L’any 1919, les pintures romàniques de l’absis central de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, van ser venudes. Poc després van començar els treballs per separar-les dels murs de l’església. El conjunt acabaria sortint de Catalunya i avui es conserva al Museum of Fine Arts de Boston. Aquell episodi va contribuir a posar en evidència la fragilitat d’un patrimoni pirinenc que podia ser venut i abandonar el territori. (Fonts: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Pintures de Mur; MNAC, Història dels arrencaments.)
En la memòria local d’aquells fets apareix el nom de Josep Castells i Bigorra, mestre de Vilamolat de Mur, relacionat amb l’alerta que va arribar a la Junta de Museus. La documentació coneguda, però, no permet assegurar que fos ell qui donés la primera veu d’alarma. El que sí que sabem és que la preocupació de Castells pel patrimoni de Mur no acabaria aquell any. Tornaria a intervenir quan el castell i la col·legiata necessitessin protecció.
Taula de continguts
Un mestre que volia preservar
Josep Castells no va dedicar la seva vida només a ensenyar. Des de la petita escola rural de Vilamolat va impulsar una biblioteca, un museu escolar i una mutualitat que acostava els infants a l’estalvi i a la previsió. També va col·laborar amb el Servei Meteorològic de Catalunya. Més endavant, va intervenir en la defensa del conjunt monumental de Mur i, durant la Guerra Civil, va contribuir a preservar més d’un miler de documents antics.
Aquestes activitats formaven part d’una mateixa manera d’entendre la transmissió. Castells treballava perquè els infants poguessin accedir al coneixement, però també perquè les generacions següents poguessin conservar els documents, els edificis i les obres que explicaven el territori on vivien.
Per entendre aquesta manera d’actuar, cal deixar per un moment les pintures de Mur i baixar fins a Vilamolat. Cal entrar a l’escola de Casa Josep, on arribaven a peu infants de diferents pobles i cases dels voltants. És allà on la història de Josep Castells comença a adquirir tot el seu sentit.
Itinerari pirinenc d'un mestre de Vilamolat de Mur
Una escola al mig de les cases
A Vilamolat de Mur, l’escola no ocupava un edifici construït expressament per acollir els infants. Des de l’any 1860 funcionava dins de Casa Josep, que havia cedit gratuïtament un espai a l’administració perquè el poble pogués disposar d’escola pública mixta. Aquella aula formava part, per tant, del mateix teixit de cases, eres i terres que organitzava la vida quotidiana del nucli. Anys més tard, Josep Castells i Bigorra, membre de la família de Casa Josep, hi exerciria de mestre. (Font: Viure als Pirineus, «L’escola de Vilamolat i el mestre de Casa Josep».)
L’escola donava servei a un territori molt més extens que el mateix Vilamolat. Hi acudien nens i nenes de Meüll, Collmorter, Puigmaçana i Santa Llúcia, però també de cases i petits nuclis dispersos com les Esplugues, Miravet, Benet, Sellamana, Fornicó o Auberola. En alguns moments, l’aula va arribar a reunir més d’una vintena d’alumnes. La geografia condicionava inevitablement la jornada escolar. Molts infants havien de recórrer cada dia a peu els camins que separaven casa seva de Vilamolat.
Ho feien portant la senalla de la berena. Aquest petit detall, conservat en la memòria de l’escola, explica millor que moltes xifres què significava estudiar en una zona rural del Pallars. Abans de seure davant del mestre, alguns alumnes ja havien caminat una bona estona. Al final de la jornada els esperava el mateix trajecte en sentit contrari. L’escola reunia així, durant unes hores, infants que vivien repartits per un territori de poblament dispers. (Font: Viure als Pirineus, «L’escola de Vilamolat i el mestre de Casa Josep».)
Un mestre de l’Estat al fons del Pallars
Josep Castells no era, però, un mestre escollit informalment pels veïns. Quan va començar la seva carrera, l’ensenyament públic espanyol disposava ja d’un sistema regulat d’accés i provisió de places. Els mestres havien de tenir la titulació corresponent i les escoles es cobrien mitjançant diferents procediments administratius. Les oposicions, els concursos de trasllat, l’antiguitat i la posició dins de l’escalafó condicionaven una carrera que podia portar un mateix mestre d’una escola a una altra. (Fonts: Gaceta de Madrid, normativa sobre provisió d’escoles públiques i oposicions, 1910; legislació d’Instrucció Pública.)
La documentació oficial permet veure Josep Castells dins d’aquest engranatge. El 23 de gener de 1914, la Gaceta de Madrid publica el seu nom, castellanitzat com a José Castells Bigorra, entre els mestres que havien sol·licitat participar en les oposiciones de turno restringido del districte universitari de Barcelona. El document és valuós perquè ens allunya de la imatge d’un mestre rural aïllat. Castells treballava en un petit món de muntanya, però la seva carrera depenia d’una estructura administrativa que arribava fins a Madrid. (Font: Gaceta de Madrid, 23 de gener de 1914.)
De poble en poble
Les fonts locals situen Castells successivament en escoles d’Espills, Civís, Bescaran, Prats de Cerdanya, Sant Serni, Suterranya i Tuixent abans del seu retorn a Vilamolat. Encara no disposem de la data administrativa exacta de totes aquestes destinacions, i per això convé no convertir aquesta relació en una cronologia tancada. El conjunt, però, dibuixa una realitat característica de la professió: un mestre podia passar una part important de la seva carrera canviant de plaça i de poble.
Una de les peces administratives que hem pogut recuperar permet observar aquest mecanisme directament. L’any 1915, Castells apareix en la documentació d’un concurso general de traslado. La Gaceta de Madrid el situa aleshores com a mestre de Sant Serni de Tremp i registra l’adjudicació d’una nova escola. El document confirma que els seus desplaçaments no responien simplement a decisions personals o a necessitats improvisades dels pobles, sinó als procediments que regulaven la mobilitat dels mestres públics. (Font: Gaceta de Madrid, concurs general de trasllat de mestres, 29 de desembre de 1915.)
Tornar a Vilamolat
En algun moment posterior, després d’haver conegut diferents escoles dels Pirineus, Castells va tornar al lloc d’on provenia la seva família. La data exacta de la seva incorporació com a mestre de Vilamolat encara necessita una confirmació documental. Sabem, en canvi, que el 1922 ja era a Vilamolat, perquè el seu nom apareix, ja ho veurem, vinculat a les observacions del Servei Meteorològic de Catalunya. (Fonts: Servei Meteorològic de Catalunya, observacions de Vilamolat de Mur).
El retorn tenia una particularitat difícil de separar de la història familiar. Castells acabava ensenyant a Casa Josep, la mateixa casa que dècades abans havia obert una part de les seves dependències perquè Vilamolat tingués escola. Des d’aquella aula, la seva feina començaria a anar molt més enllà de les lliçons quotidianes. Hi havia llibres. Hi havia un petit museu. Hi havia una mutualitat escolar. I hi havia un mestre convençut que educar significava proporcionar als infants eines per comprendre el món en què haurien de viure.
Ensenyar a entendre el món
A Vilamolat, l’escola no es limitava a les hores de classe. Amb Josep Castells, aquell espai de Casa Josep va anar reunint llibres, materials, objectes i iniciatives que ampliaven el que significava educar. En un poble petit i envoltat de nuclis dispersos, l’escola podia ser també una porta d’entrada a un món que quedava lluny.
Llibres en un poble
A partir de 1914, l’escola de Vilamolat disposava d’una biblioteca important i d’un museu escolar. La biblioteca no estava pensada únicament per als alumnes. Segons el testimoni recollit per Feliu Sirvent, donava servei a la població de la zona.
En aquell context, tenir llibres a l’abast no era un detall menor. Moltes de les famílies que enviaven els fills a Vilamolat vivien de l’agricultura i la ramaderia. Alguns pares i mares havien tingut molt poques oportunitats d’anar a escola.
Precisament per això, la frontera entre l’escola dels infants i la resta del poble no era del tot rígida. Quan les feines del camp els ho permetien, alguns adults acudien també a Casa Josep per rebre ensenyaments bàsics.
Aquesta imatge permet entendre millor què podia representar aquella escola. Durant unes hores, un pare o una mare podia ocupar el mateix espai on estudiaven els seus fills i aprendre allò que no havia pogut aprendre de petit. En un territori on l’accés a l’educació havia estat desigual entre generacions, saber llegir, escriure o comptar podia tenir conseqüències molt concretes. Permetia entendre una carta, portar comptes, llegir un document o relacionar-se amb una administració que utilitzava cada vegada més l’escriptura.
Una biblioteca i un museu
La biblioteca reforçava aquesta funció. El llibre deixava de ser un objecte llunyà. Era allí, al poble, a l’abast d’una comunitat que vivia a moltes hores dels grans centres culturals.
El petit museu escolar responia a una idea semblant. L’escola no havia de transmetre només les lliçons del programa. També havia d’oferir objectes, imatges i materials que ajudessin els alumnes a veure, comparar i comprendre.
A poc a poc, l’aula de Vilamolat es convertia en alguna cosa més que una aula. Era un petit centre de cultura compartida.
La Josefina: aprendre a preparar el demà
Entre les iniciatives vinculades a l’escola hi havia una mutualitat d’estalvi que portava un nom propi: la Josefina. La seva existència està documentada tant per fonts locals com per la documentació del sistema de previsió social de l’època.
Les mutualitats escolars formaven part d’un moviment educatiu més ampli que pretenia familiaritzar els infants amb l’estalvi i la previsió. A través de petites aportacions i de la gestió de la mutualitat, els alumnes entraven en contacte amb idees molt concretes: guardar una part del que es té, portar comptes i pensar en necessitats futures.
En una comunitat pagesa, sotmesa a collites irregulars, malalties, accidents i ingressos poc previsibles, aquestes nocions tenien una dimensió molt pràctica.
La Josefina ens mostra, per tant, una altra faceta de l’escola de Castells. Aprendre també significava adquirir instruments per afrontar la vida adulta.
Un reconeixement que arriba fins a Madrid
L’activitat de Castells en aquest terreny va deixar rastre molt més enllà de Vilamolat.
L’any 1930, la Comisión Nacional de la Mutualidad Escolar va concedir cent premis de 200 pessetes a mestres per la seva tasca relacionada amb les mutualitats escolars. Entre els cent noms publicats apareix:
«D. José Castells Bigorra, Vilamolat de Mur (Lérida)».
És un document especialment valuós. Confirma, des d’una font oficial i contemporània als fets, que aquella iniciativa desenvolupada en una escola minúscula del Pallars formava part d’un projecte educatiu prou sòlid perquè el treball del seu mestre fos reconegut a escala estatal.
Per a Castells, educar un infant no consistia només a ensenyar-li a llegir. També calia preparar-lo per viure.
Aprendre també a mirar
Hi ha encara una altra activitat de Josep Castells que, vista aïlladament, podria semblar una simple curiositat biogràfica.
No ho és.
Castells va ser observador meteorològic a Vilamolat de Mur i va transmetre dades de precipitació al Servei Meteorològic de Catalunya.
La documentació conservada pel Servei permet veure el seu nom al costat del de l’estació: «Vilamolat de Mur — Josep Castells Bigorra». El resum anual de 1922, per exemple, incorpora les dades recollides a Vilamolat.
Les observacions van continuar. La documentació meteorològica posterior torna a registrar Castells com a observador de Vilamolat i publica les quantitats de precipitació recollides a l’estació.
No sabem fins a quin punt incorporava aquestes observacions a les seves classes. No cal imaginar-ho per comprendre què ens diu aquesta activitat sobre ell. Cada mes havia de mirar el cel, registrar la pluja, anotar-ne la quantitat i enviar les dades perquè poguessin integrar-se en una sèrie més gran.
Observar. Mesurar. Escriure. Transmetre.
Hi ha una coherència notable entre aquests gestos i la manera com Castells sembla haver entès la seva feina de mestre. Els llibres permetien transmetre coneixement. La Josefina preparava els infants per al futur. Les observacions meteorològiques convertien allò que passava a Vilamolat en informació que podia conservar-se i compartir-se.
I aquesta mateixa manera de mirar el món aviat el situaria davant d’un problema molt diferent.
A pocs quilòmetres de l’escola hi havia Santa Maria de Mur. Allí, allò que calia observar, documentar i transmetre ja no era la pluja. Era un patrimoni de segles que podia desaparèixer.
Quan el patrimoni marxa
1919: les pintures de Mur
L’estiu de 1919, Santa Maria de Mur encara conservava al seu lloc les pintures romàniques que havien cobert l’absis central durant segles. No eren desconegudes. Entre 1911 i 1912, la Junta de Museus de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans ja les havien documentat. El fotògraf Adolf Mas i l’arquitecte Josep Goday havien treballat sobre el conjunt, i el 1914 se n’havia publicat un estudi.
Aquella difusió científica, destinada a donar a conèixer el patrimoni medieval català, tenia una conseqüència inesperada: les obres també es feien visibles per al mercat internacional de l’art. (Font: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Mur: cent anys de l’arrencament de les pintures — consultar el document del MNAC).
7.500 pessetes per unes pintures del segle XII
Aquell estiu va arribar a Mur el marxant d’art Ignasi Pollak. El seu objectiu era comprar les pintures de l’absis.
Mossèn Josep Farràs, responsable de la parròquia, les hi va vendre per 7.500 pessetes. Segons la documentació del Museu Nacional, els diners es van destinar al manteniment dels edificis de la canònica.
Avui pot resultar difícil entendre que unes pintures integrades físicament en una església poguessin ser objecte d’una operació comercial d’aquesta mena. Però la protecció jurídica i institucional del patrimoni no disposava encara dels mecanismes que s’establirien posteriorment.
I hi havia una altra circumstància decisiva. Les pintures ja no havien de quedar necessàriament enganxades al mur.
Existia una tècnica que permetia endur-se-les.
Arrencar una pintura de la paret
Després de la venda van arribar a Mur tres especialistes italians: Franco Steffanoni, Arturo Dalmati i Arturo Cividini.
La seva feina consistia a separar les pintures del suport sobre el qual havien estat creades. Ho feien mitjançant una tècnica anomenada strappo.
El procediment era tan eficaç com radical. Sobre la superfície pintada s’adherien teles de cotó impregnades amb una cola. En assecar-se, la tensió de l’adhesiu permetia extreure una capa finíssima que contenia la pintura. L’arrebossat quedava al mur; la capa pictòrica quedava adherida a la tela.
Després podia ser traspassada a un nou suport (Font: Museu Nacional d’Art de Catalunya, La cuina dels traspassos de pintura mural — veure l’explicació de la tècnica de l’strappo).
De sobte, una obra que durant segles havia semblat inseparable de l’arquitectura es podia dividir, enrotllar, transportar i vendre. A Mur, això va deixar de ser una possibilitat teòrica. Estava passant.
De Mur a Boston
Les pintures de l’absis central van abandonar el Pallars. Després de passar pel mercat internacional de l’art, van arribar als Estats Units. Avui, una part fonamental d’aquell conjunt es conserva al Museum of Fine Arts de Boston.
La distància resumeix per si sola la magnitud del que havia passat. Unes pintures concebudes al segle XII per ocupar l’absis d’una església del Pallars havien travessat l’Atlàntic. Per a les institucions catalanes, Mur va representar un punt d’inflexió. Si havia passat allí, podia passar en moltes altres esglésies del Pirineu.
Salvar les pintures arrencant-les
La resposta de la Junta de Museus va ser extraordinària i, vista des d’avui, també paradoxal.
Per evitar que altres conjunts romànics fossin venuts i dispersats, la Junta va decidir adquirir-los, arrencar-los i traslladar-los a Barcelona.
Entre la tardor de 1919 i 1923 es va desenvolupar una gran operació de salvaguarda. Moltes de les pintures murals romàniques que avui conserva el Museu Nacional d’Art de Catalunya van arribar a Barcelona com a resultat d’aquella campanya.
Per impedir que marxessin, també va caldre separar-les de les esglésies per a les quals havien estat creades. Mur havia demostrat fins a quin punt aquell patrimoni era vulnerable.
I Josep Castells?
És en aquest moment de la història que apareix Josep Castells i Bigorra.
La memòria local li ha atribuït un paper en l’alerta sobre la venda i l’arrencament de les pintures de Mur. Aquesta versió ha continuat apareixent en relats posteriors sobre la defensa del patrimoni del Pallars.
Però aquí cal ser prudents.
La documentació coneguda no permet afirmar amb seguretat que Castells fos qui descobrís l’operació ni que fos ell qui donés el primer avís a la Junta de Museus.
Una publicació del Museu Nacional atribueix un paper determinant al pintor Joan Vallhonrat, que treballava per a la Junta documentant els conjunts romànics pirinencs. El mateix estudi afirma que el secret de l’operació va ser descobert a Mur l’any 1919 per Vallhonrat (Font: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Les col·leccions de pintura romànica, Butlletí del MNAC, 1993 — consultar el document original).
Això no obliga a esborrar Castells de la història. Obliga a explicar-la amb precisió. La tradició local associa el mestre de Vilamolat amb l’alerta de Mur, però les fonts disponibles no permeten determinar quin va ser exactament el seu paper en aquells primers moments.
El que sí que podrem documentar molt millor és el que va passar després.
Una preocupació que no s’acaba el 1919
L’interès de Castells per Mur no va desaparèixer quan les pintures van marxar.
Més d’una dècada després, el trobarem de nou actuant davant la degradació del conjunt monumental. Aquesta vegada no es tractava d’una obra que algú pogués comprar i endur-se. El perill era un altre. Era quedar-se allí i ensorrar-se.
Mur havia mostrat una realitat difícil d’ignorar: allò que havia format part d’un lloc durant segles també podia desaparèixer. No calia destruir-ho. N’hi havia prou de vendre-ho, arrencar-ho i endur-se’l.
El 1932, Josep Castells tornaria a intervenir. I aquesta vegada en podem seguir el rastre documental.
Quan el patrimoni es queda, però s’ensorra
El conjunt monumental es degradava
L’any 1932, tretze anys després de l’arrencament de les pintures, Josep Castells i Bigorra torna a aparèixer en la història de Mur. La col·legiata de Santa Maria i el castell de Mur acumulaven segles d’abandonament, transformacions i deteriorament. Parts de les construccions es trobaven en un estat preocupant i necessitaven una intervenció si es volia evitar que la degradació continués.
I és aquí on la figura de Castells deixa un rastre documental molt més clar que en l’episodi de 1919.
Un mestre escriu als Amics de l’Art Vell
Josep Castells era membre dels Amics de l’Art Vell, una associació fundada a Barcelona el 1929 amb l’objectiu de contribuir a la salvaguarda i restauració del patrimoni artístic català.
Des de Vilamolat, Castells va cridar l’atenció de l’entitat sobre l’estat del conjunt de Mur. La documentació posterior sobre les actuacions dels Amics de l’Art Vell identifica expressament el mestre com la persona a instàncies de la qual es va intervenir en el monument.
Catalunya Romànica ho recull de manera inequívoca: entre 1932 i 1935 es van realitzar treballs de restauració a Santa Maria de Mur «a instàncies del seu soci, Josep Castells i Bigorra, de Vilamolat de Mur». (Font: Catalunya Romànica, «Santa Maria de Mur» — consultar la fitxa completa a Enciclopèdia Catalana).
No hem localitzat, de moment, la carta original escrita per Castells. Per això és preferible no reconstruir-ne les paraules. Però sí que podem seguir-ne les conseqüències.
Joaquim Vilaseca puja a Mur
La crida va tenir resposta.
El juliol de 1932, l’arquitecte Joaquim Vilaseca es va desplaçar fins a Mur per examinar tant la col·legiata com el castell. Després de la visita va elaborar un informe sobre l’estat dels monuments i les actuacions necessàries.
Era precisament el mecanisme que permetia als Amics de l’Art Vell passar de l’alerta local a una intervenció concreta: algú detectava el problema, l’entitat enviava un especialista, se n’avaluava l’estat i es decidia què es podia salvar i com fer-ho.
En aquest cas, al principi de la cadena hi havia el mestre de Vilamolat.
Una investigació de la Universitat de Barcelona sobre l’activitat dels Amics de l’Art Vell documenta aquesta intervenció i permet reconstruir els treballs realitzats posteriorment a Mur. (Font: estudi dipositat a la Universitat de Barcelona sobre les intervencions dels Amics de l’Art Vell — consultar el document complet al Dipòsit Digital de la UB).
Portar els materials fins al castell
Els treballs es van dur a terme l’any 1933.
Al castell calia actuar, entre altres punts, sobre una gran esquerda que comprometia la fàbrica. Es va consolidar l’arc d’entrada i es va construir un contrafort de pedra per tancar i estabilitzar aquella obertura.
Però intervenir a Mur comportava una dificultat que avui és fàcil d’oblidar: primer calia aconseguir que els materials arribessin fins al monument.
La carretera permetia transportar-los fins a Santa Llúcia de Mur. A partir d’allí, el trajecte fins al castell s’havia de completar sense l’ajuda d’una carretera que arribés a peu d’obra. Pedres, eines i altres materials necessaris per a la restauració havien de superar aquell últim tram fins a Mur. Aquest detall diu molt sobre la conservació del patrimoni pirinenc en aquells anys. Restaurar un monument no depenia només de saber què calia reparar o de trobar els diners. La geografia també formava part del problema.
La intervenció documentada pels Amics de l’Art Vell va tenir un cost total de 3.397,85 pessetes. (Font: estudi de la Universitat de Barcelona, a partir de la documentació dels Amics de l’Art Vell — consultar la font).
Dues maneres de perdre un patrimoni
Entre el Mur de 1919 i el Mur de 1932 havien passat tretze anys.
El primer episodi havia mostrat què podia passar quan una obra despertava l’interès del mercat internacional. Les pintures tenien valor, es podien vendre i existia una tècnica capaç de separar-les físicament de l’església.
El segon mostrava un perill molt més silenciós. Un castell o una col·legiata no podien ser enrotllats i transportats a París o a Nova York. Però podien degradar-se durant dècades fins que una volta cedís, un mur s’obrís o una part de l’edifici acabés desapareixent.
Entre aquests dos perills apareix de nou Josep Castells. No era arquitecte ni historiador de l’art. Tampoc dirigia cap institució patrimonial. Era el mestre d’una petita escola rural situada a pocs quilòmetres de Mur.
Però havia vist el problema, l’havia comunicat a qui podia intervenir i havia aconseguit que aquella alerta sortís de Vilamolat. És un gest que comença a resultar familiar. A l’escola, Castells havia reunit llibres perquè el coneixement pogués circular. Havia registrat la pluja perquè una observació feta a Vilamolat no es perdés. Ara avisava sobre unes pedres que s’esquerdaven perquè algú pogués actuar abans que fos massa tard.
Pocs anys després, en començar la Guerra Civil, el que Castells intentaria salvar ja no serien pintures ni murs.
Serien papers. I dins d’aquells papers hi havia segles de vides del Pallars.
Salvar els papers
1936: quan la memòria mateixa està amenaçada
L’any 1936, el perill va arribar molt més a prop de Vilamolat.
L’esclat de la Guerra Civil va provocar la destrucció i dispersió de nombrosos arxius, especialment de documentació vinculada a parròquies i institucions religioses. Papers que havien sobreviscut durant segles podien desaparèixer en qüestió d’hores.
Josep Castells va actuar. Durant aquells primers moments del conflicte, el mestre de Vilamolat va recollir i posar a resguard més d’un miler de documents que corrien perill de perdre’s. Aquells papers acabarien formant una part essencial de la documentació conservada a Casa Josep.
La seva intervenció ens porta al tercer gran episodi de la seva tasca de preservació. El 1919 havien estat les pintures de Mur. El 1932, els edificis que s’ensorraven. Ara, el que estava en perill era una altra cosa: la memòria escrita (Font: Daniel Piñol Alabart, estudi sobre la documentació de Casa Josep de Vilamolat de Mur — consultar l’estudi complet).
Més de mil documents, més de mil fragments de vida
El conjunt que s’ha conservat permet entendre què significava realment aquell gest.
La Col·lecció de documents de Casa Josep de Vilamolat de Mur reuneix actualment 1.314 documents. No formen un arxiu homogeni creat per una única institució. Hi trobem documentació de procedències diverses: eclesiàstica, notarial, municipal i privada. Entre ella, algunes peces es remunten als segles XIV i XV.
L’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà ha treballat en la descripció i elaboració de regests d’aquest fons, fet que permet avui identificar i estudiar una documentació que durant dècades havia estat preservada a Casa Josep (Font: Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, Memòria 2021 — consultar el document de l’Arxiu Comarcal).
Però dir 1.314 documents explica molt poc. Cal imaginar què hi ha darrere d’aquesta xifra.
Una venda. Un matrimoni. Una terra. Un nom.
Un document notarial pot explicar que algú va comprar una terra. Un altre pot conservar les condicions d’un matrimoni. Un testament ens diu què tenia una persona, a qui ho va deixar i, de vegades, quines relacions mantenia amb els seus fills. Una escriptura pot conservar el nom d’una casa. Un contracte, un deute. Un registre parroquial, el pas d’una persona per una comunitat.
Són papers administratius, però també són rastres de vida.
Hi apareixen noms de persones que no van deixar llibres ni retrats. Pagesos, propietaris, preveres, hereus, vídues, compradors, venedors. Persones de les quals, en alguns casos, només podem reconstruir una part de l’existència perquè un document ha arribat fins a nosaltres.
Perdre aquests papers no significava únicament perdre objectes antics. Significava perdre la possibilitat de tornar a fer preguntes al passat.
Què vol dir «guardar»?
Ensenyar i conservar: el mateix gest
Arribats fins aquí, la trajectòria de Josep Castells pot semblar feta d’activitats molt diferents.
Una escola rural. Una biblioteca. Un petit museu escolar. Una mutualitat d’estalvi. Un pluviòmetre. Les pintures d’una església romànica. Un castell que s’esquerda. Més d’un miler de documents antics.
Què tenen en comú totes aquestes coses? La resposta apareix quan deixem de mirar què guardava Castells i ens fixem en què feia amb allò que tenia al davant.
A l’escola, rebia uns infants i els transmetia coneixements. Amb la biblioteca, posava llibres a l’abast d’una comunitat que en tenia pocs. Amb la Josefina, ensenyava als alumnes una manera de pensar en el futur. Quan mesurava la pluja, convertia una observació feta a Vilamolat en una dada que podia ser registrada i compartida.
Després van arribar les pintures, les pedres i els papers. I el gest va continuar sent, en el fons, el mateix.
Un compromís amb la transmissió
Podríem parlar de militància patrimonial, però l’expressió necessita una precaució.
Castells no era un activista del patrimoni en el sentit contemporani. No coneixem cap manifest seu que articuli una teoria sobre la conservació, ni podem atribuir-li les categories amb què avui parlem de patrimoni, memòria o identitat.
El que tenim són els seus actes. Sabem que va formar part dels Amics de l’Art Vell. Sabem que va reclamar l’atenció de l’entitat sobre l’estat de Mur. Sabem que va reunir documentació amenaçada durant la Guerra Civil. I sabem que, molt abans d’això, havia convertit l’escola de Vilamolat en un lloc on els llibres, l’observació i la previsió formaven part de l’educació.
Per això, més que definir-lo com un militant, podem parlar d’un home profundament compromès amb la protecció i la transmissió. Aquesta idea permet entendre també per què la seva història no es pot separar de la seva condició de mestre.
Ensenyar i conservar parteixen d’una mateixa convicció: allò que una generació ha rebut no hauria d’acabar necessàriament amb ella.
I a Vilamolat aquesta història encara té un últim capítol. Perquè l’escola on Josep Castells havia ensenyat també acabaria convertint-se, amb el pas dels anys, en una cosa que calia guardar.
Una escola que va esdevenir memòria
La darrera imatge
Josep Castells i Bigorra va morir l’any 1950.
La història de l’escola de Vilamolat, però, no va acabar amb ell. Durant una dècada més, els infants dels petits nuclis i cases dels voltants van continuar arribant a Casa Josep per anar a classe. Fins que, el 29 d’abril de 1960, l’escola va tancar definitivament.
Una ordre del Ministerio de Educación Nacional en va decretar la clausura. Després de cent anys d’activitat, aquella petita escola rural que havia obert el 1860 deixava de tenir alumnes.
Els nens i les nenes ja no recorrerien els camins de Vilamolat, Meüll, Collmorter, Puigmaçana o Santa Llúcia amb la senalla de la berena. Els que continuaven estudiant haurien de fer-ho fora. Alguns van anar a Tremp, altres a la Pobla de Segur o al Seminari de la Seu d’Urgell (Font: Feliu Sirvent, «L’escola de Vilamolat i els mestres de Casa Josep», Viure als Pirineus, 19 de febrer de 2018 — llegir l’article complet).
Quan l’escola mateixa es converteix en allò que cal guardar
El més extraordinari va passar després. L’escola va tancar, però la família Castells no la va desfer.
Els pupitres van continuar allí. També la taula del mestre, els mapes, els llibres i els objectes escolars. Amb ells van quedar les marques que diferents èpoques havien anat deixant a l’aula.
La sala que durant un segle havia servit per transmetre coneixements es va convertir ella mateixa en un testimoni del passat. La continuïtat familiar va ser decisiva. Josep Castells i Farré, net del mestre, va conservar l’espai i el seu mobiliari, fent possible que l’antiga escola de Casa Josep arribés fins als nostres dies.
Hi ha alguna cosa especialment coherent en aquest final. Durant dècades, Josep Castells havia intentat que determinades coses no desapareguessin. Finalment, la seva pròpia escola es va convertir en patrimoni.
Jesús Castells i Serra: continuar guardant
Aquesta preocupació per la documentació tampoc no va acabar amb Josep Castells.
El seu fill, Jesús Castells i Serra, nascut a Vilamolat el 1929, va continuar una part d’aquella feina des d’un altre àmbit. Sacerdot, canonge i arxiver, va dedicar una part important de la seva trajectòria a la documentació històrica i als arxius.
La seva vinculació amb el patrimoni documental del Pallars ha deixat també una continuïtat institucional: la beca de recerca del Pallars Jussà porta el seu nom (Font: Grup d’Arxivers de Lleida, «Presentació de la I Beca de Recerca del Pallars Jussà Mn. Jesús Castells i Serra» — consultar la informació sobre Jesús Castells i Serra).
Una aula buida
La millor manera d’acabar aquesta història no és amb la mort de Josep Castells. És amb una aula buida. Els pupitres continuen al seu lloc. Els mapes pengen de les parets. La taula del mestre encara ocupa l’espai des d’on durant dècades es van explicar lliçons. Però ja no hi ha infants asseguts als bancs.
Aquell silenci podria haver significat el final. Però va ser així.
Josep Castells va passar bona part de la seva vida transmetent. L’escola va acabar quedant-se sense infants. Però no va desaparèixer.
I en això hi ha, probablement, la millor manera d’entendre la seva trajectòria. Aquesta no és només la història d’un mestre rural. És la història d’un home que, des d’una petita escola del Pallars, va intentar durant dècades transmetre allò que considerava que no havia de desaparèixer.
Josep Castells i Bigorra — Algunes dates
- 1885 — Neix Josep Castells i Bigorra.
- 1914 — La Gaceta de Madrid documenta la seva participació en els procediments d’oposiciones de turno restringido del magisteri públic.
(Font: Gaceta de Madrid, 23 de gener de 1914 — consultar el document original del BOE). - 1915 — Apareix en el concurso general de traslado del magisteri. La documentació permet seguir el seu pas per Sant Serni de Tremp i la provisió d’una nova plaça.
(Font: Gaceta de Madrid, 29 de desembre de 1915 — consultar el document original del BOE). - 1919 — Venda i arrencament de les pintures de l’absis central de Santa Maria de Mur. La memòria local atribueix a Castells un paper en l’alerta, que la documentació disponible no permet precisar amb certesa.
(Font: Museu Nacional d’Art de Catalunya — Història dels arrencaments). - 1922 — Josep Castells consta com a observador meteorològic a Vilamolat de Mur.
(Font: Servei Meteorològic de Catalunya — consultar la publicació conservada per l’Institut d’Estudis Catalans). - 1930 — Rep un dels cent premis de 200 pessetes concedits per la Comisión Nacional de la Mutualidad Escolar a mestres per la seva tasca en aquest àmbit.
(Font: Anales del Instituto Nacional de Previsión — consultar el document original). - 1932 — Com a membre dels Amics de l’Art Vell, reclama l’atenció de l’entitat sobre l’estat de degradació del conjunt monumental de Mur.
(Font: Catalunya Romànica — Santa Maria de Mur). - 1933 — Els Amics de l’Art Vell intervenen en la conservació del conjunt de Mur després de l’estudi dirigit per l’arquitecte Joaquim Vilaseca.
(Font: estudi conservat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona — consultar l’estudi complet). - 1936 — Durant els primers temps de la Guerra Civil, Castells recull i protegeix més d’un miler de documents amenaçats.
(Font: Daniel Piñol Alabart — consultar l’estudi sobre la documentació de Casa Josep). - 1950 — Mor Josep Castells i Bigorra.
- 1960 — El 29 d’abril tanca definitivament l’escola de Vilamolat, després d’un segle d’activitat. La família conserva l’aula, el mobiliari i bona part dels seus objectes.
(Font: Viure als Pirineus — L’escola de Vilamolat i els mestres de Casa Josep).
Per anar més lluny
Per situar l’experiència de Josep Castells dins la història més àmplia de l’ensenyament rural, aquestes tres lectures permeten entendre millor què significava mantenir una escola en un petit poble, quin paper podia assumir el mestre dins la comunitat i com algunes escoles pirinenques van incorporar biblioteques, museus i altres instruments pedagògics.
L’escola rural al segle XX
Diversos autors, Educació i Història. Revista d’Història de l’Educació, núm. 8, monogràfic dedicat a l’escola rural, 2005.
Un conjunt d’estudis per comprendre l’evolució de l’escola rural catalana durant el segle XX. El dossier permet contextualitzar les condicions de treball dels mestres, les transformacions pedagògiques i el paper que aquestes petites escoles exercien dins les comunitats rurals. És un bon marc general per entendre el món educatiu en què va treballar Josep Castells.
Memòria, cultura i vida quotidiana a la Catalunya rural
Joan Soler i Mata, «A tall de presentació: memòria, cultura i vida quotidiana a la Catalunya rural».
Una lectura especialment útil per acostar-se a l’escola no només com a lloc d’ensenyament, sinó com a part de la vida social i cultural del poble. El text ajuda a comprendre la relació entre mestre, comunitat i territori i permet situar iniciatives com les de Castells dins una concepció de l’educació que podia anar molt més enllà de les lliçons impartides a l’aula.
Una altra escola dels Pirineus: València d’Àneu
Isidor Boix i Chaler, mestre de València d’Àneu
L’experiència d’Isidor Boix a València d’Àneu, on va arribar com a mestre l’any 1930, ofereix un paral·lel molt interessant amb l’escola de Vilamolat. Boix va impulsar formes d’escola activa vinculades a l’entorn, va promoure la participació de les famílies i va posar en marxa una mutualitat escolar. També va fundar un museu i va renovar la biblioteca de l’escola. El cas permet situar algunes de les iniciatives de Josep Castells dins un moviment més ampli de renovació pedagògica que també va arribar a les petites escoles dels Pallars.
