Hi havia una hora en què la casa es tancava.
Quan arribava la nit, es barrava la porta, es tancaven els porticons i la vida quedava recollida a dins. Hi havia la família, el foc, els aliments, els animals a les quadres, les eines, la roba, les reserves. Tot allò que permetia continuar vivint l’endemà quedava, d’una manera o altra, sota la protecció de la casa.
Però tancar una casa no significava necessàriament haver-la aïllat del món. Quedaven obertures. La xemeneia continuava comunicant el foc amb el cel. La porta havia de tornar-se a obrir. Les finestres, els forats del pany, els ràfecs i fins i tot la teulada marcaven punts on l’interior i l’exterior es trobaven. Segles de creences i pràctiques protectores es van concentrar precisament en aquests llocs.
Algunes han deixat una empremta material que encara podem veure. D’altres només les coneixem perquè algú les va explicar abans que desapareguessin.
I és aquí on comença aquesta història. No amb les bruixes, sinó amb una pregunta molt més ampla: de què calia protegir una casa pirinenca?
Taula de continguts
Quan la casa es tancava, la xemeneia quedava oberta
Anzánigo: l’únic lloc per on encara es podia entrar
L’any 2008, Sandra Araguás Pueyo i Nereida Torrijos van recollir a Anzánigo, a l’Alt Gállego, el testimoni d’Aurelio Viñas Escuer dins d’un treball de recopilació de tradició oral al Parc Cultural de San Juan de la Peña. El relat, conservat avui pel Sistema de Información del Patrimonio Cultural Aragonés (SIPCA), porta un títol senzill: Los espantabrujas.
Aurelio començava convidant el seu interlocutor a mirar les xemeneies del poble. A la part superior, explicava, hi havia unes peces acabades en punta que rebien el nom d’espantabrujas.
La seva explicació sobre la funció d’aquells objectes és extraordinàriament concreta. A la nit, deia Aurelio, la casa quedava «herméticamente cerrada». Però hi havia una excepció. Si les bruixes volien entrar, la xemeneia era l’únic lloc que continuava obert i que no es podia tancar. Per això, segons el relat que ell havia conegut a Anzánigo, es col·locava l’espantabrujas al capdamunt: havia d’espantar-les i impedir que baixessin a l’interior.
La força del testimoni és precisament aquesta: la creença apareix vinculada a l’arquitectura mateixa de la casa. La porta es podia tancar, es finestres també. La xemeneia, no.
Una creença que ja s’estava convertint en memòria
Aurelio Viñas Escuer no explica, però, aquest món com si encara hi visqués plenament. El seu testimoni oscil·la entre la memòria, la distància i fins i tot l’humor. Recorda la imatge tradicional de les bruixes volant amb una escombra i com algunes dones grans podien ser qualificades de bruixes per la seva aparença o perquè eren considerades estranyes. Al final, ell mateix relativitza aquella por recordant que, de petit, tenia més por de l’espardenya de la seva mare.
Aquest detall és important perquè ens impedeix convertir el testimoni en una fotografia immòbil d’un suposat «món de supersticions». Quan Aurelio parla el 2008, parla també d’una creença que ja ha passat a formar part del record.
Una situació semblant havia trobat l’etnògrafa María Elisa Sánchez Sanz trenta anys abans. Durant un treball de camp realitzat el juliol de 1977 pels voltants de Jaca i del monestir de San Juan de la Peña, especialment a Santa Cruz de la Serós, Sánchez Sanz va preguntar a persones grans pel significat de les figures que coronaven algunes xemeneies. Els informants les anomenaven espantabrujas, però ja les consideraven restes de creences molt antigues.
María Elisa Sánchez Sanz va ser especialment prudent. Reconeixia que la bibliografia disponible no li havia permès trobar una explicació satisfactòria del fenomen i presentava les seves pròpies hipòtesis com a línies de treball que calia continuar investigant.
Per això convé ser prudents nosaltres també: el testimoni d’Aurelio ens permet saber com s’explicava l’espantabruixes a Anzánigo, però no convertir aquesta explicació local en una interpretació universal de totes les xemeneies pirinenques.
El que sí que podem veure és una idea que tornarà una vegada i una altra al llarg d’aquest article: allà on la casa s’obre cap a fora, apareix la necessitat de protegir-la.
Un pal, uns draps i una casa tocant a l’església
Ton d’Anpena, a Abella d’Adons
Molts anys abans que Aurelio Viñas Escuer expliqués la història de les xemeneies d’Anzánigo, Ramon Violant i Simorra havia recollit al Pirineu català una història encara més singular.
Passava a Abella d’Adons, a l’Alta Ribagorça. Allà vivia un home conegut com Ton d’Anpena. Violant explica que era captaire i que creia profundament en les bruixes. La seva casa tocava l’església, i Ton havia construït al seu voltant un sistema de protecció difícil d’oblidar. El relat de Violant ha estat recuperat i publicat al catàleg Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent.
Al punt més alt de la teulada havia plantat un bastó dret. Del bastó penjaven cassigalls: retalls i drapots disposats com una mena de bandera.
Però Ton d’Anpena encara havia anat més lluny. Com que casa seva era al costat de l’església, havia estès una corda des del campanar fins a la casa. A la corda hi havia nuats retalls de roba de diferents colors, disposats com un serrell. Quan algú li preguntava per aquella estranya instal·lació, Ton explicava que servia perquè les bruixes no poguessin entrar a casa. Violant atribueix aquesta informació a Casimir Torrobella, un dels seus informants.
No sabem exactament quin aspecte tenia aquell dispositiu. No en conservem, que sapiguem, una fotografia que permeti reconstruir-lo amb precisió. Però la descripció de Ramon Violant i Simorra és prou concreta per entendre’n la lògica.
Una altra vegada, la protecció s’havia situat a dalt: sobre la teulada, entre la casa i el campanar. En aquell espai superior on l’edifici deixava de ser pedra, fusta i lloses i començava el cel.
Dues cases, una mateixa preocupació
Seria temptador anomenar també espantabruixes l’artefacte de Ton d’Anpena. Però Ramon Violant i Simorra no ho fa, i no tenim cap motiu documental per posar-li aquest nom. El que sí podem fer és observar la semblança entre els dos relats.
A Anzánigo, una peça situada al capdamunt de la xemeneia havia d’impedir l’entrada de les bruixes. A Abella d’Adons, Ton d’Anpena havia convertit el punt més alt de la teulada i fins i tot l’espai entre casa i campanar en una barrera protectora. Són dues pràctiques diferents, recollides en llocs i moments diferents, però totes dues dirigeixen la nostra mirada cap al mateix lloc: la part superior de la casa. I des d’allà podem començar a baixar: de la teulada a la xemeneia, de la xemeneia al foc.
Perquè, quan la nit arribava i les portes ja eren tancades, al centre de la casa encara quedaven unes brases enceses.
Protegir el foc: una creu sobre les cendres
Abans d’anar a dormir
Al vespre, quan arribava l’hora d’anar a dormir, el foc no s’apagava necessàriament del tot. Les brases es cobrien amb cendra perquè poguessin conservar-se durant la nit i facilitar l’encesa de l’endemà. Era el que Ramon Violant i Simorra anomenava colgar el foc.
Però, segons un costum que el mateix Violant va recollir al Pallars, el gest no acabava aquí.
Un cop cobertes les brases, es traçava una creu damunt de les cendres. La finalitat, segons la creença que l’etnògraf havia conegut, era impedir que les bruixes s’acostessin al foc durant la nit. Violant precisava que aquesta informació l’havia rebuda de la seva pròpia mare. El testimoni es conserva avui reproduït a Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent.
La creu, doncs, apareixia una vegada més sobre un punt de comunicació. A dalt hi havia la xemeneia, abaix, exactament sota seu, hi havia el foc. I entre tots dos, un mateix conducte travessava verticalment la casa.
Tres creus a Ansó
Ramon Violant i Simorra va documentar una variant especialment interessant a Ansó, al Pirineu aragonès. Abans de retirar-se a dormir, s’hi traçaven tres creus damunt les cendres amb les tenalles del foc. El gest anava acompanyat d’una fórmula:
«Dios nos guarde por esta noche
del fuego y de todo maleficio.»
La frase és reveladora perquè reuneix en una mateixa protecció dos perills que avui podríem separar fàcilment. D’una banda, el foc mateix, de l’altra, el malefici.
María Elisa Sánchez Sanz, que recupera aquesta pràctica en el seu estudi sobre bruixes i xemeneies, la relaciona amb el conjunt de mesures protectores que envoltaven el foc i les obertures de la casa pirinenca. Per a qui vivia en una casa on el foc cremava cada dia, protegir-se’n no era una preocupació abstracta. El mateix element que escalfava, cuinava i permetia sostenir la vida domèstica podia també destruir-la.
La fórmula d’Ansó no obliga a escollir entre un perill «real» i un altre «sobrenatural». Demana protecció contra tots dos.
El foc, al centre de la casa
Ramon Violant i Simorra va donar al foc domèstic una importància molt més gran que la d’un simple sistema per escalfar-se o cuinar. En El Pirineo español, la llar apareix integrada en tot un conjunt de pràctiques familiars, socials i religioses que feien del foc un dels centres de la vida domèstica. I quan Violant intenta explicar algunes de les creences relacionades amb aquest foc, les associa fins i tot als antics cultes domèstics i als Lares i Manes romans.
Aquí, però, cal distingir el fet documentat de la interpretació de l’etnògraf. Que es fessin creus sobre les cendres és una pràctica recollida per Violant. Que aquesta pràctica conservés elements procedents d’antics cultes domèstics és una interpretació seva, pròpia també d’una manera de fer etnologia molt característica de la primera meitat del segle XX.
No necessitem demostrar una continuïtat de dos mil anys per entendre la força del gest. N’hi ha prou amb mirar el lloc on es feia. Al centre de la casa, damunt d’un foc que havia de continuar viu mentre els habitants dormien.
La porta: allà on el "dins" es troba amb el "fora"
Un petit ram a San Juan de Plan
L’investigador José Luis Puerto, en el seu estudi Signos protectores en las puertas del Pirineo Aragonés, va recollir a San Juan de Plan el testimoni de Mamés Fillat, que aleshores tenia seixanta-cinc anys.
Mamés Fillat explicava que el Diumenge de Rams es beneïa un petit ram, tradicionalment d’alebro —grèvol—, tot i que també se n’utilitzaven d’avet o de boix. Després, aquell ram beneït es col·locava a les portes de les cases, de les quadres i de les bordes. Segons el testimoni recollit per José Luis Puerto, havia de protegir les persones i els animals contra les bruixes i els mals esperits.
És un detall fonamental. El ram no protegia únicament la porta per on entraven les persones. També apareixia allà on vivien els animals. La protecció començava a dibuixar així els límits d’una casa molt més gran que l’edifici on dormia la família.
Protegir també els camps
José Luis Puerto va trobar una altra variant a Aínsa. Un informant d’edat avançada li va explicar que, després de la benedicció del Diumenge de Rams, es col·locaven branques d’olivera beneïdes a la porta de la casa.
Però algunes d’aquelles branques es portaven també als camps de cereal. Allà servien per protegir les collites de les tempestes dolentes.
La frontera de la casa torna a eixamplar-se. Primer hem trobat un objecte protector damunt la xemeneia. Després, una creu sobre les cendres. Ara el mateix principi de protecció arriba a la porta, passa a la quadra i a la borda i acaba apareixent enmig d’un camp. No perquè tots aquests espais fossin equivalents, sinó perquè tots formaven part dels recursos dels quals depenia la continuïtat de la unitat domèstica.
Aquesta dimensió serà fonamental més endavant quan tornem als estudis de Gerard Romeu Coscolla sobre la casa altoaragonesa. Però abans de la interpretació, encara tenim una imatge extraordinària.
Les urpes de Casa Pere
L’any 1942, durant una de les seves campanyes de recerca al Pallars, Ramon Violant i Simorra va arribar a Santa Coloma d’Erdo.
Una fotografia conservada a l’Arxiu Ramon Violant i Simorra de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu el mostra davant de Casa Pere, assenyalant un objecte fixat a la porta. La fotografia ha estat reproduïda al catàleg Se’n parlave… i n’hi havie.
Són unes urpes de rapinyaire.
La llegenda de la fotografia les identifica explícitament com un element que protegia la porta de Casa Pere.
La imatge té una força especial perquè aquí ja no depenem únicament d’un relat oral. Podem veure l’etnògraf davant de la casa. I podem veure el lloc precís on havia estat col·locada la protecció. No al mig d’una habitació. No amagada dins d’un armari. A la frontera entre la casa i el carrer.
El llindar, el punt vulnerable
Gairebé vuitanta anys després d’aquella fotografia de Violant, l’investigador Gerard Romeu Coscolla ha tornat sobre aquestes pràctiques des d’una perspectiva diferent. En el seu estudi Las tres defensas: formas de protección simbólica de la casa altoaragonesa en el valle de Isábena, Romeu analitza conjuntament arquitectura, objectes protectors i rituals.
Per a Gerard Romeu Coscolla, el llindar constitueix un dels punts més vulnerables i, precisament per això, més protegits de la casa tradicional. És el lloc on es trenca la separació física entre exterior i interior.
La mateixa lògica ajuda Romeu a interpretar la concentració de signes protectors en portes, finestres, panys, ràfecs i xemeneies. No es distribueixen aleatòriament per l’edifici. Apareixen sobretot allà on el límit s’interromp. La porta n’és l’exemple més evident: protegeix la casa, però alhora ha de permetre que persones, animals, objectes i aliments entrin i surtin.
I hi ha encara una altra dimensió.
Entrar a casa no volia dir entrar a tota la casa
A partir també dels treballs de l’antropòleg José Carlos Lisón Arcal sobre la casa oscenca, Gerard Romeu Coscolla recorda que l’interior domèstic no era un espai homogeni. L’accés podia estar socialment graduat. Una persona de fora podia ser admesa al pati, al vestíbul o a determinats espais de la cuina sense que això li donés accés als àmbits més íntims de la casa.
Aquesta observació de José Carlos Lisón Arcal, recuperada per Romeu, ens obliga a matisar la frontera entre dins i fora. La porta no separava simplement dos mons. Entre el carrer i les habitacions privades hi havia una successió d’espais, cadascun amb un grau diferent d’intimitat.
I, tanmateix, era al llindar on es produïa el primer pas. Allà començava el dins. I és precisament allà on trobem rams beneïts, creus, plantes, urpes, signes i objectes destinats a impedir que, juntament amb tot allò que havia d’entrar, entrés també allò que la casa volia mantenir fora.
Si el mal ja és a dins
Fins ara, totes les proteccions que hem anat trobant semblaven respondre a una mateixa preocupació: evitar que alguna cosa entrés.
Però Ramon Violant i Simorra va recollir al Pallars un ritual que parteix d’una situació completament diferent. Aquesta vegada, el mal ja ha entrat i cal fer-lo sortir.
Quan una casa «va a menys»
En De bruixeria pallaresa, Ramon Violant i Simorra explica una creença que havia recollit entre els seus informants: quan en una casa hi havia contínuament «raons i desavinences», o quan la casa anava malament i començava a anar a menys, es podia interpretar que «s’hi han posat les bruixes».
Aquí no hi ha una bruixa baixant físicament per una xemeneia. Hi ha conflictes dins de la família i desavinences. Hi ha una casa que perd prosperitat. I tot això podia ser interpretat, dins d’aquell sistema de creences, com el senyal que alguna cosa negativa s’havia instal·lat a l’interior.
I quan això passava, no n’hi havia prou amb protegir una obertura. Calia recórrer-la sencera.
Una branca de romaní i una ampolla d’aigua beneïda
Ramon Violant i Simorra descriu amb una precisió excepcional el procediment per «desembruixar» aquella casa. La informació procedia de Casimir Torrobella, natural de Sarroca de Bellera, forner i un dels informants habituals de l’etnògraf. Violant l’havia entrevistat en diverses ocasions a Barcelona, on Torrobella residia.
Primer calia anar a buscar una branca de romaní. Després, una ampolla d’aigua beneïda de l’església. I aleshores calia esperar. No servia qualsevol dia. El ritual havia de fer-se la nit de Sant Joan.
Quan tocaven les dotze, començava el recorregut. Els habitants pujaven als caps de casa, és a dir, a la part superior de l’habitatge. Des d’allà, mullaven la branca de romaní amb l’aigua beneïda i començaven a aspergir les habitacions. Després anaven baixant, habitació rere habitació, planta per planta. fins arribar a l’entrada i al carrer.
Mentre recorrien la casa, segons el testimoni de Casimir Torrobella recollit per Ramon Violant i Simorra, es pronunciava una petita fórmula:
«Romer sant,
per les virtuts que Déu t’ha dat,
que surti el mal
d’aquesta casa
i entri el bé».
De què tenia por una casa pirinenca?
Dir que totes aquestes pràctiques servien per «protegir-se de les bruixes» seria massa senzill. Les fonts etnogràfiques mostren un univers de pors molt més concret.
- La malaltia.
- La mort d’un infant.
- Una vaca que mor sense una causa comprensible.
- Una pedregada.
- Una collita perduda.
- Una successió de desgràcies.
- Una família que comença a anar a menys.
En molts relats, la bruixa no és tant el perill en si mateix com la persona a qui s’atribueix la capacitat de provocar aquests mals.
Una desgràcia necessitava una explicació
Ramon Violant i Simorra va recollir, per exemple, el testimoni d’Agustí Lledós, que recordava com, mentre era amb els seus ramats a les muntanyes de Camarasa, els corders se li anaven morint. En examinar-los, trobava un manyoc de pèl al païdor. Va consultar un endevinaire d’Os de Balaguer, que va interpretar aquelles morts com un mal donat.
El relat ens permet entendre per què el bestiar ocupava un lloc tan important en aquest univers. La pèrdua d’un animal no era només una experiència dolorosa. Podia significar la pèrdua d’una part de la capacitat productiva de la casa. En testimonis etnogràfics posteriors recollits al Pirineu, aquesta relació apareix formulada d’una manera encara més directa: fer morir un vedell, un pollí o una vaca podia «arruïnar» una casa.
Per això protegir l’estable tenia sentit dins la mateixa lògica que protegir la porta de l’habitatge.
Els infants, al centre de la vulnerabilitat
Les històries sobre infants ocupen un lloc especialment dur dins d’aquest corpus.
Ramona Violant i Ribera observa la presència de relats que intentaven explicar morts o malalties infantils mitjançant l’acció atribuïda a bruixes i bruixots. Altres materials reunits al catàleg Se’n parlave… i n’hi havie documenten creences relacionades amb el mal donat als nounats i pràctiques destinades a protegir-los.
Llegir avui aquests testimonis exigeix prudència. No ens diuen que una bruixa provoqués la mort d’un infant. Ens diuen que, davant d’una malaltia o d’una mort que podia resultar incomprensible, algunes comunitats disposaven d’un llenguatge cultural per intentar donar-li una causa. I aquest llenguatge podia convertir una desgràcia inexplicable en un mal donat.
La tempesta també podia atacar la casa
La mateixa lògica arribava fins als camps. Ramona Violant i Ribera inclou les pedregades i les males collites entre les desgràcies que podien atribuir-se a les accions d’una bruixa o d’un bruixot.
Això ens permet tornar a les branques beneïdes que José Luis Puerto va documentar a Aínsa. Quan una branca es portava fins a un camp per protegir la collita de les tempestes, la protecció domèstica havia abandonat físicament l’edifici. Però no havia abandonat la casa.
El cereal que creixia fora podia acabar alimentant els qui vivien dins. Una pedregada sobre aquell camp podia ser una desgràcia per a tota la unitat domèstica. El fora podia ferir el dins sense necessitat de travessar una porta.
El mal por tenir un rostre: enveges, conflictes i mal donat
Aquí apareix una complicació fonamental. Gerard Romeu Coscolla assenyala que les defenses simbòliques de la casa no responien únicament a les amenaces de la natura o a forces intangibles. En el seu estudi de la vall de l’Isàvena, incorpora també les influències negatives i les enveges dels veïns entre les amenaces percebudes contra la casa.
I quan analitza específicament la porta, Romeu Coscolla la interpreta como el punt que establia una relació horitzontal amb la comunitat: obrir-se al poble significava també quedar exposat a conflictes, enveges i possibles maleficis atribuïts als altres.
Això trenca una imatge massa còmoda. El fora no era només la muntanya, la tempesta, la nit o un món sobrenatural indeterminat. De vegades, el fora era el veí.
Quan la desgràcia tenia el nom d’algú
Les recerques coordinades per l’historiador Pau Castell Granados mostren fins a quin punt la fama i el rumor podien intervenir en aquest procés. En testimonis històrics i etnogràfics del Pallars estudiats per Pau Castell, la malaltia o mort d’infants i bestiar i les pedregades destructores podien atribuir-se a dones que ja carregaven amb fama de bruixes. Castell destaca el paper del rumor i de fórmules com «tothom ho deia» en la construcció i transmissió de la sospita.
L’antropòloga Núria Morelló Calafell ha estudiat aquesta dimensió en les comunitats rurals del pla de Lleida. El seu àmbit d’anàlisi no és estrictament pirinenc i, per tant, no podem traslladar automàticament totes les seves conclusions al Pallars, la Ribagorça o l’Alt Aragó. Però la seva lectura resulta especialment útil per comprendre el mecanisme social que podia existir darrere de determinades acusacions.
Núria Morelló Calafell proposa entendre la figura de la bruixa com un «operador simbòlic negatiu» dins d’un sistema de relacions socials i patriarcals. Dit d’una manera més senzilla: la bruixa podia proporcionar una figura sobre la qual projectar i explicar determinades tensions, desgràcies i conflictes.
Aquesta interpretació no converteix totes les històries de bruixes en simples disputes veïnals. Però ens recorda que les creences no existien separades de la societat que les produïa.
Casa contra casa
Podem tornar ara a la interpretació de Gerard Romeu Coscolla sobre la porta.
Romeu proposa entendre-la com un punt de relació horitzontal entre la casa i la comunitat. És per aquella obertura que la casa es comunica amb els veïns i amb el poble, però és també allà on pot quedar simbòlicament exposada a l’enveja, al mal d’ull o al malefici atribuït als altres.
La porta protegida adquireix així una dimensió nova. No separa la civilització d’un exterior salvatge. Separa una unitat domèstica d’altres unitats domèstiques.
Una casa podia prosperar mentre una altra anava a menys. Una família podia tenir més terres, més animals o una collita millor. I en una societat de proximitat, on tothom coneixia les desgràcies i les fortunes dels altres, l’enveja podia convertir-se també en una manera d’explicar el mal.
El perill podia venir de la muntanya, del cel o arribar amb una malaltia. Però podia tenir també el rostre conegut d’algú que vivia unes portes més enllà.
Conclusió — Que el mal no entri a casa
Protegir la casa pirinenca no significava simplement impedir que alguna cosa travessés una porta o baixés per una xemeneia, sinó preservar tot un món format per les persones, els animals, el foc, els aliments, les collites i els recursos dels quals depenia la continuïtat de la família. Per això les proteccions apareixien als llindars, sobre les teulades, al voltant del foc, a les quadres o fins i tot als camps, com si els límits de la casa s’estenguessin molt més enllà de les parets de l’habitatge.
Allò que podia amenaçar aquest món tampoc no tenia una única forma, perquè podia ser una malaltia, una mort inesperada, una tempesta, la pèrdua del bestiar, una mala collita, un incendi, una successió de desgràcies o fins i tot les tensions i les enveges nascudes dins de la mateixa comunitat. Les bruixes i el mal donat formaven part d’una manera d’explicar aquests perills, però les creences que hem recorregut ens parlen sobretot de la necessitat de donar un sentit a la incertesa i de disposar de gestos amb els quals intentar protegir allò que es considerava essencial.
Que surti el mal i entri el bé
Potser per això el ritual de la nit de Sant Joan resumeix tan bé tot l’article: començar als caps de casa, travessar les habitacions i baixar fins a la porta per conduir simbòlicament el mal cap al carrer significa recórrer, en realitat, tot l’espai que es vol preservar. El moviment va de dins cap a fora, però la seva finalitat no és només expulsar allò que amenaça la casa, sinó permetre que l’ordre torni a ocupar el seu lloc.
Darrere dels espantabruixes, dels rams beneïts, de les creus sobre les cendres, de les urpes clavades a les portes i de les paraules pronunciades durant la nit hi havia, al capdavall, una preocupació profundament quotidiana: que el foc continués encès sense destruir la llar, que els animals sobrevisquessin, que els camps donessin collita, que els infants creixessin i que la família pogués continuar.
Protegir la casa no era protegir quatre parets, sinó preservar els de casa i procurar que, després de cada nit, la porta pogués tornar a obrir-se i la vida continués.
Per anar més enllà
Per aprofundir en les creences i les formes de protecció de la casa pirinenca, aquestes quatre obres permeten continuar la lectura des de perspectives complementàries: l’etnografia clàssica, la tradició oral, la recerca històrica sobre la bruixeria i una interpretació contemporània de l’espai domèstic.
Ramon Violant i Simorra — El Pirineo español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria
Una de les grans obres de referència per comprendre la societat tradicional pirinenca. Violant hi estudia la casa, el foc, la vida familiar, les activitats productives, les creences i nombroses pràctiques protectores. Cal llegir algunes de les seves interpretacions dins el context de l’etnologia de la seva època, però la documentació que va recollir continua essent fonamental.
Consultar la fitxa de l’obra a Google Books
Pau Castell Granados i altres autors — Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent
Catàleg sorgit d’un ampli projecte de recerca històrica i etnogràfica sobre la bruixeria al Pirineu i les terres de Ponent. Reuneix documentació històrica, testimonis orals, fotografies i estudis contemporanis, i recupera també una part important dels materials de Ramon Violant i Simorra. És probablement la millor porta d’entrada per continuar investigant moltes de les històries citades en aquest article.
Gerard Romeu Coscolla — «Las tres defensas: formas de protección simbólica de la casa altoaragonesa en el valle de Isábena»
Publicat a Argensola, aquest estudi ofereix una lectura contemporània especialment útil de les proteccions de la casa altoaragonesa. Romeu Coscolla analitza conjuntament arquitectura, amulets i rituals i mostra la importància simbòlica dels punts de contacte entre el dins i el fora: portes, finestres, ràfecs, teulades i xemeneies.
Llegir l’article complet
José Luis Puerto — «Signos protectores en las puertas del Pirineo Aragonés»
Un estudi especialment interessant per observar les proteccions en el seu context material. José Luis Puerto documenta rams beneïts, plantes, signes i altres elements situats a les portes de cases, quadres i bordes del Pirineu aragonès, acompanyats en diversos casos dels testimonis de les persones que encara en recordaven la funció.
Llegir l’article a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
