben i els que hi tornen

Parlar dels habitants dels Pirineus obliga, en primer lloc, a abandonar una divisió massa simple entre població local i nouvinguts. Les trajectòries són molt més diverses. Algunes persones han viscut sempre al mateix poble. D’altres han marxat durant uns anys i després han tornat. També hi ha qui arriba des d’una ciutat catalana, des d’una altra comunitat o des d’un altre país.

Aquesta mobilitat està transformant progressivament la composició de les valls pirinenques.

Els que s’hi han quedat

Una part dels habitants actuals pertany a famílies que viuen al territori des de fa generacions. Han crescut en pobles on les distàncies, l’hivern, els desplaçaments i una certa necessitat d’anticipació formen part de la vida quotidiana.

Aquest coneixement pot semblar banal perquè sovint s’ha adquirit sense un aprenentatge formal. Saber quina carretera acostuma a complicar-se quan neva, calcular el temps necessari per arribar a un servei mèdic, preparar la casa abans de l’hivern o adaptar una feina als ritmes estacionals són, tanmateix, formes de coneixement del territori.

A més, quedar-se no significa necessàriament reproduir la vida de les generacions anteriors. Les transformacions de l’agricultura, del turisme, dels serveis, de les comunicacions i de les formes de treball han obligat moltes famílies pirinenques a adaptar-se. Per això, la continuïtat també conté canvi.

En aquest sentit, parlar dels habitants que «sempre han estat aquí» pot resultar enganyós. El territori on viuen avui és molt diferent del que van conèixer els seus avis.

Els que van arribar abans

L’arribada de població procedent de les ciutats tampoc és un fenomen recent. A partir dels anys setanta, diferents zones rurals de Catalunya van rebre persones que buscaven formes de vida alternatives. En molts casos, aquells primers moviments estaven relacionats amb projectes comunitaris, agricultura, artesania, autosuficiència o una voluntat de ruptura amb la societat urbana.

Tanmateix, a finals dels anys noranta el perfil ja havia començat a canviar.

L’estudi Els nous rurals del Pallars Sobirà, publicat l’any 2004, va analitzar precisament una generació de joves que havia decidit instal·lar-se a la comarca durant la dècada anterior. Entre les motivacions apareixien la recerca d’una millor qualitat de vida, el desig de viure més a prop de la natura i la possibilitat de desenvolupar activitats professionals vinculades a la muntanya, al turisme o als esports d’aventura.

Aquesta font descriu un moment determinat i no permet definir el perfil dels nous habitants actuals. Tot i així, ajuda a entendre una transformació important: la decisió de viure al Pirineu ja havia començat a separar-se de la idea d’una ruptura radical amb la societat urbana.

Els que hi arriben avui

Més de 20 anys després, la realitat encara s’ha diversificat. Les dades demogràfiques mostren, d’entrada, que una part significativa dels habitants actuals de l’Alt Pirineu i Aran ha nascut fora de Catalunya. L’any 2024, dels 76.543 habitants del territori, 16.638 havien nascut a l’estranger. Per tant, identificar automàticament el nou habitant amb una persona procedent de Barcelona deixaria fora una part important de la realitat.

També existeixen mobilitats internes. Professionals, famílies i treballadors procedents d’altres punts de Catalunya s’instal·len en municipis pirinencs per motius molt diferents: una oportunitat laboral, una relació familiar, un projecte empresarial o una preferència personal per viure en un entorn rural. Aquesta diversitat fa difícil parlar d’una única «nova ruralitat».

El desig d’una altra vida

Malgrat aquesta heterogeneïtat, la recerca d’una determinada qualitat de vida apareix de manera recurrent en els estudis sobre les migracions cap als espais rurals.

En el treball sobre els nous rurals del Pallars Sobirà, els entrevistats parlaven de tranquil·litat, contacte amb la natura, relacions socials diferents i possibilitat de desenvolupar activitats professionals més properes als seus interessos.

Ara bé, la idea de «qualitat de vida» pot contenir realitats molt diferents. Per a una persona pot significar tenir més espai. Per a una altra, criar els fills en un poble petit. També pot representar la possibilitat d’estar a prop de la muntanya, reduir determinats ritmes quotidians o desenvolupar un projecte professional propi.

En conseqüència, seria difícil establir una única raó per explicar per què algú decideix instal·lar-se als Pirineus.

Els que marxen i després tornen

Hi ha, finalment, una trajectòria que sovint queda amagada quan es parla de repoblament rural: el retorn.

Durant dècades, molts joves pirinencs han hagut de marxar per continuar els estudis o accedir a determinades oportunitats professionals. Les universitats, una part important de la formació especialitzada i molts llocs de treball qualificats es concentren fora de les comarques de muntanya.

Però marxar no sempre significa marxar definitivament. Algunes persones tornen anys després amb estudis, experiència professional, xarxes de contacte o projectes que abans no tenien. En aquest cas, la instal·lació al Pirineu conté alhora continuïtat i canvi: es torna a un territori conegut, però amb una vida construïda parcialment fora.

Aquesta possibilitat apareix fins i tot en les estratègies territorials. El projecte Sobirà 20-30, per exemple, planteja entre els seus objectius facilitar l’arribada de nova població i afavorir el retorn de persones del Pallars que han marxat temporalment.

Tornar també és triar

Aquesta figura del retorn qüestiona una idea molt arrelada: que les persones nascudes als Pirineus hi viuen simplement perquè sempre hi han estat. En un territori on marxar per estudiar o treballar és freqüent, quedar-se pot ser una elecció i tornar pot ser una decisió encara més conscient.

Així, els habitants actuals no es poden ordenar fàcilment entre «els d’aquí» i «els de fora». Hi ha persones que han heretat una casa i han decidit quedar-s’hi. D’altres han heretat aquest mateix vincle i han marxat. Algunes tornen després de vint anys. Mentrestant, una persona arribada de fora pot portar tres dècades vivint a la mateixa vall i haver construït allí tota la seva vida adulta.

Amb el temps, les categories es tornen menys evidents. I potser la pregunta més interessant deixa de ser d’on ve cadascú. La pregunta passa a ser què fa que una persona decideixi construir la seva vida aquí i, sobretot, què li permet quedar-s’hi.

2. La muntanya continua lluny, però ja no està igual d’aïllada

Si avui és possible plantejar-se la vida en un petit poble pirinenc en termes diferents dels de fa 30 anys, una part de l’explicació es troba en les infraestructures.

Les distàncies continuen sent les mateixes. Una vall lateral continua estant lluny d’un hospital, d’una universitat o d’una gran zona comercial. Tanmateix, durant les últimes dècades han canviat profundament les eines disponibles per gestionar aquesta distància. La transformació és digital, però també física.

Internet canvia la posició del poble en el món

L’extensió de la telefonia mòbil, de la banda ampla i progressivament de la fibra òptica ha reduït una part de les conseqüències de l’aïllament geogràfic.

Per a les administracions catalanes, aquesta connectivitat ja forma part de les condicions necessàries per garantir oportunitats als territoris rurals. L’Agenda Rural de Catalunya situa la connexió digital entre els elements essencials del seu objectiu de construir un «territori connectat».

A més, el desplegament de la xarxa pública de fibra òptica de la Generalitat s’ha plantejat explícitament com una eina per reduir la bretxa digital i reforçar la cohesió territorial i el desenvolupament econòmic dels municipis.

Les conseqüències van molt més enllà de poder navegar per Internet. Des d’un poble pirinenc es poden fer tràmits administratius, seguir formacions, mantenir reunions professionals, gestionar una empresa, comercialitzar productes o conservar una relació quotidiana amb familiars que viuen lluny.

Per tant, el poble continua ocupant el mateix lloc al mapa, però la seva posició respecte al món ha canviat.

Quan la feina també viatja

Aquesta transformació ha obert una possibilitat que fa unes dècades tenia un pes molt menor: separar el lloc on es viu del lloc on es troba l’activitat professional. Una persona pot residir al Pallars i treballar habitualment per a una empresa o per a clients situats a Barcelona, Lleida, Madrid o qualsevol altre lloc.

Algunes administracions locals han començat a incorporar aquesta realitat a les seves polítiques de desenvolupament. A la Pobla de Segur, el Pla de dinamització socioeconòmica identifica el coworking com una oportunitat per retenir o atreure professionals que, gràcies al treball a distància, poden desenvolupar la seva activitat des del municipi.

A Tremp, el Centre d’Empreses Innovadores ofereix igualment espais de teletreball i coworking, al costat dels seus serveis d’acompanyament empresarial.

Aquests projectes parteixen d’una constatació senzilla: el mercat laboral d’una petita vall és necessàriament limitat. En canvi, una bona connexió digital permet ampliar considerablement l’espai professional disponible.

El teletreball obre una porta, però no serveix per a tothom

Tot i això, seria un error presentar el teletreball com la solució al problema demogràfic de les zones de muntanya. Moltes professions exigeixen presència física. Una infermera, un paleta, una cambrera, un mecànic, una treballadora d’atenció domiciliària, un conductor o un ramader necessiten desenvolupar la seva feina al territori.

A més, el treball a distància requereix professions compatibles amb aquesta modalitat, competències específiques i una situació laboral que la permeti. Per això, la connectivitat amplia les possibilitats de viure als Pirineus, però no elimina la necessitat de disposar d’una economia local capaç de generar ocupació. Més endavant, aquesta distinció serà essencial per entendre de què viuen realment els habitants del Pirineu actual.

La carretera també forma part de l’habitabilitat

Actualment, les administracions responsables de la xarxa viària disposen de campanyes i dispositius específics de vialitat hivernal, amb màquines llevaneu, distribució de fundents, seguiment meteorològic i informació sobre l’estat de les carreteres.

Per això, una nevada continua condicionant la mobilitat, però les eines per gestionar-la són diferents de les de fa 30 anys. L’Agenda Rural de Catalunya situa precisament el manteniment de la xarxa viària i la mobilitat al costat de la connectivitat digital entre les condicions necessàries per viure als territoris rurals.

Aquesta associació és reveladora. Tenir Internet i tenir una carretera practicable formen part d’una mateixa qüestió: poder viure al territori sense quedar desconnectat dels serveis i de les oportunitats que es troben fora de la vall.

Viure lluny continua tenint conseqüències

Ara bé, millorar la connectivitat no elimina la geografia. Un especialista mèdic pot continuar estant a desenes de quilòmetres. Una formació universitària pot exigir marxar. Determinats tràmits, compres o activitats culturals requereixen desplaçaments. En molts pobles, el vehicle privat continua tenint un paper difícil de substituir. A més, una carretera no fa desaparèixer el temps necessari per recórrer-la.

Per tant, viure als Pirineus continua exigint una relació particular amb la distància.

Aprendre a viure amb la muntanya

Aquí apareix una diferència interessant entre haver crescut al territori i arribar-hi d’adult. Molts coneixements quotidians dels habitants de les valls no s’han après en cap manual. Formen part d’una experiència acumulada: mirar la previsió abans de sortir, saber quan convé avançar una compra, conèixer les carreteres, calcular els temps de desplaçament o preparar la casa per als mesos freds.

Per a un nou habitant, aquestes pràctiques s’han d’anar adquirint. Al principi poden semblar inconvenients. Amb el temps es converteixen en rutines. D’aquesta manera, habitar el Pirineu també significa aprendre el territori. I potser una part de l’arrelament comença precisament aquí: quan la muntanya deixa de ser l’escenari que envolta la casa i passa a formar part de la manera d’organitzar la vida.

3. Per quedar-s’hi, primer cal trobar casa

La millora de les comunicacions ha fet possible imaginar formes de vida que fa unes dècades eren molt més difícils. Tanmateix, abans de pensar en teletreball, projectes professionals o arrelament, apareix una necessitat molt més elemental: trobar un lloc on viure tot l’any.

I aquí sorgeix una de les grans contradiccions del Pirineu actual. Hi ha cases. En alguns pobles, fins i tot n’hi ha moltes que passen bona part de l’any tancades. Però això no significa que hi hagi habitatge disponible per a una persona o una família que vulgui instal·lar-s’hi de manera permanent.

Cases n’hi ha. Habitatge, no sempre

Segons les dades recollides per la Taula d’Habitatge de l’Alt Pirineu i Aran, al voltant del 57 % del parc residencial del territori no s’utilitza com a residència principal. En aquesta categoria conviuen segones residències, habitatges buits i altres usos que no corresponen a una ocupació permanent.

La mateixa diagnosi assenyala el pes dels habitatges d’ús turístic. En el moment de l’estudi se’n comptabilitzaven 4.719, amb prop de 24.000 places potencials en un territori que tenia poc més de 74.000 habitants.

Aquestes xifres no permeten atribuir tota la dificultat d’accés a l’habitatge al turisme. El problema és més complex i inclou també immobles buits, cases que necessiten rehabilitació, segones residències i un mercat de lloguer permanent molt reduït. Tanmateix, sí que mostren una realitat essencial: l’existència d’un gran parc immobiliari no garanteix que aquest parc estigui disponible per viure-hi.

El paisatge dels pobles mig habitats

Aquesta situació produeix una paradoxa fàcilment visible en moltes poblacions de muntanya. Una persona pot arribar a un poble, veure-hi desenes de cases i imaginar que trobar-hi habitatge serà senzill. Després descobreix que algunes són segones residències, d’altres s’utilitzen temporalment, algunes necessiten obres importants i molt poques entren al mercat de lloguer habitual.

Per això, el problema de l’habitatge rural no sempre es manifesta com una manca física d’edificis. Sovint es tracta d’una manca d’habitatge mobilitzat per a residència permanent.

I aquesta diferència és fonamental quan es parla de repoblament. No serveix de gaire atreure una família, un professional o una persona emprenedora cap a un municipi si, quan decideix instal·lar-s’hi, no troba una casa que pugui llogar o comprar en condicions assumibles.

Quan l’habitatge es converteix en un obstacle per arrelar

Les dificultats no afecten exclusivament els que arriben. També poden afectar els joves nascuts al territori que volen emancipar-se, les famílies que necessiten un habitatge més gran o les persones que tornen després d’haver viscut fora. Això converteix l’habitatge en una qüestió que va més enllà de l’atracció de nova població. És també una qüestió de permanència de la població que ja existeix.

Les iniciatives recents de la Taula d’Habitatge de l’Alt Pirineu i Aran reflecteixen aquesta preocupació. Les diagnosis elaborades al territori assenyalen la manca d’oferta assequible, la diferència entre els ingressos disponibles i els preus del mercat, així com l’impacte dels usos turístics i estacionals sobre l’habitatge permanent. Per tant, la pregunta ja no és simplement com atreure habitants. Cal preguntar-se com fer possible que puguin quedar-s’hi.

Recuperar les cases que ja existeixen

Aquesta nova mirada també comença a aparèixer en les polítiques públiques. La Generalitat ha desenvolupat mesures específiques destinades a recuperar habitatges en municipis rurals. El Programa de rehabilitació d’habitatges per fomentar l’arrelament i el repoblament en entorns rurals subvenciona la rehabilitació d’immobles buits perquè es destinin a residència habitual i permanent. El plantejament és significatiu perquè actua sobre una de les particularitats del problema rural: en molts casos, l’edifici ja existeix. El que cal és rehabilitar-lo, mobilitzar-lo i garantir que torni a tenir una funció residencial.

El programa exclou els habitatges destinats a ús turístic o segona residència i estableix condicions perquè els immobles subvencionats mantinguin la funció d’habitatge permanent durant un període determinat. Així, la política d’habitatge rural comença a relacionar explícitament rehabilitació i arrelament.

De repoblar a fer habitable

Aquest canvi de vocabulari és important. Durant molts anys, quan es parlava de zones rurals, la paraula recurrent era despoblament. Com a resposta, es parlava de repoblament: aconseguir que arribessin nous habitants.

Però l’arribada, per si sola, diu poca cosa sobre la capacitat d’un territori per mantenir població. Una família pot arribar i marxar al cap de dos anys. Un jove pot voler quedar-se i acabar marxant perquè no troba habitatge. Una professional pot obtenir una feina estable i descobrir que no hi ha cap lloguer disponible a una distància raonable.

Per això, les polítiques actuals incorporen cada vegada més un altre concepte: l’arrelament. Arrelar implica temps. Implica trobar una casa, estabilitzar uns ingressos, crear relacions, conèixer el territori i poder imaginar que la vida que s’hi construeix tindrà continuïtat.

L’habitatge també transforma els pobles

La qüestió té, a més, una dimensió col·lectiva. Quan una casa torna a estar habitada tot l’any, l’impacte supera els seus murs. Aquells habitants compren, utilitzen serveis, circulen pel poble, poden participar en associacions, portar fills a l’escola o contribuir al manteniment d’activitats locals.

Per contra, un poble amb moltes cases però poca població permanent pot conservar una imatge exterior de vitalitat durant les vacances i tenir una realitat molt diferent la resta de l’any. Per això, parlar d’habitatge als Pirineus significa parlar també de quin tipus de pobles es volen mantenir vius.

Tenir casa és només el primer pas

Ara bé, disposar d’un habitatge tampoc resol tota l’equació. Una persona pot trobar una casa assequible en un petit poble i descobrir després que la feina compatible amb la seva formació es troba a cent quilòmetres. Una família pot voler quedar-s’hi i necessitar dos ingressos estables. Un jove pot heretar una casa i no trobar una activitat professional que li permeti viure-hi.

Per tant, després de la pregunta «On viuré?» n’apareix immediatament una altra. Potser és la més determinant de totes: De què viuré?

4. De què es viu, avui, als Pirineus?

Trobar una casa permet instal·lar-se. Per quedar-s’hi, però, cal construir una economia quotidiana que funcioni. Aquesta és probablement una de les qüestions més importants per a qualsevol persona que es plantegi viure als Pirineus. El mercat laboral existeix, però és més petit que el d’una àrea urbana, ofereix menys diversitat i, en determinades activitats, continua molt vinculat a les temporades.

Al mateix temps, durant els últims anys han aparegut possibilitats que amplien considerablement l’horitzó professional: el teletreball, l’autoocupació, la creació de petites empreses o la recuperació d’activitats artesanes.

Per això, avui hi ha diverses maneres de respondre a la pregunta «De què viuré?».

Una economia marcada pels serveis

Les dades d’afiliació a la Seguretat Social mostren el pes predominant del sector serveis en les comarques pirinenques.

A l’Alt Urgell, per exemple, 3.390 de les 4.820 afiliacions al règim general registrades el 2025 corresponien als serveis. A l’Alta Ribagorça eren 845 de 1.010 i, a l’Aran, 5.015 de 5.510.

Ara bé, parlar de serveis no equival a parlar únicament de turisme. Dins d’aquest gran sector hi ha l’hostaleria i la restauració, però també el comerç, la sanitat, els serveis socials, l’educació, l’administració pública, el transport i moltes activitats professionals.

Per tant, la vida laboral quotidiana del Pirineu és molt més diversa que la imatge construïda al voltant de les pistes d’esquí, els hotels o els esports de muntanya. Metges, infermeres, auxiliars, mestres, treballadors municipals, conductors, dependents, cuiners, mecànics o professionals de l’atenció domiciliària formen part d’aquesta economia ordinària que permet que les valls continuïn funcionant durant tot l’any.

El turisme dona feina, però també marca temporades

El turisme continua tenint un pes important en moltes comarques. Això genera activitat econòmica i llocs de treball, però també introdueix una característica particular: la temporada. L’any 2025, l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà figuraven entre les comarques catalanes amb una proporció més elevada d’afiliacions temporals. Al juny, representaven respectivament el 14,2 % i el 14,1 %, davant del 10,6 % del conjunt de Catalunya.

Aquesta temporalitat no afecta totes les activitats ni tots els treballadors, però ajuda a entendre una de les dificultats de construir una vida estable en determinades zones. Tenir feina durant la temporada d’esquí o els mesos de més activitat turística no equival necessàriament a disposar d’uns ingressos regulars durant tot l’any. Per això, en alguns casos, viure al Pirineu també significa combinar activitats o adaptar-les al calendari.

Oficis que continuen necessitant persones

Al costat dels serveis, hi ha sectors que mantenen una relació directa amb les necessitats quotidianes del territori. La construcció i la rehabilitació d’habitatges necessiten paletes, fusters, electricistes, lampistes i altres professionals especialitzats. El manteniment dels vehicles i de la maquinària genera feina per a mecànics. L’agricultura i la ramaderia continuen presents, amb intensitats diferents segons les comarques.

A més, una població dispersa i envellida necessita serveis de salut, atenció domiciliària i cures. Aquests treballs tenen una característica comuna: no es poden fer a distància.

Aquesta realitat és important perquè obliga a posar el teletreball en la seva justa dimensió. Internet ha ampliat les possibilitats professionals, però una part molt considerable de l’economia pirinenca continua depenent de persones que treballen físicament al territori.

Crear-se la pròpia feina

Entre trobar una feina local i treballar a distància existeix una tercera possibilitat: crear una activitat pròpia.

L’autoocupació té un interès particular en territoris amb mercats laborals petits. Una persona pot detectar una necessitat local, transformar una competència professional en un servei o combinar diferents activitats per construir una font d’ingressos.

Les institucions locals han desenvolupat serveis específics per acompanyar aquests projectes.El CEI Pallars Jussà ofereix assessorament per elaborar plans d’empresa, buscar finançament, accedir a ajuts, instal·lar-se en espais professionals i desenvolupar nous projectes empresarials.

L’activitat del viver d’empreses mostra que aquesta via existeix realment. Entre finals de 2024 i finals de 2025, el nombre d’empreses instal·lades al viver del Pallars Jussà va passar de tres a nou, amb set noves incorporacions durant l’any.

La xifra és petita i no representa el conjunt de l’emprenedoria comarcal. Tanmateix, mostra l’existència d’un ecosistema local orientat a facilitar la creació de petites activitats.

Quan tenir diversos coneixements es converteix en un avantatge

En una gran ciutat, l’especialització professional pot trobar un mercat suficient. En un territori de baixa densitat, en canvi, la situació pot ser diferent. Algunes activitats es construeixen combinant competències. Un professional pot treballar amb clients locals i externs. Una artesana pot fabricar, vendre, impartir cursos i participar en fires. Una persona vinculada a la muntanya pot desenvolupar diferents activitats segons l’època de l’any.

No disposem de dades suficients per afirmar que aquesta és la situació general dels treballadors pirinencs. Tot i així, diversos projectes empresarials locals mostren que la diversificació pot ser una estratègia viable en un mercat petit.

El CEI Pallars Jussà, per exemple, ha documentat el cas d’un emprenedor que combina activitats de guia i formació en muntanya amb treballs verticals en edificis i infraestructures. En aquest cas, el territori deixa de ser únicament una limitació i es converteix també en part del projecte professional.

Reprendre abans que començar de zero

Existeix encara una quarta possibilitat: continuar una activitat que ja funciona. El relleu generacional és especialment important en territoris amb població envellida. Quan una botiga, un taller o una petita empresa tanca perquè el propietari es jubila, el poble perd més que un negoci.

Per això, el CEI Pallars Jussà participa també en Reempresa, un programa destinat a facilitar la transmissió d’empreses entre persones que deixen una activitat i persones disposades a continuar-la.

Aquesta via resulta especialment interessant per a l’arrelament. Una persona que arriba al territori no sempre necessita inventar un projecte completament nou. De vegades, pot donar continuïtat a una activitat que el poble ja necessita.

Tornar a fabricar

Dins d’aquest nou paisatge professional apareix també un fenomen que mereix una mirada pròpia: la recuperació i renovació de les activitats artesanes.

Ceràmica, llana, fusta, cistelleria, tèxtil, joieria, cosmètica o transformació de productes locals tornen a aparèixer com a projectes professionals vinculats al territori.

La Generalitat ha integrat l’Alt Pirineu i Aran dins les Rutes Artesanes de Catalunya, on es recullen oficis relacionats amb la llana xisqueta, les plantes aromàtiques, la forja, la fusta o la cistelleria d’avellaner.

Aquesta artesania contemporània mereix ser observada amb atenció. Perquè darrere d’un objecte fabricat en un petit taller pirinenc hi pot haver alguna cosa més que la conservació d’un ofici. Hi pot haver també una manera de crear-se una feina i fer possible una vida al territori.

5. Arribar no és arrelar

Tenir una casa, una feina i una bona connexió resol una part important de les dificultats materials. Tanmateix, queda una dimensió més difícil de mesurar: aprendre a habitar el territori.

Perquè instal·lar-se en un poble pirinenc és relativament ràpid. Arrelar-hi necessita temps. La diferència es construeix en els petits gestos quotidians, en la relació amb les distàncies, en la manera d’anticipar l’hivern i, sobretot, en els vincles que s’estableixen amb les persones que ja viuen al territori.

Aprendre una geografia quotidiana

Les distàncies augmenten. Alguns serveis queden lluny. Els horaris dels comerços són diferents. El vehicle privat pot adquirir una importància que abans no tenia. Una visita a un especialista mèdic, una gestió administrativa o una compra concreta poden convertir-se en un desplaçament que cal planificar.

Amb el temps, aquesta geografia deixa de ser excepcional. S’aprèn quant es triga realment a arribar a Tremp, la Seu d’Urgell o Lleida. S’aprèn a agrupar gestions, a preveure les compres i a mirar la meteorologia abans de sortir a l’hivern.

Aquests aprenentatges semblen petits. En realitat, són una part fonamental de l’adaptació a la muntanya.

Quan la previsió forma part de la vida

La ciutat permet sovint resoldre moltes necessitats en el moment en què apareixen. En un territori poc poblat, la previsió té més pes.

Una nevada anunciada pot fer avançar una compra o un desplaçament. Una carretera complicada pot modificar un horari. La distància fins a determinats serveis obliga a organitzar diverses gestions en un mateix viatge.

Per a les persones que han crescut en aquest entorn, moltes d’aquestes pràctiques formen part de la vida quotidiana des de la infància. Per a qui arriba, en canvi, constitueixen un aprenentatge.

Aquesta diferència no implica necessàriament que uns visquin millor la muntanya que els altres. Indica simplement que l’experiència acumulada genera coneixement.

El saber que no apareix als manuals

Aquest coneixement territorial és difícil de quantificar. Inclou saber com respon una carretera quan glaça, en quin moment de l’hivern una casa perd el sol, on comprar determinats productes, a qui trucar quan apareix un problema o quins trajectes convé evitar en unes condicions meteorològiques concretes.

També inclou una xarxa de persones. En un poble petit, saber qui pot ajudar a reparar una canonada, qui disposa d’una màquina, qui coneix un habitatge disponible o qui pot donar informació sobre una feina forma part dels recursos quotidians.

Per això, habitar un territori també significa entrar progressivament en una xarxa de coneixements i relacions.

Els uns l’han après des de petits

Aquí apareix una diferència important entre els habitants que han crescut al territori i els que hi arriben. Els primers han adquirit una part d’aquest saber de manera gairebé invisible. L’han après observant els pares i els avis, acompanyant-los en els desplaçaments, vivint els hiverns i participant en la vida dels pobles. Per això, moltes d’aquestes competències ni tan sols es perceben com a tals.

Els uns han après el territori des de petits. Els altres l’han d’aprendre quan hi arriben.

Ara bé, aquesta frontera tampoc és permanent. Després de deu, vint o trenta anys, una persona que va arribar de fora també ha acumulat hiverns, trajectes, relacions, experiències i memòria. El territori acaba formant part de la seva biografia.

Viure en un poble també significa conviure

L’arrelament té una altra dimensió que les infraestructures no poden proporcionar: la relació amb la comunitat. En municipis petits, la vida social funciona d’una manera diferent de la de les grans ciutats. Les persones es troben repetidament als mateixos comerços, a l’escola, a les festes, a les associacions o simplement pel carrer.

Aquesta proximitat pot generar solidaritat i xarxes d’ajuda. Alhora, implica una exposició social més gran i menys anonimat.

Per a algú acostumat a la ciutat, aquesta manera de relacionar-se també pot requerir adaptació. I, en sentit contrari, l’arribada de nous habitants obliga les comunitats existents a incorporar persones amb experiències, expectatives i maneres de mirar el territori diferents.

Dues maneres de mirar la mateixa muntanya

L’estudi Els nous rurals del Pallars Sobirà ja mostrava, a principis dels anys 2000, algunes diferències entre la percepció dels nous habitants i la de les persones nascudes al territori. Entre els temes de fricció apareixia la manera d’entendre la protecció de la natura. Alguns nouvinguts podien adoptar una mirada més conservacionista, mentre que una part de la població local reivindicava la muntanya com un espai treballat durant generacions, vinculat a la ramaderia, l’agricultura i l’explotació dels recursos.

Aquestes observacions pertanyen a un estudi publicat fa més de vint anys i no poden traslladar-se automàticament al present. Tanmateix, plantegen una qüestió que continua sent pertinent: un mateix paisatge pot tenir significats diferents segons la relació que cadascú hi manté. Per a uns, pot ser abans que res un lloc de treball. Per a altres, un patrimoni natural que cal protegir. Sovint, totes dues dimensions conviuen en una mateixa persona.

Quan els nous habitants també transformen el territori

L’arribada de població aporta igualment coneixements i activitats que abans podien tenir poca presència. Nous oficis, projectes culturals, iniciatives artesanes, serveis professionals o petites empreses poden aparèixer gràcies a persones que han desenvolupat una part de la seva trajectòria fora.

Això també passa amb els que tornen. Una persona que ha estudiat o treballat durant anys en una ciutat pot tornar amb competències, contactes i idees que després adapta a les necessitats del seu territori d’origen.

Per tant, l’arrelament funciona en dues direccions. La persona aprèn el territori i el territori també canvia amb les persones que hi arriben o hi tornen.

Quan deixa de ser «el nou»

No existeix un moment precís en què una persona deixa de ser nouvinguda. No depèn únicament dels anys transcorreguts ni del lloc de naixement. Pot tenir més a veure amb els vincles construïts, amb la participació en la vida local i amb la capacitat de comprendre les regles quotidianes del lloc.

Una persona pot haver nascut lluny i portar trenta anys vivint a la mateixa vall. Una altra pot haver-hi nascut i haver passat la major part de la seva vida fora. A mesura que aquestes trajectòries es multipliquen, la distinció entre «els d’aquí» i «els de fora» perd part de la seva capacitat per explicar qui habita realment els Pirineus.

Conclusió. Aprendre a quedar-se

En poc més de trenta anys, viure als Pirineus ha canviat profundament. La muntanya continua lluny, les distàncies són les mateixes i l’hivern continua condicionant la vida quotidiana. Però Internet, la millora de les comunicacions i els serveis han reduït una part de l’aïllament que abans formava part de la vida en molts pobles.

Al mateix temps, han aparegut noves maneres de viure i treballar al territori. Alguns habitants s’hi han quedat, d’altres hi arriben i molts tornen després d’haver estudiat o treballat fora. El Pirineu ja no és únicament un territori que s’hereta: també és un territori que es tria.

De venir a quedar-se

Tanmateix, triar-lo no sempre significa poder-hi viure. Cal trobar habitatge, tenir uns ingressos, accedir als serveis i assumir les particularitats d’un territori de muntanya. Les polítiques de rehabilitació, els espais de coworking, el suport a l’emprenedoria o la millora de la connectivitat responen, en el fons, a una mateixa necessitat: crear les condicions perquè les persones puguin construir-hi una vida estable.

Per això, potser el gran repte del Pirineu actual ja no és únicament repoblar. És arrelar. Perquè arribar pot ser una decisió presa en pocs mesos. Arrelar necessita temps: aprendre les distàncies, els hiverns, els ritmes i les relacions d’un lloc fins que la muntanya deixa de ser el paisatge que envolta la vida i passa a formar-ne part.

Potser és aleshores quan una persona deixa simplement de viure als Pirineus i comença a sentir que hi és a casa.

Guia pràctica. Vull venir a viure als Pirineus: per on començo?

Instal·lar-se als Pirineus demana una mica de preparació. Abans de triar una vall, un poble o buscar una casa, convé comprovar tres qüestions essencials: on viure, de què viure i quins serveis tindrem a prop.

1. Conèixer el territori abans de decidir

Les condicions de vida poden variar molt d’una vall a una altra. Distància fins als serveis, transport, cobertura digital, escola, comerços o accessibilitat hivernal poden acabar sent més importants que els quilòmetres sobre el mapa.

On informar-se:

Ajuntaments — informació sobre habitatge municipal, serveis, equipaments, coworking i projectes locals.
Consells comarcals — serveis socials, transport, habitatge, ocupació i desenvolupament local.
Idescat — dades de població, economia, habitatge i mercat laboral per municipi i comarca.

2. Buscar habitatge permanent

És probablement un dels passos més difícils. Una gran presència de cases en un poble no significa necessàriament que hi hagi oferta de lloguer habitual.

A més dels portals immobiliaris, val la pena consultar directament ajuntaments, consells comarcals i xarxes locals.

Recursos útils:

Agència de l’Habitatge de Catalunya — programes públics, ajuts i informació sobre habitatge.
Programa de rehabilitació d’habitatges rurals — ajuts destinats a recuperar habitatges buits per a residència permanent.
Taula d’Habitatge de l’Alt Pirineu i Aran / ACAPA — informació i projectes sobre habitatge al territori.

3. Mirar quina feina existeix realment

Abans d’instal·lar-se, convé estudiar el mercat laboral de la comarca concreta.

Turisme, restauració, comerç, salut, serveis socials, educació, administració, construcció, transport, agricultura i ramaderia ofereixen possibilitats diferents segons el territori.

On buscar:

SOC — Servei Públic d’Ocupació de Catalunya — ofertes, formació i orientació laboral.
Feina Activa — portal públic d’ofertes de feina a Catalunya.
Consells comarcals, ajuntaments i serveis locals d’ocupació — especialment útils per detectar oportunitats que difícilment apareixen en grans portals.

4. Si pots teletreballar

Cal comprovar la connexió real de l’habitatge abans de prendre una decisió. La cobertura pot variar considerablement fins i tot entre nuclis propers.

També existeixen espais públics o compartits de treball.

Alguns punts de partida:

CEI Pallars Jussà — coworking i espais de teletreball.
Ajuntaments — diversos municipis han creat o estan desenvolupant espais de coworking.

Abans de signar un lloguer o comprar una casa, convé verificar directament la cobertura i la velocitat disponibles a aquella adreça concreta.

5. Si vols crear la teva pròpia activitat

L’autoocupació pot ser una alternativa quan el mercat laboral local no ofereix una feina adequada al perfil professional.

Recursos:

CEI Pallars Jussà — assessorament, plans d’empresa, viver d’empreses, finançament i formació.
Catalunya Emprèn — recursos i assessorament per crear empreses.
Reempresa — permet buscar negocis existents que necessiten una persona que en garanteixi la continuïtat.

Reprendre una activitat pot ser especialment interessant en pobles on comerços, tallers o petites empreses necessiten relleu generacional.

6. Si el projecte és artesanal

Els Pirineus disposen de xarxes vinculades a l’artesania, la producció local i els oficis.

Per començar:

Rutes Artesanes de Catalunya — Alt Pirineu i Aran
Consorci de Comerç, Artesania i Moda de Catalunya — acreditacions, programes i informació per a artesans.
Parc Natural de l’Alt Pirineu — productors i artesans — xarxa de productors vinculats al territori.
El nostre article sobre com viure de l’artesania als Pirineus

També convé informar-se sobre les fires i mercats de cada comarca.

7. Comprovar els serveis abans de triar poble

Abans de decidir, val la pena fer una petita llista:

CAP i hospital de referència
escola i institut
farmàcia
comerços
transport públic
distància fins a la capital comarcal
cobertura mòbil i Internet
estat de la carretera a l’hivern.

Per consultar mobilitat i carreteres:

Mou-te / Generalitat de Catalunya — planificació de transport públic.
Servei Català de Trànsit — estat de les carreteres i incidències.

8. I, sobretot, passar-hi temps abans

Un poble pot semblar ideal durant una setmana d’agost i ser molt diferent un dimarts de febrer.

Si és possible, convé conèixer el lloc fora de temporada, fer els trajectes habituals, entrar als comerços, comprovar la connexió, parlar amb habitants i imaginar una setmana ordinària.

Perquè triar on viure als Pirineus no consisteix únicament a trobar un paisatge que ens agradi. Consisteix a comprovar si allí podem construir una vida que funcioni tot l’any.

Per anar una mica més lluny

Per aprofundir en els canvis demogràfics, les noves formes d’habitar i els reptes actuals dels territoris pirinencs, es poden consultar aquestes fonts:

Idescat — Institut d’Estadística de Catalunya. Dades actualitzades sobre població, migracions, lloc de naixement, habitatge i mercat laboral, consultables per comarca i municipi.
Observatori Català de la Joventut — Els nous rurals del Pallars Sobirà. Estudi publicat el 2004 sobre els perfils, les motivacions i la integració dels joves que havien arribat a viure al Pallars Sobirà. És especialment útil per entendre l’evolució històrica de la nova ruralitat.
Agenda Rural de Catalunya. Document de referència sobre els principals reptes del món rural català: població, serveis, connectivitat digital, mobilitat, habitatge, economia i desenvolupament territorial.
Ateneu Cooperatiu de l’Alt Pirineu i Aran / Taula d’Habitatge. Diagnosis i projectes sobre l’accés a l’habitatge permanent, els habitatges buits, les segones residències i els usos turístics a les comarques pirinenques.
CEI Pallars Jussà. Informació sobre emprenedoria, autoocupació, coworking, teletreball, viver d’empreses i programes de continuïtat empresarial al Pallars Jussà.
Consorci de Comerç, Artesania i Moda de Catalunya — Rutes Artesanes de l’Alt Pirineu i Aran. Recull d’oficis, tallers i iniciatives vinculades a l’artesania contemporània i als sabers tradicionals del territori.