Abans que la fruita arribés tot l’any a les botigues, les pomes ajudaven a travessar l’hivern. Al Pirineu, cada varietat tenia el seu temps: unes es menjaven acabades de collir, d’altres esperaven sota la palla fins a la primavera.
Una poma al mes de març
Al mes de març, en alguna casa del Pallars, encara podia aparèixer damunt la taula una poma collida molts mesos abans. Havia passat la tardor i bona part de l’hivern guardada a casa, protegida de la humitat i del fred excessiu, a l’espera del moment de ser menjada.
Aquella poma no havia arribat fins a la primavera per casualitat. Calia haver triat una varietat capaç de conservar-se durant mesos, collir-la en el punt adequat i guardar-la en bones condicions. En alguns pobles, certes pomes es disposaven als golfes de les cases i es cobrien amb palla. D’altres acabaven de madurar lentament al rebost després de la collita.
Aquest sistema formava part d’una manera més àmplia d’aprofitar els recursos que envoltaven la casa. Els camps, els marges, els arbres i les construccions componien un paisatge organitzat pel treball de moltes generacions, les traces del qual encara podem aprendre a llegir avui.
Avui podem trobar pomes durant gairebé tot l’any, però durant molt de temps la seva presència a l’hivern depenia d’un coneixement precís dels arbres, de les varietats i de la casa.
Per entendre aquella poma del mes de març, cal tornar uns quants mesos enrere, al final de l’estiu, amb els pomers carregats i la collita a punt de començar.
Un rebost a l’aire lliure
Els pomers no creixien necessàriament agrupats en plantacions com les que avui associem a la producció de fruita. Al Pallars i a la Ribagorça, molts formaven part d’un paisatge agrícola més divers. Es podien trobar als marges dels camps, vora les sèquies o en terres pròximes a les cases. Les prospeccions fetes en aquestes comarques encara n’han localitzat exemplars que havien sobreviscut a la transformació o a l’abandonament dels antics espais de conreu.
Aquesta disposició permetia aprofitar millor la terra. Els cereals, les patates, les hortalisses o els prats ocupaven els espais de cultiu, mentre els fruiters trobaven lloc als seus límits. El Catàleg de varietats antigues de fruita i horta del Pallars Sobirà descriu aquests arbres com una mena de « rebost a l’aire lliure », una expressió que explica bé la funció que podien tenir dins l’economia de la casa.
La diversitat que amagava aquell rebost era considerable. Al Pallars Sobirà, els treballs de recuperació desenvolupats des de 2005 han permès documentar nombrosos fruiters tradicionals. A l’Alta Ribagorça, l’estudi de Llesp va arribar a distingir 31 varietats locals de pomera.
Les diferències no eren una simple qüestió de forma, color o gust. També determinaven el moment de collir-les, la manera de consumir-les i, sobretot, el temps que podien esperar abans d’arribar a taula.
Cada poma tenia el seu temps
Collir les pomes no significava que totes s’haguessin de menjar de seguida. Cada varietat tenia el seu ritme, i algunes adquirien bona part del seu valor perquè podien esperar setmanes o mesos abans d’arribar a taula.
La poma de Sorpe, per exemple, madurava durant la primera quinzena d’octubre. Era sucosa i lleugerament àcida, però aviat es tornava tova i farinosa. Per això es consumia fresca i la gent de la vall la recordava com una de les primeres pomes de la tardor.
Font: Consell Comarcal del Pallars Sobirà, fitxa Poma de Sorpe.
D’altres començaven aleshores una espera molt més llarga. El morro de llebre, originari d’Estaís, es conservava prou bé per oferir fruita fresca fins a la primavera. A l’Alta Ribagorça, l’inventari de varietats conservades a Llesp documenta la caumassa fins a l’abril. Encara més sorprenents són la de Gori i la de la gaia, que podien arribar fins al juny.
Font: Generalitat de Catalunya, Inventari de Llesp, fitxa Poma Morro de Llebre.
La diversitat permetia així allargar el calendari de la fruita molt més enllà de la collita. Una poma d’octubre i una altra guardada fins al juny responien a necessitats diferents. Conèixer-les volia dir saber quina calia menjar aviat i quina podia continuar esperant.
Guardar les pomes per fer durar la tardor
Una part de la collita deixava l’arbre per continuar la seva vida dins de casa. Un dels exemples més ben documentats al Pallars Sobirà és el de la poma senyoretes, procedent d’un vell pomer localitzat a Baiasca. La seva fitxa al Catàleg de varietats locals d’interès agrari de Catalunya explica que aquestes pomes es conservaven tradicionalment esteses i cobertes de palla a les golfes de les cases, on podien arribar fins ben entrada la primavera.
Font: Generalitat de Catalunya — Poma senyoretes (CAT039CVL), fitxa completa de la poma senyoretes.
Guardar, però, no sempre significava mantenir el fruit tal com havia sortit de l’arbre. L’inventari de varietats tradicionals conservades a Llesp, a l’Alta Ribagorça, diferencia les pomes que es podien menjar fresques de les que necessitaven un període de maduració. Els autors defineixen aquest procés com un repòs o afinament en celler abans del consum. Varietats com la de Gori, la de la gaia o la del Farré apareixen documentades amb aquesta forma de consum.
Font: Inventari de varietats tradicionals de pomera i perera conservades in situ a Llesp.
No totes les pomes eren per menjar a mossegades
Una poma no havia de ser necessàriament bona per menjar-la crua per tenir valor. La cocció permetia aprofitar el fruit d’una altra manera, i els estudis etnobotànics pirinencs han recollit el consum de pomes cuites. La cuina catalana també n’ha conservat preparacions senzilles, des de la compota fins a les pomes cuites o al forn.
Font: Estudis etnobotànics a la comarca del Ripollès — Universitat de Barcelona.
Però al Pirineu algunes pomes tenien una altra destinació menys coneguda: fer sidra. La poma de sidra de Ca de l’Erça, conservada al Pallars Sobirà, n’és un testimoni especialment interessant. El seu gust àcid i lleugerament amargant i la textura de la polpa la feien poc adequada per al consum fresc, però li donaven bones característiques per transformar-la en sidra.
La mateixa documentació assenyala que l’elaboració de sidra per a l’autoconsum havia existit amb varietats de pomera del Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i la Val d’Aran. El vell exemplar de Ca de l’Erça és, per tant, també la petjada d’un ús domèstic avui molt menys visible.
Font: Consell Comarcal del Pallars Sobirà — Poma de sidra de Ca de l’Erça.
La sidra torna al Pallars
A Seurí, a la Vall d’Àssua, el projecte Sidra Mosquina recupera avui una pràctica que havia format part de la vida domèstica d’algunes valls pirinenques. Des de Casa Bolunya, cultiva uns 300 pomers i treballa amb prop d’un centenar de varietats, entre les quals hi ha la poma de sidra de Ca de l’Erça, Senyoretes, Morro de llebre, Cor gelat o Cara lletja. L’objectiu no és només elaborar sidra de muntanya, sinó tornar a donar un ús a varietats locals que havien perdut bona part de la seva funció. El projecte uneix així la recuperació dels arbres amb la d’un saber antic: transformar les pomes del territori i tornar-les a incorporar a l’economia de la vall.
Font: Sidra Mosquina.
Pomes amb nom de casa i de poble
Les pomes tradicionals sovint quedaven identificades amb el lloc on creixien o amb les persones que les havien conservat. Alguns noms han arribat fins avui amb una geografia ben visible: la poma de Sorpe remet al poble de Sorpe i la geganta de Roní, al de Roní. En aquest darrer cas, el nom també recorda una característica excepcional del fruit, que pot assolir una mida considerable.
Font: Consell Comarcal del Pallars Sobirà.
Altres pomes han quedat lligades a una casa. A Useu, el projecte Sidra Mosquina ha recollit la memòria de «la poma de l’hort de Casa Romaió», conservada per Amado. També identifica una reineta verda de Remei de Casa Mainet. No es tracta necessàriament de noms oficials de varietats, sinó d’una manera molt més local d’identificar els arbres: la poma es reconeixia per la casa, el poble o la persona que l’havia mantinguda.
Font: Sidra Mosquina — Una pomera, una vida.
L'empelt
Però conservar aquella poma exigia alguna cosa més que recordar-ne el nom. Sembrar-ne una llavor no permet reproduir fidelment la varietat. Calia conservar-la per via vegetativa, i l’empelt permetia fer créixer sobre un altre peu una branca procedent de l’arbre que es volia perpetuar.
Aquest gest continua sent essencial en els projectes de recuperació actuals. Al viver de varietats locals de Sort, per exemple, s’organitzen formacions per transmetre les tècniques d’empelt dels fruiters tradicionals.
Conservar una poma volia dir, també, conservar un gest. Una branca empeltada podia fer sobreviure la varietat molt després de desaparèixer l’arbre d’on havia sortit.
El paisatge que va canviar
La desaparició de moltes pomeres tradicionals no es pot explicar només per l’arribada de noves varietats comercials. Al llarg del segle XX també es va transformar el paisatge que havia permès conservar-les. La mecanització i l’especialització de l’agricultura van modificar l’organització dels camps, i molts fruiters situats als marges i vora les sèquies van perdre la seva funció o van ser eliminats. L’inventari de Llesp assenyala aquests canvis entre les causes de l’erosió de la diversitat fruitera a l’Alta Ribagorça.
Font: Inventari de varietats tradicionals de pomera i perera conservades in situ a Llesp.
En altres indrets, l’abandonament dels conreus va tenir un efecte semblant. Els arbres que havien format part d’aquell « rebost a l’aire lliure » van deixar de podar-se, regar-se o empeltar-se. Amb la pomera podia desaparèixer també la varietat que havia conservat durant dècades. El treball desenvolupat al Pallars Sobirà des de 2005 va néixer precisament de la necessitat de localitzar i preservar aquest patrimoni abans que es perdés.
Font: Consell Comarcal del Pallars Sobirà — Biodiversitat cultivada.
També va canviar la manera d’obtenir els aliments. La millora dels transports, la comercialització i les noves formes de conservació van permetre disposar de fruita durant períodes cada vegada més llargs. Una poma capaç d’esperar fins a l’abril o el juny deixava de tenir el mateix valor pràctic.
No van desaparèixer només unes pomes. Va anar desapareixent el sistema agrícola i domèstic que les havia fet necessàries.
Les pomes que encara queden
Algunes varietats van sobreviure perquè els arbres encara eren drets en un marge, un hort o al costat d’una casa. Calia, però, trobar-los abans que desapareguessin. Al Pallars Sobirà, els treballs iniciats el 2005 van permetre localitzar fruiters tradicionals, inventariar-los i extreure’n material per reproduir-los. El 2008 es va crear a Sort un viver de salvaguarda, pensat per conservar fora del seu lloc d’origen les varietats que es trobaven amenaçades.
Aquella feina continua avui sota el projecte Som d’aquí, que combina conservació, caracterització, formació en poda i empelt i distribució de planter perquè les varietats tornin als horts i als camps. El 2024, el projecte havia localitzat i preservat 380 varietats de fruiters al Pallars Sobirà.
Font: Consell Comarcal del Pallars Sobirà — Biodiversitat cultivada.
Jaume d’Altron i la pomera que va deixar descendència
A Altron, a la Vall d’Àssua, un vell pomer ha quedat associat al nom de Jaume. Sidra Mosquina el recorda com « la poma del plàtan del Jaume d’Altron » i l’inclou entre els arbres dels quals ha recuperat material vegetal per conservar-ne la descendència. No en coneixem una llarga biografia, però el cas explica bé com han sobreviscut moltes varietats: abans d’entrar en un catàleg, hi havia algú que havia mantingut l’arbre al seu hort o prop de casa. Recuperar una branca d’aquella pomera significa conservar la varietat, però també una petita part de la memòria de la persona i del lloc que l’havien guardada.
Conclusió — La poma que esperava
Tornem a aquella poma del mes de març. Abans d’arribar a taula havia passat mesos a les golfes d’una casa, potser estesa sota la palla, mentre l’hivern avançava a fora. Però la seva història havia començat molt abans.
Algú havia conservat la pomera, n’havia conegut les qualitats i havia sabut en quin moment collir-ne els fruits. Potser també n’havia pres una branca per empeltar-la i assegurar que la varietat continués creixent en un altre arbre. Darrere d’aquella poma hi havia, per tant, una successió de coneixements transmesos durant generacions.
Avui triem una poma pel gust, el color o la textura. Durant molt de temps, al Pirineu també se’n triava una perquè sabia esperar.
Per anar més lluny
1 - Per descobrir la diversitat de les pomes del Pirineu
Inventari de varietats tradicionals de pomera i perera conservades in situ a Llesp (Alta Ribagorça), d’Ignasi Iglesias, Ana Seluy i Xavi Farré. Aquest treball parteix de la prospecció dels fruiters que encara es conservaven al territori i combina identificació de varietats i informació etnobotànica. És especialment interessant per entendre que cada poma tenia un calendari propi: algunes es consumien acabades de collir, d’altres necessitaven un període de maduració i algunes podien conservar-se fins a la primavera o l’inici de l’estiu.
2 - Per entendre els usos tradicionals dels fruiters
L’estudi etnobotànic del Ripollès, dipositat a la Universitat de Barcelona, amplia la mirada més enllà de les varietats i recull els coneixements populars associats a les plantes cultivades i silvestres. Les informacions sobre la pomera permeten situar el fruit dins la vida quotidiana: formes de consum, preparacions culinàries i pràctiques de conservació transmeses per la memòria oral. És una bona porta d’entrada per entendre la poma com a part d’un sistema domèstic i no únicament com un cultiu.
3 - Per seguir la recuperació de les varietats antigues
El Catàleg de varietats antigues de fruita i horta del Pallars Sobirà recull el resultat de les prospeccions iniciades l’any 2005 per localitzar arbres, identificar varietats i recuperar els coneixements de les persones que encara les recordaven. A més de descriure pomes, peres i altres fruiters, permet entendre com l’abandonament dels conreus va posar en risc aquest patrimoni i per què conservar-lo implica mantenir arbres, material vegetal i sabers associats.
5 Comments