Les trementinaires, les dones que caminaven amb la muntanya
La trementinaire, una figura gairebé oblidada
Hi ha persones que deixen empremta amb grans gestes. D’altres, en canvi, transformen la vida de moltes famílies amb gestos senzills, silenciosos i constants. Les trementinaires pertanyien a aquest segon grup. Durant generacions, aquestes dones van recórrer els camins dels Pirineus carregades de plantes remeieres, olis, pomades i coneixements que havien après de les seves mares i de les seves àvies. Caminaven durant dies, travessaven valls i pobles, i portaven molt més que remeis: també compartien experiències, consol i esperança.
Un ofici essencial als Pirineus
Avui dia, el seu nom encara desperta curiositat. Tanmateix, poques persones coneixen realment la seva història. Amb el pas dels anys, la modernització del món rural, l’aparició de les farmàcies i els canvis socials van anar esborrant una professió que havia estat essencial durant segles. Malgrat això, el record de les trementinaires continua viu en la memòria dels Pirineus, perquè representen una manera d’entendre la natura basada en l’observació, el respecte i la paciència.
Un coneixement transmès de generació en generació
Les seves passes ressonaven sobre camins de terra, entre boscos de pi, prats de muntanya i petits pobles de pedra. Coneixien el territori com si fos casa seva. Sabien on creixia cada planta, quin era el millor moment per collir-la i com conservar-la perquè mantingués totes les seves propietats. Aquest saber no s’aprenia en llibres. Es transmetia de boca en boca, de mare a filla, després de molts anys d’experiència compartida.
El coratge de viure als camins
Les trementinaires eren, sobretot, dones valentes. Vivien en una època en què els desplaçaments eren lents i sovint difícils. Tot i això, cada any preparaven les seves bosses de roba, revisaven els remeis i iniciaven un nou viatge que podia durar diverses setmanes. Mentre caminaven, confiaven en els camins, en l’hospitalitat de la gent i en la força que els havia donat la muntanya.
L'origen del nom "trementinaire"
El seu nom prové de la trementina, una resina extreta principalment del pi roig i d’altres coníferes, molt apreciada dins la medicina popular. Amb aquesta substància elaboraven ungüents i preparats que servien per alleujar dolors musculars, inflamacions o petites ferides. Amb el temps, però, el nom va acabar identificant totes aquelles dones que recorrien Catalunya oferint remeis naturals, encara que també transportessin moltes altres plantes i preparats.
Les dones de la Vall de Vansa i Tuixent
La majoria procedien de les valls de la Vansa i Tuixent, a l’Alt Urgell. Des d’allà començaven llargues rutes que les portaven fins a comarques molt allunyades. En alguns casos caminaven centenars de quilòmetres abans de tornar a casa. Aquest esforç, avui gairebé inimaginable, formava part de la seva manera de viure.
Un patrimoni humà excepcional
No obstant això, reduir les trementinaires a simples venedores de plantes seria injust. Elles eren coneixedores del territori, observadores de la natura i dipositàries d’un patrimoni immaterial immens. Sabien escoltar les persones, entenien el ritme de les estacions i mantenien una relació profunda amb el paisatge que les envoltava.
Encara avui, quan l’aroma de la farigola omple un camí després de la pluja o quan una mà recull amb cura una planta silvestre, és fàcil imaginar aquelles dones caminant en silenci, amb el cabàs penjat a l’esquena i el bastó marcant el pas. Els Pirineus conserven molts records. I, entre tots ells, el de les trementinaires continua sent un dels més estimats.
Quan els camins eren la seva llar
El començament del viatge
Per a una trementinaire, caminar no era una afició. Era la seva manera de treballar, de viure i, sovint, de sobreviure. Quan arribava la tardor, després d’haver collit i preparat les plantes durant els mesos anteriors, començava un nou viatge. Davant seu s’obrien setmanes de camins, pobles i trobades.
Preparar el cabàs abans de marxar
Abans de marxar, tota la casa participava en els preparatius. Les plantes s’havien assecat lentament, protegides del sol directe i de la humitat. Els olis s’havien embotellat amb cura. Les pomades s’havien preparat segons receptes familiars que passaven de generació en generació. Finalment, cada producte trobava el seu lloc dins les bosses de roba o als cabassos de vímet.
Aprendre caminant
Normalment no viatjaven soles. Sovint ho feien en parelles: una dona amb més experiència anava acompanyada d’una altra més jove, que aprenia l’ofici observant cada gest. Durant aquells llargs recorreguts, no només descobria els camins. També aprenia a identificar plantes, a parlar amb la gent, a preparar remeis i a respectar la natura.
Jornades llargues pels camins dels Pirineus
Cada jornada començava molt aviat. Amb les primeres llums del dia reprenien la marxa. Els camins travessaven boscos d’avets, pinedes, camps de conreu, torrents i petits colls de muntanya. A vegades la boira cobria el paisatge. Altres dies era el vent qui les acompanyava. Però elles continuaven caminant amb una serenitat que avui encara sorprèn.
Quilòmetres entre pobles i masies
Els desplaçaments eren llargs. En moltes ocasions recorrien desenes de quilòmetres abans d’arribar al següent poble. No existien carreteres asfaltades ni vehicles que facilitessin el trajecte. Tot depenia de les seves cames, del coneixement dels camins i de la resistència adquirida després de molts anys.
Quan arribaven a una masia, saludaven amb respecte i preguntaven si algú necessitava algun remei. Moltes famílies ja les coneixien i esperaven la seva visita d’un any per l’altre. Sabien que aquelles dones portaven plantes difícils de trobar, olis elaborats artesanalment i preparats que formaven part de la saviesa popular.
Més que una visita, un moment per compartir
Però les converses anaven molt més enllà dels remeis. Mentre compartien un tros de pa, una escudella o una tassa d’infusió, parlaven de les collites, del temps, dels animals, dels casaments, dels infants i de les persones que havien marxat. Així, sense adonar-se’n, les trementinaires també transportaven notícies entre pobles que sovint vivien força aïllats.
Una nit més abans de reprendre el camí
Quan el dia s’acabava, gairebé sempre trobaven allotjament en alguna casa pagesa. Dormien en una petita cambra, en un paller o prop del foc. L’endemà, després d’esmorzar, reprenien el camí amb la mateixa tranquil·litat amb què havien arribat.
La muntanya com a companya de viatge
Aquest ritme podia mantenir-se durant diverses setmanes. Algunes rutes arribaven fins a les planes de Lleida, el Berguedà, el Solsonès, la Segarra o altres comarques catalanes. Després, quan el cabàs ja era molt més lleuger, iniciaven el camí de tornada cap als seus pobles.
Aquells viatges exigien un gran esforç físic. Tanmateix, també demostraven una extraordinària capacitat d’adaptació. Les trementinaires coneixien les fonts on podien omplir la cantimplora, els arbres que oferien ombra durant l’estiu i els refugis naturals que les protegien si esclatava una tempesta. La muntanya no era un obstacle. Era la seva millor aliada.
Caminar al ritme de la natura
Avui costa imaginar una manera de viure tan vinculada als camins. Ens desplacem ràpidament, consultem mapes digitals i gairebé sempre coneixem l’hora exacta d’arribada. Les trementinaires, en canvi, caminaven al ritme del sol, de les estacions i del paisatge. Potser per això van arribar a conèixer els Pirineus d’una manera que avui ja gairebé hem oblidat.
Cada pas que feien era també una manera de mantenir viu un coneixement ancestral. Sense presses, sense soroll i sense deixar cap altra petjada que la dels seus peus sobre la terra humida, aquestes dones van convertir els camins dels Pirineus en una autèntica xarxa de memòria, solidaritat i saviesa popular.
