Publicada per Jaume Cabré el 2004, Les veus del Pamano admet moltes lectures. És una novel·la sobre la guerra i la postguerra, sobre l’amor, la por, el poder i la venjança. El mateix Cabré explica que havia de ser una història sobre mestres i que va acabar convertint-se en «la història d’una monumental venjança», travessada pel maquis, la dictadura franquista, els interessos econòmics i les passions humanes.
Però llegir-la és també entrar en una reflexió sobre la memòria: sobre allò que una comunitat recorda, allò que prefereix callar i la manera com una història pot transformar-se quan passa d’una generació a una altra.
I aquí el Pirineu deixa de ser un simple decorat. Torena no existeix, però darrere d’aquest poble imaginari hi ha una geografia ben real: la Vall d’Àssua i, especialment, Llessui, al Pallars Sobirà.
Aquesta serà, doncs, la pregunta que ens acompanyarà al llarg de l’article: què podem entendre millor del Pirineu després de llegir Les veus del Pamano?
Taula de continguts
Les veus del Pamano, una novel·la de Jaume Cabré
Jaume Cabré és una de les figures destacades de la narrativa catalana contemporània. Llicenciat en Filologia Catalana, professor durant anys i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, ja havia publicat obres com Senyoria (1991) i L’ombra de l’eunuc (1996) quan, l’any 2004, Proa va publicar Les veus del Pamano. La novel·la obtindria, entre altres reconeixements, el Premi de la Crítica Catalana el 2005.
La seva gestació havia estat especialment llarga. Cabré va començar a treballar-hi el 1996, després d’acabar L’ombra de l’eunuc, i hi va dedicar aproximadament set anys i mig. El projecte, a més, es va transformar mentre escrivia. «El problema és que no tenia clar què volia explicar de bon principi!», reconeixia l’autor en una entrevista publicada el 2004. El que inicialment havia de ser una novel·la sobre mestres va anar incorporant personatges i línies narratives fins a convertir-se en una obra de més de set-centes pàgines.
La novel·la va tenir també una important projecció internacional, amb traduccions a l’alemany, francès, italià, neerlandès, portuguès, grec, noruec i nombroses altres llengües. El 2009, TV3 en va estrenar una minisèrie dirigida per Lluís M. Güell, que va portar l’univers de Torena a la pantalla.
Una escola abandonada al Pallars: on va començar tot
L’origen de Les veus del Pamano es troba en un lloc molt concret. Durant una caminada pel Pallars, Jaume Cabré va arribar a Pujal, al Batlliu de Sort, i va descobrir una antiga escola abandonada. La visió de l’edifici li va despertar una pregunta molt senzilla: qui devien haver estat els mestres que havien passat per aquella escola? Cabré explicaria després que aquella troballa va ser l’espurna inicial d’una novel·la que encara no sabia fins on el portaria.
El projecte havia de girar, en principi, al voltant dels mestres. De fet, el mateix escriptor ho resumeix així: «Havia de ser una novel·la sobre mestres». Però aquella primera història va començar a créixer. A mesura que avançava l’escriptura, Cabré hi va incorporar altres personatges, conflictes i temps narratius fins a construir una obra molt més ambiciosa, travessada per la Guerra Civil i la postguerra, el maquis, la dictadura franquista, la religió, els interessos econòmics, el poder i la venjança.
L’escola de Pujal, però, no apareix literalment a la novel·la. Cabré necessitava un poble amb més habitants i més possibilitats narratives i va traslladar aquella escola, a través de la ficció, cap a Llessui, a la Vall d’Àssua. Després transformaria també Llessui en Torena. Així, un edifici real observat durant una caminada acabaria convertint-se en la porta d’entrada a tot un univers literari.
Torena no existeix. I tanmateix, és al Pallars
De Pujal a Llessui
L’escola abandonada de Pujal havia proporcionat a Jaume Cabré el punt de partida de la novel·la, però el lloc no acabava de respondre a les necessitats de la història que començava a imaginar. Necessitava una comunitat més gran: un poble on poguessin conviure famílies, mestres, autoritats, religiosos i personatges vinculats als diferents conflictes que travessen el relat. Per això va decidir traslladar mentalment aquella escola fins a un altre indret del Pallars.
El lloc escollit va ser Llessui, a la Vall d’Àssua. Cabré explica que als anys quaranta el poble tenia al voltant de cinc-cents habitants. Aquesta dimensió li permetia construir la comunitat que necessitava: un espai prou petit perquè els seus habitants es coneguessin, però prou gran perquè hi hagués interessos, jerarquies i històries diferents. Llessui proporcionava així l’estructura geogràfica i humana sobre la qual podia créixer la ficció.
De Llessui a Torena
Cabré, però, no volia escriure una novel·la sobre el Llessui real. Necessitava llibertat per transformar carrers i cases, inventar famílies, modificar distàncies i situar-hi episodis que no havien succeït necessàriament en aquell lloc. La solució va ser crear Torena.
El nom tampoc va sorgir del no-res. Torena és un topònim històric de la mateixa Vall d’Àssua: prop de Llessui hi ha les restes de l’antic castell de Torena, vinculat durant l’edat mitjana al control de la vall. Cabré pren, per tant, un nom arrelat al territori i el desplaça cap a la ficció.
Aquesta transformació es pot resumir en quatre moviments:
Pujal → l’escola
Llessui → el poble
Torena → el nom
Vall d’Àssua → el territori
Torena no es pot buscar exactament en un mapa. Però els camins, els rius, les muntanyes i la forma d’habitar el territori que l’envolten pertanyen a una geografia ben real. I és aquí on Les veus del Pamano comença a fer una cosa especialment interessant: convertir un paisatge pirinenc real en territori literari sense deixar de fer-lo recognoscible.
El Pamano: el riu que sí que existeix
Si Torena pertany a la ficció, el Pamano sí que es pot trobar sobre el mapa. És un curs d’aigua de la Vall d’Àssua, al Pallars Sobirà, conegut també com a riu o barranc de Bernui. Recull les aigües de la zona alta de la vall i baixa pel sector de Llessui i Bernui abans d’integrar-se en la xarxa hidrogràfica que acaba conduint les aigües cap a la Noguera Pallaresa. El mateix Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya conserva el topònim Pamano en la cartografia d’aquest sector.
Cabré pren, doncs, un nom perfectament real i el converteix en el títol de la novel·la. Però què són exactament aquestes «veus» del Pamano?
La novel·la no obliga a donar-hi una única resposta. Podem escoltar-hi les veus dels morts, però també les dels qui van sobreviure, dels qui van callar i dels qui, molts anys després, intenten comprendre què va passar. El riu pot llegir-se així com una imatge del temps: l’aigua continua passant mentre les històries es transmeten, es deformen, desapareixen i, de vegades, tornen a emergir.
El Pamano deixa aleshores de ser només un element geogràfic. Es converteix en una manera d’escoltar la memòria que continua circulant pel territori.
La història: què passa a Les veus del Pamano?
Dos temps que acaben trobant-se
Les veus del Pamano construeix bona part del seu relat entre dues temporalitats. A començaments del segle XXI trobem Tina Bros, mestra a Sort i aficionada a la fotografia. Mentre documenta una antiga escola de Torena que ha de ser enderrocada, descobreix uns papers amagats. Són escrits d’Oriol Fontelles, el mestre que havia arribat al mateix poble durant els anys quaranta. Aquella troballa obre una esquerda entre el present i la postguerra.
A partir d’aquí, Cabré no explica simplement què va passar. Fa que el lector ho reconstrueixi. Els documents que llegeix Tina, els records dels personatges i les diferents veus del relat revelen progressivament que la història que Torena ha conservat sobre Oriol Fontelles potser no coincideix amb la vida que realment va viure.
Oriol Fontelles i Elisenda Vilabrú
Quan Oriol arriba a Torena, ho fa amb la seva dona, Rosa, per ocupar la plaça de mestre. És un home atrapat molt aviat en les tensions de la postguerra i en una comunitat marcada pels vencedors i els vençuts, pel maquis i per les fidelitats —reals o aparentes— al nou règim. Al seu voltant apareixen figures com l’alcalde falangista Valentí Targa i, sobretot, Elisenda Vilabrú, membre d’una de les famílies poderoses de Torena.
Elisenda és molt més que un personatge secundari. Cabré explicaria posteriorment que aquella «dona enigmàtica», que ja l’havia perseguit durant la gestació d’obres anteriors, acabaria convertint-se en Elisenda Vilabrú i seria fonamental per a l’existència mateixa de la novel·la.
Explicar gaire més seria començar a desfer un dels mecanismes més poderosos del llibre. Perquè Les veus del Pamano no consisteix només a descobrir què va passar, sinó a comprendre com una comunitat arriba a construir una determinada versió del que va passar. I és precisament aquesta distància entre els fets, els records i el relat que en queda la que ens conduirà al cor de la novel·la.
Oriol Fontelles: qui era realment aquest home?
Entre una vida i el record que en queda
Oriol Fontelles és al centre d’una de les grans preguntes de Les veus del Pamano: què queda d’una persona quan ja no pot explicar la seva pròpia història? Durant anys, Torena conserva una determinada imatge del mestre. El seu nom queda associat a uns fets, a unes decisions i a una posició durant la postguerra. Aquesta memòria col·lectiva sembla prou sòlida perquè ningú no senti la necessitat de discutir-la.
Però els documents que arriben a les mans de Tina Bros introdueixen una altra veu. A mesura que avança la investigació, apareix una distància cada vegada més inquietant entre la vida que Oriol va viure, allò que els altres van creure que havia fet i la història que finalment va quedar fixada sobre ell. També el lector ha de revisar les seves certeses i modificar més d’una vegada el judici que havia construït sobre el personatge.
Qui construeix la memòria?
Aquí la novel·la supera la història individual d’Oriol. Cabré converteix el personatge en una manera d’interrogar la construcció mateixa del passat. En l’entrevista de 2004 explicava que la novel·la li havia permès entrar en «la memòria històrica», però també en les conseqüències que els fets del passat continuen tenint sobre el present.
Per això la pregunta no és només qui era realment Oriol Fontelles. N’hi ha una de més incòmoda: qui decideix com serà recordada una persona? Els qui la van conèixer? Els vencedors? La família? El poble? Els documents que sobreviuen?
A Torena, descobrir la veritat significa també descobrir que la memòria no és immutable: es construeix, es transmet i, de vegades, es pot reescriure.
El Pallars de la guerra i la postguerra
1938: la guerra arriba al Pallars
Per entendre el món que envolta Les veus del Pamano cal sortir momentàniament de la ficció. La primavera de 1938, després de trencar el front d’Aragó, les forces franquistes van avançar cap a les terres de Lleida. A principis d’abril, una part important del Pallars va quedar sota el seu control i el front es va estabilitzar durant mesos al llarg del Segre i de la Noguera Pallaresa. El territori es convertia així en espai de guerra, ocupació militar i implantació progressiva del nou règim.
Repressió, execucions i por
L’ocupació no va significar únicament un canvi de control militar. Al Pallars Sobirà, les tropes comandades pel general Antonio Sagardía van desplegar una repressió especialment dura contra la població civil. La documentació històrica utilitzada actualment per la Generalitat identifica 67 civils executats sense judici previ a la comarca durant aquella repressió de 1938. A aquesta violència cal afegir detencions, depuracions, persecucions, confiscacions i altres formes de control que els historiadors han documentat també al conjunt de les terres de Lleida.
La guerra i la derrota republicana van provocar també fugides i exilis. En moltes famílies, la postguerra va deixar absències difícils d’explicar i records que sovint es van transmetre de manera fragmentària.
Una frontera molt pròxima
Durant els anys quaranta, la proximitat de França va donar al Pirineu una importància particular. Les muntanyes van ser espai de pas per a exiliats, fugitius, resistents i guerrillers antifranquistes. L’episodi més visible va ser la incursió guerrillera de l’octubre de 1944, quan milers de republicans exiliats a França van intentar penetrar pels Pirineus; l’operació principal es va concentrar a la Val d’Aran, però també afectà el conjunt del Pirineu occidental català.
Aquí és important mantenir la distinció: Torena és ficció, Oriol Fontelles és ficció i les seves trames també ho són. La violència, la repressió, l’exili i la presència del maquis que envolten aquest univers, en canvi, pertanyen plenament a la història del Pallars.
Un poble petit també pot guardar grans silencis
Saber-ho gairebé tot dels altres
En un poble petit com la Torena de Les veus del Pamano, les persones no existeixen de manera aïllada. Se sap de quina casa venen, amb qui s’han casat, quines famílies mantenen una antiga enemistat o qui deu un favor a qui. Les reputacions es construeixen durant anys i poden passar d’una generació a l’altra. Cabré aprofita aquesta xarxa de relacions per mostrar fins a quin punt la memòria d’una comunitat és també una memòria compartida.
Podríem pensar que aquesta proximitat protegeix el passat: si tothom es coneix, res no pot desaparèixer del tot. Però la novel·la suggereix precisament el contrari. Conèixer-se no significa necessàriament conèixer la veritat. En l’entrevista publicada l’any 2004, Cabré explicava que li interessava «la memòria històrica», però sobretot la manera com el passat continua actuant sobre les persones molt temps després dels fets.
Quan una versió es converteix en memòria
Una comunitat no transmet només fets. També transmet rumors, rancúnies, fidelitats, mitges veritats i silencis. Una història repetida prou vegades pot acabar adquirint l’aparença d’una certesa; una altra, en canvi, pot desaparèixer perquè ningú no té interès a continuar explicant-la.
És aquí on el cas d’Oriol Fontelles adquireix tota la seva força. El problema no és simplement que Torena hagi oblidat una part del passat. És que ha conservat una versió del passat. Els documents descoberts dècades després permeten confrontar aquesta memòria amb altres veus i obliguen a preguntar-se com s’havia construït.
L’estudi d’Enric Bou situa precisament Les veus del Pamano dins una literatura capaç de reconstruir, completar i fins i tot corregir les versions oficials de la memòria.
En aquest sentit, Torena parla d’una qüestió que va molt més enllà del poble imaginat per Cabré: allò que una comunitat recorda és important, però també ho és allò que, per por, conveniència o fidelitat, ha deixat d’explicar.
Cases, famílies i noms: pertànyer a un lloc
A Les veus del Pamano, els personatges no es defineixen únicament per allò que fan. També importa a quina família pertanyen, quina reputació els precedeix i quina posició ocupen dins la comunitat. Cabré construeix Torena com una xarxa de relacions en què els vincles familiars, les fidelitats i les diferències de poder condicionen la manera com cadascú és percebut pels altres.
La casa, molt més que un edifici
Aquesta dimensió té un rerefons històric recognoscible. En bona part del Pirineu català, la casa va funcionar durant segles com una unitat familiar, patrimonial i econòmica. El nom de la casa podia identificar els seus membres dins la comunitat i la transmissió del patrimoni contribuïa a donar continuïtat a aquesta estructura entre generacions. Els estudis etnogràfics de Ramon Violant i Simorra sobre el Pallars documenten precisament la importància de la casa, l’herència i l’organització familiar en la societat pirinenca tradicional.
Això ajuda a entendre millor algunes relacions de Les veus del Pamano. Una reputació no afecta necessàriament només un individu: pot projectar-se sobre una família, un cognom o una posició social. I el poder d’Elisenda Vilabrú, per exemple, difícilment es pot separar de la família i del món al qual pertany.
Cal, però, mantenir una precaució important. Torena no és un estudi etnogràfic del Pallars. Cabré transforma, exagera i reorganitza elements de la realitat perquè està construint una ficció. Però conèixer el pes històric de la casa pirinenca ens permet percebre millor una cosa essencial de la novel·la: en aquest món, pertànyer a un lloc significa també pertànyer a una història familiar.
Quan la muntanya deixa de ser un paisatge
A Les veus del Pamano, la muntanya no funciona com un simple teló de fons. La geografia intervé en les possibilitats dels personatges. Les distàncies, els desnivells, els camins i la neu determinen quant es triga a arribar a un lloc, amb qui es pot mantenir contacte i fins a quin punt una comunitat resta connectada amb l’exterior. La Vall d’Àssua real ajuda a entendre aquesta dimensió: els seus pobles es distribueixen entre vessants, barrancs i zones d’alta muntanya, en un territori articulat històricament per camins que comuniquen nuclis, pastures i valls veïnes.
Una geografia que condiciona les històries
Aquest relleu adquireix encara més importància durant els anys de guerra i postguerra. En un territori pirinenc, moure’s també pot significar amagar-se, fugir o travessar una frontera. La proximitat de França i l’existència de passos de muntanya van convertir diferents sectors dels Pirineus en espais de circulació clandestina durant els anys quaranta, tant per als qui intentaven escapar com per a les xarxes de resistència i la guerrilla antifranquista.
Cabré havia arribat al Pallars com algú que no coneixia íntimament aquell territori. En l’entrevista de 2004 reconeixia que el Pallars «no era el meu paisatge natural» i que havia hagut de fer un esforç per apropiar-se’n literàriament. La precisió és reveladora: el paisatge havia de ser comprès abans de poder formar part de la narració.
Per això, llegir la novel·la des del Pirineu implica abandonar una mirada purament estètica. La muntanya no només es contempla: s’ha de recórrer, condiciona els moviments i modifica les possibilitats de qui hi viu.
Per què hi ha tantes veus?
Una de les particularitats de Les veus del Pamano és la manera com Jaume Cabré construeix el relat. El temps no avança en línia recta. La narració passa del present a la postguerra, canvia de personatge i de punt de vista, incorpora documents i records i permet que morts i vius continuïn participant, d’alguna manera, en una mateixa història. Cabré explicava que el seu objectiu era que aquests canvis temporals es produïssin amb naturalitat, sense haver d’advertir constantment el lector que la narració havia saltat d’una època a una altra.
El passat no té un únic narrador
Aquesta construcció pot semblar complexa al començament, però està profundament relacionada amb el tema de la novel·la. No existeix una sola veu capaç d’explicar completament què va passar. Cada personatge coneix una part dels fets; alguns records són incomplets, altres es contradiuen i determinats documents revelen informacions que obliguen a reconsiderar allò que semblava cert.
De vegades, fins i tot el lector sap alguna cosa que un personatge encara ignora. Aquesta diferència crea tensió, però sobretot converteix la lectura en una reconstrucció contínua del passat.
L’investigador Enric Bou ha relacionat aquesta estructura amb el treball de la memòria en la novel·la: la literatura permet recuperar veus i experiències que els relats dominants havien deixat fora o havien simplificat.
Les moltes veus del títol són, així, també les moltes formes de recordar. Per a Cabré, comprendre el passat exigeix escoltar més d’una versió.
Tornar a la Vall d’Àssua després de llegir Cabré
Després de llegir Les veus del Pamano, arribar a la Vall d’Àssua produeix una sensació curiosa. Torena no es pot visitar perquè no existeix, però una part dels materials amb què Jaume Cabré la va construir continua davant nostre. Podem anar fins a Pujal, buscar Llessui entre els vessants de la vall o acostar-nos al Pamano. I podem observar les cases, els camins, els desnivells i les distàncies que separen els petits nuclis habitats.
No es tracta, però, de buscar equivalències exactes entre realitat i ficció. Llessui no és Torena, de la mateixa manera que els habitants de la vall no són els personatges de la novel·la. Cabré va partir d’una geografia real per construir un territori literari propi.
Caminar per la geografia de la novel·la
La Vall d’Àssua permet, de fet, explorar aquesta relació entre literatura i paisatge a través de diversos itineraris literaris vinculats a Les veus del Pamano. Les rutes recorren indrets del Batlliu de Sort i de la Vall d’Àssua relacionats amb l’origen i els escenaris de l’obra, i permeten confrontar el territori imaginat amb els llocs que el van inspirar.
Potser aquesta és una de les experiències més interessants que deixa la novel·la: després d’haver llegit Cabré, ja no recorrem la Vall d’Àssua de la mateixa manera. Primer hem llegit el llibre; després podem començar a llegir el territori.
Què ens ajuda a entendre Les veus del Pamano sobre els Pirineus?
Arribats al final, podem tornar a la pregunta que obria aquest article: què podem entendre millor del Pirineu després de llegir Les veus del Pamano?
La novel·la ens convida, sobretot, a ampliar la mirada. Els Pirineus del segle XX no es poden llegir únicament a través del paisatge, de les esglésies, de les bordes o de l’arquitectura tradicional. Tot això ens parla de les formes d’habitar la muntanya, però només explica una part de la seva història. Per comprendre un territori també cal acostar-se a les persones que l’han habitat i a les memòries que hi han deixat.
Aprendre a escoltar allò que no es veu
Cabré ens porta cap a una geografia feta també d’absències, conflictes, canvis polítics, reputacions i memòries familiars. Algunes històries passen d’una generació a una altra. D’altres es transformen a mesura que són explicades. I n’hi ha que desapareixen perquè arriba un moment en què ningú no les explica.
És precisament aquesta relació entre literatura, temps i memòria la que Enric Bou assenyala en estudiar Les veus del Pamano: la ficció pot recuperar experiències silenciades i qüestionar les versions aparentment establertes del passat.
Llegir Cabré no converteix Torena en un document històric ni ens proporciona una única interpretació del Pallars. Fa una cosa diferent: ens ensenya quines preguntes podem fer quan mirem un territori.
Potser per això, després de tancar el llibre, val la pena tornar a escoltar la vall, les cases, els camins i fins i tot els silencis.
Un territori també està fet de les històries que ha decidit recordar i de les que ha après a callar.
Per anar més lluny
Per aprofundir en Les veus del Pamano, és útil separar les fonts que permeten llegir l’obra, les que ajuden a entendre com la va construir Jaume Cabré i les que permeten situar-la en la realitat històrica i geogràfica del Pallars.
La novel·la
És, naturalment, la font principal de tot l’article. La primera edició catalana va ser publicada per Proa l’any 2004. És important tornar sempre al text original per distingir el que pertany pròpiament a la ficció de les interpretacions posteriors de l’obra.
Per entendre l’obra
La presentació de la novel·la al web oficial de Cabré és especialment útil perquè el mateix autor explica com una obra que inicialment havia de parlar de mestres va acabar convertint-se en una història molt més extensa sobre la venjança, el maquis, el franquisme, el poder i les passions humanes.
Entrevista publicada coincidint amb l’aparició de la novel·la. Cabré hi parla de la seva gestació, de la descoberta d’una escola abandonada durant una caminada pel Pallars i de la seva relació amb un territori que reconeix que inicialment no era el seu paisatge natural. És una de les fonts directes més valuoses per reconstruir l’origen de l’obra.
Taula rodona especialment interessant perquè Cabré hi explica amb detall el procés de transformació de la geografia real en geografia literària: l’escola abandonada de Pujal, el trasllat de l’acció cap a Llessui i l’elecció del nom de Torena. Permet comprendre molt bé fins on arriba la realitat i on comença la llibertat del novel·lista.
Estudi acadèmic fonamental per aprofundir en la relació entre literatura, temps i memòria. Bou analitza com la literatura pot reconstruir, completar o qüestionar els relats oficials del passat i recuperar veus, personatges i experiències que havien quedat silenciats.
Treball acadèmic dedicat específicament a situar la novel·la de Cabré dins la narrativa de la memòria històrica. És una font molt útil per entendre com l’obra relaciona la reconstrucció del passat amb la Guerra Civil, el franquisme i les diferents versions que poden conservar-se d’uns mateixos fets.
Per entendre el territori i la història
Documentació acadèmica especialment útil per contextualitzar l’arribada de les tropes franquistes al Pallars l’any 1938, la repressió posterior, les fosses i els espais de memòria. Permet confrontar el rerefons de la novel·la amb la recerca històrica i evitar confondre els episodis ficticis de Torena amb fets documentats.
La documentació del programa de Memòria Democràtica permet acostar-se a casos concrets de repressió, execucions extrajudicials i fosses comunes vinculades a l’ocupació franquista del Pallars Sobirà. És especialment important per dimensionar la violència real que constitueix el rerefons històric de la novel·la.
Article de divulgació històrica centrat en la repressió exercida sobre la població civil del Pallars Sobirà després de l’entrada de les tropes franquistes. Complementa els treballs acadèmics amb una aproximació molt concreta als episodis de 1938 i a les víctimes de la repressió.
Reportatge sobre la repressió desencadenada al Pallars Sobirà després de l’arribada, l’abril de 1938, de la 62a Divisió franquista comandada per Antonio Sagardía. És una bona porta d’entrada divulgativa als episodis que després poden aprofundir-se amb bibliografia acadèmica.
Recurs institucional per aprofundir en la Guerra Civil, l’exili, la frontera i la resistència antifranquista. Resulta útil per situar el fenomen del maquis dins un context pirinenc més ampli i comprendre la importància que els passos fronterers van adquirir durant la guerra i la postguerra.
Síntesi geogràfica i històrica de la vall real que inspira bona part de l’univers de Cabré. És útil per situar els pobles, el relleu i l’organització territorial de la Vall d’Àssua i per separar aquesta geografia documentada de la Torena fictícia.
Projecte que posa en relació el paisatge real amb les obres de Jaume Cabré, Maria Barbal i Josep Virós. És especialment interessant perquè insisteix en una idea important per al nostre article: el paisatge literari neix de llocs reals, però no s’hi pot identificar de manera mecànica.
Guia pràctica per recórrer físicament alguns dels paisatges vinculats a la novel·la. Els itineraris passen pel Pamano, Llessui, Seurí, les bordes i altres indrets de la vall, combinant fragments literaris amb la descoberta del territori. És probablement el millor complement per continuar la lectura sobre el terreny.
Una iniciativa molt bonica per entendre com la literatura s’ha incorporat físicament als itineraris de la vall. En diferents punts dels recorreguts hi ha “llibres del camí” vinculats als paisatges literaris, entre els quals el del riu Pamano.
L’adaptació televisiva
L’any 2009, TV3 va portar Les veus del Pamano a la pantalla en una minisèrie de dos capítols dirigida per Lluís Maria Güell. Aquesta font permet conèixer l’adaptació televisiva, el repartiment i la manera com l’univers imaginat per Jaume Cabré va ser traslladat a la ficció audiovisual.
