Viure de l’artesania als Pirineus: oficis, tallers i noves oportunitats
Es pot viure de l’artesania als Pirineus?
Instal·lar-se als Pirineus implica resoldre una qüestió essencial: com guanyar-s’hi la vida?
En un territori amb poca població, distàncies importants i un mercat laboral limitat en moltes valls, crear la pròpia activitat pot obrir una possibilitat. I, entre les opcions que existeixen, hi ha l’artesania.
Ceràmica, joieria, tèxtil, fusta, ferro, plantes aromàtiques, cosmètica, vidre, cistelleria… Els oficis són molt diversos. El Repertori de famílies d’oficis artesans de la Generalitat en reconeix una gran varietat, agrupada en diferents famílies professionals.
Per tant, quan parlem d’artesania als Pirineus, parlem tant de sabers vinculats a la història del territori com de creadors contemporanis que han decidit establir-hi el seu taller.
Taula de continguts
Crear-se una feina des dels Pirineus
Alguns artesans han nascut aquí, han marxat a formar-se i després han tornat. D’altres han arribat amb un projecte professional que, amb el temps, s’ha adaptat a les característiques de la muntanya.
És el cas, per exemple, de Gemma Navàs i Pedro Zurita, que van crear Herbes de l’Alt Pirineu a Araós, a la Vall Ferrera. El seu projecte agrícola inicial va evolucionar quan van comprovar que les plantes aromàtiques i medicinals s’adaptaven especialment bé a les condicions de la zona. Avui les cultiven, les assequen i les transformen des del mateix territori.
Un altre recorregut és el de Júlia Garriga Bonnín. Nascuda a la Seu d’Urgell, va estudiar joieria artística a Barcelona i després va tornar a la seva ciutat per desenvolupar Quatre Cinquens, el seu projecte de joieria contemporània.
Aquests exemples mostren dues maneres diferents d’arribar a un mateix lloc: construir una activitat professional des dels Pirineus.
Fer és una cosa; trobar clients, una altra
Tanmateix, obrir un taller és el començament. L’Alt Pirineu i Aran té una densitat de població molt baixa, al voltant dels 13 habitants per quilòmetre quadrat. A més, la població es reparteix entre centenars de nuclis, molts dels quals són molt petits. Així doncs, per a molts projectes artesans, el mercat local difícilment serà suficient.
Aquí apareixen les fires, els mercats, les botigues col·lectives, els encàrrecs, la venda per internet, les xarxes socials, les visites al taller o els cursos. Sovint, aquestes vies es combinen. Per exemple, les fires artesanes continuen sent un dels canals de comercialització reconeguts pel Consorci de Comerç, Artesania i Moda de Catalunya, que manté programes específics de suport a la participació dels artesans en fires.
Per tant, la qüestió ja no consisteix únicament a decidir què fabricar, sinó també com arribar fins a les persones que ho poden comprar.
Quan el visitant entra al taller
Al mateix temps, hi ha una altra possibilitat: portar el públic fins al lloc on es treballa.
Alguns artesans obren els seus tallers, organitzen demostracions o proposen activitats perquè el visitant pugui conèixer el procés de fabricació. Precisament amb aquesta voluntat, la Generalitat va crear les Rutes Artesanes de Catalunya, que connecten tallers, museus, centres d’interpretació i territoris amb tradició artesanal.
L’Alt Pirineu i Aran disposa de la seva pròpia ruta. A més, alguns pobles han anat encara més lluny i han convertit la presència d’artesans en una part visible de la seva proposta turística. A Vansa i Fornols, a l’Alt Urgell, el mateix Consell Comarcal descriu el poble com «un petit mercat permanent d’artesania», gràcies a la presència de diversos productors i artesans que hi treballen.
En altres punts dels Pirineus trobem experiències diferents: pobles identificats amb un ofici concret, antics edificis industrials transformats en tallers o nuclis on diversos creadors comparteixen visibilitat.
Què necessita un artesà per quedar-se?
Arribats aquí, la pregunta s’amplia. Perquè un projecte artesanal pugui arrelar cal un espai adequat per treballar, inversió, connexions, transport, proveïdors i canals de comercialització. També pot necessitar acompanyament empresarial i una administració local disposada a facilitar l’activitat.
Actualment existeixen programes públics destinats tant a les empreses artesanes com als municipis que volen impulsar l’artesania, recuperar locals buits o crear activitat econòmica. El Consorci de Comerç, Artesania i Moda de Catalunya manté diferents línies de subvencions per al sector.
Això obre una qüestió especialment interessant per als pobles pirinencs: què podria passar si més municipis incorporessin els artesans als seus projectes de desenvolupament local i turístic?
Al llarg d’aquest article coneixerem persones que ja han triat aquest camí. Entrarem als seus tallers, veurem com venen, quina importància tenen les fires, quines dificultats comporta treballar des d’un territori poc poblat i què poden fer els pobles per donar visibilitat als seus artesans.
Finalment, trobarem una guia pràctica amb recursos i adreces útils per començar a informar-se.
Perquè, si estàs pensant a instal·lar-te als Pirineus i crear la teva pròpia activitat, queda una pregunta per respondre: pot l’artesania convertir-se en una manera viable de treballar i viure aquí?
1. Per què instal·lar un taller als Pirineus?
Les raons que poden portar un artesà a treballar als Pirineus són molt diverses. En alguns casos, el projecte neix d’un retorn al territori després d’uns anys de formació. En d’altres, hi ha una decisió deliberada d’instal·lar-se a la muntanya i construir-hi una activitat professional.
També hi ha projectes que depenen directament dels recursos disponibles, mentre que d’altres podrien desenvolupar-se en qualsevol lloc. Per això, més que buscar una explicació única, resulta més interessant observar quina relació estableix cada artesà amb el territori on ha decidit treballar.
Quan el territori condiciona el projecte
A Araós, un petit poble de la Vall Ferrera, Gemma Navàs i Pedro Zurita van crear Herbes de l’Alt Pirineu després d’instal·lar-se al Pallars Sobirà.
El seu projecte inicial estava orientat cap a l’agricultura. Tanmateix, les condicions de la muntanya els van obligar a observar què podia funcionar realment en aquell entorn: terrenys amb pendent, sòls pedregosos, altitud i una temporada productiva curta.
Les plantes aromàtiques i medicinals van donar una resposta. A poc a poc, el projecte es va especialitzar en el cultiu, la recol·lecció, l’assecat i la transformació d’aquestes plantes. Actualment disposen d’un assecador i un obrador i elaboren diferents productes a partir de les plantes cultivades i recol·lectades al territori.
El Directori de Productors de Plantes Aromàtiques i Medicinals del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya recull el projecte i la seva activitat a Araós.
En aquest cas, doncs, el lloc on es treballa forma part de la mateixa activitat. Les característiques de la Vall Ferrera van contribuir a definir què produir i com fer-ho.
A més, el projecte va haver d’evolucionar. En els seus inicis, Gemma Navàs i Pedro Zurita també havien imaginat una activitat més vinculada a les visites i al turisme. Amb l’experiència, van comprovar les dificultats de dependre d’aquest públic i van reforçar la producció i la transformació de plantes.
Aquesta capacitat d’adaptació és una primera lliçó important per a qualsevol persona que pensi a crear una activitat als Pirineus: el projecte inicial pot haver de canviar quan entra en contacte amb la realitat del territori.
Tornar després d’haver après l’ofici
Hi ha, però, recorreguts molt diferents.
Júlia Garriga Bonnín, nascuda a la Seu d’Urgell, va començar estudis d’enginyeria en disseny industrial. Posteriorment va orientar la seva formació cap a la joieria artística a l’Escola Llotja de Barcelona.
Després d’aquesta etapa de formació, va tornar a la Seu d’Urgell i hi va desenvolupar Quatre Cinquens, el seu projecte de joieria contemporània.
El seu cas introdueix una qüestió important per entendre l’artesania pirinenca actual.
Viure i treballar als Pirineus també pot significar formar-se fora i tornar amb un ofici que permet crear la pròpia activitat. En territoris on les possibilitats laborals especialitzades poden ser limitades, aquesta opció obre una altra perspectiva: en comptes d’esperar que existeixi un lloc de treball corresponent a la formació adquirida, l’artesà construeix el seu propi lloc de treball.
Evidentment, això comporta riscos i dificultats que veurem més endavant. Tot i així, permet entendre per què l’artesania pot tenir un interès particular en territoris rurals.
Crear des d’un entorn escollit
La relació amb els Pirineus també pot ser creativa.
A Ripoll, Cristina Guillamet treballa la ceràmica i el disseny des del seu estudi. Quan presenta el seu espai de treball, explica la importància que tenen la tranquil·litat i la natura que l’envolten en el seu procés creatiu.
La seva activitat combina la creació de peces amb tallers i experiències al voltant de la ceràmica. També ha col·laborat amb institucions del territori. El Museu Etnogràfic de Ripoll, per exemple, va programar el 2025 un taller seu inspirat en els antics estris de cuina conservats al museu.
L’artesania pirinenca també és contemporània
Quan pensem en artesania de muntanya, és fàcil imaginar oficis relacionats amb la fusta, la llana, el ferro o la cistelleria. Tots continuen tenint un lloc important i alguns estan profundament vinculats a la història econòmica dels Pirineus.
Ara bé, el panorama actual és molt més ampli. Hi trobem joieria contemporània, ceràmica de creació, cosmètica, perfumeria, tèxtil, vidre, gravat, disseny o creacions que combinen diverses disciplines.
El Repertori de famílies d’oficis artesans de la Generalitat recull aquesta diversitat i inclou famílies relacionades amb la ceràmica, la joieria, el tèxtil, el cuir, la fusta, el metall, el vidre, el paper o els instruments musicals, entre moltes altres.
Per tant, instal·lar un taller als Pirineus no implica recuperar obligatòriament un ofici antic. Un joier pot treballar des de la Seu d’Urgell. Una ceramista pot crear des de Ripoll. Un projecte de plantes aromàtiques pot néixer a Araós. En altres pobles trobarem vidriers, ferrers, artistes tèxtils o creadors que han construït activitats molt diferents.
Quan el lloc es converteix en una part del projecte
Els exemples de Gemma Navàs i Pedro Zurita, Júlia Garriga i Cristina Guillamet mostren, per tant, tres relacions diferents amb els Pirineus.
En un cas, les característiques de la muntanya transformen el projecte. En un altre, el territori és el lloc on es torna després de formar-se. En el tercer, proporciona l’entorn des d’on desenvolupar una activitat creativa.
Així doncs, abans de preguntar-se quin ofici es podria exercir als Pirineus, potser convé formular una altra pregunta: quina relació necessita el teu projecte amb el lloc on vols viure?
Perquè triar un poble i obrir-hi un taller és una primera decisió. Aconseguir que aquest taller generi prou ingressos per quedar-s’hi serà la següent.
2. Crear-se una feina: què vol dir realment viure de l’artesania?
Obrir un taller pot permetre crear el propi lloc de treball. Ara bé, perquè aquesta activitat es converteixi en una manera de viure cal resoldre moltes altres qüestions: calcular costos, posar preu a les peces, trobar clients, vendre, comunicar, transportar els productes i mantenir una certa regularitat en els ingressos.
Per això, quan pensem en l’artesania com una possible sortida professional als Pirineus, convé mirar com funcionen realment els projectes que ja existeixen.
Saber fer també vol dir saber vendre
El cas de Júlia Garriga, creadora de Quatre Cinquens a la Seu d’Urgell, permet veure molt bé aquest pas. Quan va començar a fer joies, les regalava a familiars i amigues. Després va crear un compte d’Instagram, va començar a rebre encàrrecs i, progressivament, aquella activitat es va convertir en un projecte professional.
En una entrevista publicada al seu web explica també una dificultat molt concreta: al principi li costava entendre que havia de posar un preu a les peces. Actualment disposa d’una botiga i taller al carrer dels Jueus de la Seu d’Urgell i treballa tant amb col·leccions pròpies com amb encàrrecs personalitzats.
La seva botiga li permet mantenir un contacte directe amb els clients i disposar d’un espai físic per treballar. Al mateix temps, ella mateixa explica que des de la Seu pot oferir les seves creacions a altres llocs mitjançant diversos canals.
Aquesta combinació resulta especialment interessant en un territori de muntanya: el taller pot estar als Pirineus encara que tots els clients no hi siguin.
Produir, transformar i comercialitzar
En altres projectes, el procés és encara més ampli. Herbes de l’Alt Pirineu cultiva i recol·lecta plantes aromàtiques i medicinals a Araós. Després, les plantes s’assequen i es transformen al mateix obrador per elaborar infusions, condiments, cosmètica natural i altres productes.
El projecte disposa d’un assecador i d’un obrador propi, segons el Directori de Productors de Plantes Aromàtiques i Medicinals del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya.
Això significa que l’activitat professional va molt més enllà de cultivar o recol·lectar. Cal transformar la matèria primera, preparar els productes, envasar-los i aconseguir que arribin fins al consumidor.
Precisament aquí apareix una de les característiques que trobarem sovint en els petits projectes artesans: una mateixa persona o un mateix equip assumeix moltes fases del procés.
Un mercat que pot tenir molts punts de venda
Herbes de l’Alt Pirineu també permet observar com es pot ampliar el mercat sense abandonar el lloc de producció.
El catàleg Fet al Parc, del Parc Natural de l’Alt Pirineu, recull nombrosos punts on es poden trobar o consumir els seus productes: Sort, Rialp, Llavorsí, Esterri d’Àneu, Tavascan, Àreu, Gerri de la Sal i altres localitats i establiments del territori. També ofereixen visites guiades als camps de cultiu amb cita prèvia. A més, disposen de botiga en línia pròpia.
Per tant, un petit obrador situat a Araós pot construir una xarxa comercial formada per venda directa, establiments distribuïts per diferents valls, visites i venda per internet. Aquest model resulta especialment rellevant als Pirineus, on la població es troba molt dispersa.
Viure de l’ofici pot requerir combinar activitats
Tanmateix, convé evitar una imatge excessivament idealitzada. Crear peces artesanes i aconseguir que aquesta activitat generi tots els ingressos necessaris són dues etapes diferents.
L’Asociación Arte y Artesanía de la Jacetania ho explica de manera molt clara. L’entitat va néixer quan diverses artesanes que coincidien en fires i esdeveniments de pobles com Jasa, Aísa, Santa Cilia, Bailo o Canfranc van decidir agrupar-se per ajudar-se i donar a conèixer conjuntament la seva feina.
La mateixa associació assenyala que només una part reduïda de les seves sòcies viu completament del treball artesanal. Per a moltes, l’artesania funciona com una activitat complementària a una altra ocupació.
És un testimoni valuós perquè introdueix una realitat que cal tenir present si estàs pensant a seguir aquest camí. Començar una activitat artesana no garanteix que pugui convertir-se immediatament en l’única font d’ingressos.
Diversificar per construir un projecte viable
Aquesta realitat explica per què molts projectes busquen diferents maneres de generar ingressos.
Una ceramista pot vendre peces i, alhora, impartir tallers. Un joier pot combinar col·leccions pròpies amb encàrrecs personalitzats. Un productor de plantes pot vendre infusions, cosmètica o condiments i, al mateix temps, rebre visites. Altres artesans participen regularment en fires o mantenen una botiga en línia. Així, la diversificació pot formar part del mateix model professional.
En alguns casos, fins i tot les activitats aparentment secundàries poden tenir una funció doble: generar ingressos i donar visibilitat al taller.
Una persona que participa en un curs de ceràmica pot acabar comprant una peça. Un visitant que entra en un camp de plantes aromàtiques pot descobrir els productes elaborats. Una fira permet vendre durant aquell dia, però també donar a conèixer el projecte a persones que després podran comprar per internet.
Les fires formen part de la feina
Per a alguns artesans, això significa passar una part considerable de l’any fora del taller. El calendari publicat per ETNA Artesania ho mostra molt bé. El 2026, el projecte participa en fires i mercats a Setcases, Bellver de Cerdanya, Esterri d’Àneu, Llavorsí, Ribera de Cardós, la Seu d’Urgell i altres localitats. Paral·lelament, manté una botiga en línia amb enviaments.
La mateixa empresa explica que les fires li permeten mostrar el seu treball i establir un contacte directe amb les persones interessades en l’artesania.
Per tant, quan imaginem la vida professional d’un artesà als Pirineus, potser hem de deixar de pensar exclusivament en una persona asseguda cada dia al seu taller.
També hi ha carreteres, muntatge de parades, caps de setmana de fira, paquets que s’han d’enviar, fotografies per publicar, clients que escriuen i encàrrecs que cal gestionar. Tot això també forma part de l’ofici.
Abans d’obrir el taller, pensar en el model
Per tant, si estàs pensant a crear una activitat artesana als Pirineus, una de les primeres preguntes pot ser què vols fabricar. Però n’hi ha d’altres que convé plantejar-se des del principi.
Qui comprarà el producte? On el trobarà? Es podrà enviar? Hi haurà encàrrecs? Participaràs en fires? Obriràs el taller als visitants? Podràs oferir cursos? Necessitaràs una altra font d’ingressos durant els primers anys?
No totes aquestes opcions són adequades per a tots els oficis. Tanmateix, els exemples que ja funcionen sobre el territori mostren que la viabilitat acostuma a construir-se combinant producció i comercialització de diverses maneres.
I aquí apareix el següent gran repte. Perquè pots tenir un bon producte, un taller adequat i un ofici que coneixes bé. Però, si treballes des d’un territori amb una densitat de població molt baixa, encara queda una qüestió decisiva: on trobaràs prou clients?
3. El gran repte: fer-se visible des dels Pirineus
Crear un projecte artesà en un territori poc poblat planteja una dificultat evident: com aconseguir que la gent sàpiga que existeix?
A l’Alt Pirineu i Aran, la població es reparteix en un territori molt extens, amb nombrosos nuclis petits i distàncies importants entre valls. Aquesta realitat condiciona qualsevol activitat que necessiti arribar a un públic ampli.
A la part anterior hem vist com els artesans poden combinar diferents canals de venda per construir una activitat viable. Ara ens interessa una altra qüestió: la visibilitat. Perquè vendre per internet, participar en una fira o obrir el taller als visitants serveix per comercialitzar. Però també serveix perquè un projecte que treballa des d’un petit poble pirinenc pugui ser descobert.
La fira com a aparador col·lectiu
Les fires tenen una característica especialment interessant: durant unes hores o uns dies, fan visible allò que habitualment està dispers.
Artesans que treballen en pobles diferents es troben en un mateix espai. Els visitants poden veure les peces, parlar amb qui les ha fet i descobrir projectes que probablement no haurien trobat d’una altra manera.
Artesania Catalunya manté un calendari de fires i activitats artesanes i considera aquests esdeveniments espais de promoció i comercialització del sector.
Als Pirineus, a més, moltes fires tenen una particularitat: el poble mateix es converteix en l’escenari de la trobada.
Quan la fira permet descobrir també el poble
La Fira de Productes del Parc Natural de l’Alt Pirineu i de l’Ovella Aranesa, celebrada a Esterri de Cardós, al Pallars Sobirà, n’és un bon exemple.
Les parades s’instal·len pels carrers del nucli i la jornada reuneix productors, activitats i elements relacionats amb la ramaderia i els oficis del territori.
Això crea una situació diferent de la d’un mercat instal·lat en un recinte tancat. El visitant camina entre cases de pedra, entra al poble, observa el paisatge, troba les parades i coneix els productors. La descoberta dels productes i la descoberta del lloc passen al mateix temps.
Per a un petit municipi, aquesta relació pot tenir un interès considerable. La fira dona visibilitat als productors, però també porta persones fins al poble.
De la parada al record del projecte
A més, la utilitat d’una fira no s’acaba necessàriament quan es desmunta la parada. Una persona pot descobrir-hi una artesana, parlar amb ella, comprar una primera peça i, mesos després, buscar-ne el web o les xarxes socials. També pot recordar aquell projecte quan necessiti un regal, fer un encàrrec o recomanar-lo a una altra persona. Per això, la presència física i la presència digital poden reforçar-se mútuament.
En el cas de Quatre Cinquens, Júlia Garriga explica que els primers encàrrecs van començar a arribar quan va crear un compte d’Instagram i va començar a mostrar les joies que feia.
Aquest exemple és interessant perquè mostra que la visibilitat pot precedir la consolidació del projecte professional. Primer algú veu. Després pregunta. Finalment, pot comprar.
Mostrar també com es treballa
Les xarxes i els webs ofereixen, a més, una possibilitat que una botiga convencional no sempre té: explicar el procés. Per a l’artesania, això és especialment important.
Una peça acabada permet veure el resultat. En canvi, mostrar unes mans treballant el metall, modelant el fang, teixint, tallant la fusta o preparant plantes permet entendre el temps i els coneixements que hi ha darrere del producte. Així, la comunicació pot ajudar també a fer visible el valor del treball artesanal.
Per a una persona que pensa instal·lar el seu taller als Pirineus, aquesta és una qüestió que convé tenir present des del principi. La comunicació difícilment serà una activitat completament separada de l’ofici: fotografiar, explicar i donar a conèixer el que es fa pot acabar formant part del projecte.
Quan el visitant arriba fins al lloc de producció
Tanmateix, hi ha una altra manera de guanyar visibilitat: aconseguir que sigui el públic qui es desplaci. El catàleg Fet al Parc del Parc Natural de l’Alt Pirineu recull aquesta possibilitat juntament amb els seus productes i punts de venda. Aleshores, el taller deixa de ser únicament un lloc de producció i es converteix també en un lloc de descoberta.
L’artesania pot formar part d’un viatge
Aquí apareix una possibilitat que va molt més enllà de la promoció individual de cada artesà. Quan una persona prepara uns dies als Pirineus, habitualment busca què pot fer: quins pobles visitar, quins camins recórrer, on menjar, quin patrimoni conèixer o quins productes locals tastar.
Els tallers artesans també poden entrar en aquesta llista. Les Rutes Artesanes de Catalunya, impulsades per Artesania Catalunya, parteixen precisament d’aquesta idea. Les rutes relacionen artesans, tallers, museus, centres d’interpretació, patrimoni i territori, i existeix un itinerari específic dedicat a l’Alt Pirineu i Aran.
La diferència és important. L’artesà ja no espera simplement que un turista passi casualment davant del seu taller. El taller pot convertir-se en un lloc que el visitant ha decidit conèixer abans d’arribar.
Fer visible una xarxa, i no únicament tallers aïllats
Aquesta idea és especialment interessant en territoris on els artesans estan molt dispersos. Un únic taller en un poble petit pot ser difícil de trobar. En canvi, una ruta, un mapa, una associació o una proposta turística comuna permeten reunir diferents projectes sota una mateixa lectura del territori.
Així, el visitant pot saber que en una vall hi trobarà una ceramista, un taller tèxtil, un productor de plantes, un ferrer o una joiera. Pot organitzar una part del viatge al voltant d’aquestes visites i descobrir, al mateix temps, els pobles on treballen.
Per tant, la visibilitat deixa de dependre exclusivament de l’esforç individual de cada artesà. El territori també pot ajudar a construir-la.
L’artesania es converteix en una raó per aturar-se
I aquest és probablement el punt més interessant. Un poble pot tenir artesans sense que el visitant ho sàpiga. Pot passar-hi, veure les cases, prendre alguna cosa i continuar el camí.
Però també el mateix poble pot explicar que aquells tallers existeixen, indicar-los, crear un itinerari, organitzar visites i incorporar-los a la seva promoció turística. En aquest segon cas, l’artesania adquireix una altra dimensió: pot convertir-se en una raó per entrar en un poble, quedar-s’hi una estona i conèixer les persones que hi treballen.
Als Pirineus ja existeixen experiències que van en aquesta direcció. I algunes són especialment interessants perquè no parlem d’un sol taller, sinó de pobles on diversos artesans conviuen, treballen i reben visitants.
És aquí on podem fer un pas més: què passa quan l’artesania deixa de ser únicament un projecte individual i es converteix també en un projecte de poble?
4. Quan l’artesania és també un projecte de poble
Un artisan instal·lat en un petit poble pot crear el seu taller, construir una clientela i participer en fires. Però què passa quan diversos creadors s’instal·len en un mateix lloc i la seva presència acaba formant part de la identitat del poble?
Als Pirineus trobem experiències molt diferents que permeten observar aquest fenomen. En alguns casos, els tallers s’han anat concentrant progressivament. En altres, associacions i institucions han contribuït a donar-los visibilitat. I de vegades s’ha fet un pas suplementari: presentar l’artesania com una de les coses que el visitant pot venir expressament a descobrir.
Ossera: un petit poble convertit en mercat permanent
Ossera, a la vall de la Vansa, és probablement un dels exemples més interessants. És un nucli molt petit de l’Alt Urgell que, des de les darreres dècades del segle XX, ha acollit persones que hi han desenvolupat diferents activitats artesanes.
Es coneix Ossera com « un petit mercat permanent d’artesania » i s’hi assenyala la presència de diversos creadors i productors.
Aquesta expressió és important. No estem parlant d’una fira que dura un cap de setmana. L’artesania forma part de la vida habitual del poble.
Anar a Ossera també per conèixer qui hi treballa
Entre els projectes vinculats a Ossera trobem Herboristeria Nogué, dedicada al cultiu i l’elaboració de productes a partir de plantes aromàtiques i medicinals. El projecte va néixer el 1984 i treballa des d’Ossera amb plantes cultivades en camps situats a uns 1.250 metres d’altitud.
Al mateix poble també s’han desenvolupat altres activitats vinculades a la creació artesana, entre elles la formatgeria Serrat Gros, una de les iniciatives que han contribuït a donar a conèixer Ossera fora de la vall.
Així, el visitant pot arribar a un nucli minúscul i descobrir-hi diferents projectes associats al treball manual, a la transformació de productes i al territori.
La dimensió del poble, en aquest cas, deixa de ser necessàriament un inconvenient. La concentració de diverses activitats en molt poc espai pot convertir-se en un atractiu.
Palau-del-Vidre: quan un ofici identifica un lloc
Un altre model el trobem a Palau-del-Vidre, als Pirineus Orientals. Aquí la relació entre poble i artesania s’ha construït especialment al voltant del vidre.
El municipi reivindica aquesta tradició fins al punt d’utilitzar la denominació « Cité du Verre » en la seva promoció. Al poble treballen diferents creadors vinculats al vidre i s’hi organitzen activitats relacionades amb aquest ofici.
A més, l’Association des Verriers de Palau-del-Vidre reuneix professionals del sector i contribueix a donar visibilitat als tallers i al treball dels vidriers. En aquest cas, l’artesania ja no apareix simplement com una activitat econòmica instal·lada al municipi. Es converteix en una manera d’explicar el poble.
Saber abans d’arribar què hi podem trobar
Aquesta diferència és fonamental des del punt de vista del visitant. Si sabem que un poble està relacionat amb el vidre, podem decidir incloure’l en un itinerari precisament per aquesta raó. Podem buscar els tallers, informar-nos sobre els artesans que hi treballen i descobrir les seves peces.
La visibilitat col·lectiva modifica, per tant, la relació entre artesania i turisme. Ja no depèn exclusivament que una persona passi per casualitat davant d’una botiga. El visitant pot arribar al poble sabent que hi trobarà artesans.
Arles-sur-Tech: reunir creadors en un mateix espai
El Moulin des Arts et de l’Artisanat ocupa un antic molí situat al centre del poble i reuneix diferents tallers i espais dedicats a creadors i artesans.
La idea és especialment interessant per als petits municipis. En comptes que cada professional treballi de manera completament aïllada, un mateix edifici permet concentrar activitats, facilitar la visita i crear un lloc identificable. Per al públic és molt més senzill entendre la proposta: hi ha un lloc al poble on es pot anar a trobar artesans.
Un edifici pot convertir-se en una porta d’entrada
Aquest tipus d’espai també planteja una possibilitat interessant per als pobles que disposen de patrimoni sense ús. Una antiga escola, un molí, un edifici municipal o un local buit poden convertir-se en tallers, espais d’exposició o llocs compartits per diferents creadors.
No significa que qualsevol edifici disponible pugui transformar-se automàticament en un centre artesanal. Calen projectes, inversió, professionals disposats a instal·lar-s’hi i públic. Tanmateix, l’exemple d’Arles-sur-Tech mostra que artesania i recuperació d’un espai del poble poden avançar juntes.
Saint-Bertrand-de-Comminges: els tallers dins de la visita patrimonial
A Saint-Bertrand-de-Comminges, als peus dels Pirineus francesos, la situació és encara diferent. El poble és conegut sobretot pel seu patrimoni històric, la catedral de Sainte-Marie i el conjunt monumental. Tanmateix, entre els carrers de la ciutat alta també hi trobem botigues, creadors i tallers artesans.
L’oficina de turisme de Pyrénées 31 incorpora els artesans i productors entre les propostes de descoberta del territori, al costat del patrimoni, les activitats i la gastronomia.
Aquí l’artesania no substitueix els altres motius de visita. S’hi afegeix. Una persona pot arribar per veure la catedral, caminar pels carrers medievals i, durant la mateixa visita, entrar en una botiga o descobrir el treball d’un creador.
Paisatge, patrimoni, gastronomia… i artesania
Aquests exemples permeten plantejar una idea important per al conjunt dels Pirineus. Quan es promociona un territori de muntanya, sovint apareixen els mateixos grans elements: paisatge, senderisme, patrimoni, pobles i gastronomia.
L’artesania podria ocupar un lloc més visible dins d’aquest relat. No cal que tots els pobles es converteixin en pobles d’artesans. Tampoc cal crear artificialment una identitat artesanal allà on no existeix. En canvi, quan ja hi ha creadors treballant en un territori, fer-los visibles pot enriquir considerablement la manera de descobrir-lo.
Una oportunitat també per als pobles
Aquesta visibilitat pot beneficiar l’artesà perquè facilita que els visitants el trobin. Però també pot beneficiar el poble.
Un taller obert crea activitat en un local. Diversos tallers poden fer que una persona dediqui més temps a recórrer els carrers. Una demostració o un curs poden generar una visita específica. I una peça comprada directament al creador estableix una relació molt diferent amb el lloc.
A més, l’artesania pot donar ús a espais que havien perdut la seva funció anterior. Per això, parlar d’artesania als Pirineus també significa parlar de revitalització rural, activitat econòmica i ocupació dels pobles.
I si els tallers formessin part del mapa del viatger?
Podem imaginar una situació molt senzilla. Arribem a una vall i, al costat del mapa de senders, de les esglésies, dels museus i dels restaurants, trobem també un mapa dels artesans.
Sabem on treballa la ceramista. On podem veure un taller tèxtil. Qui transforma plantes. On hi ha un ferrer. Quin taller podem visitar i en quin horari.
Una part d’aquesta feina ja existeix gràcies a iniciatives com les Rutes Artesanes de Catalunya. Però els exemples d’Ossera, Palau-del-Vidre o Arles-sur-Tech mostren fins on pot arribar aquesta idea quan l’artesania es fa visible a escala de poble.
I això ens retorna a la pregunta inicial de l’article. Si estàs pensant a instal·lar-te als Pirineus i crear-hi una activitat artesana, no importa únicament trobar un taller i fabricar un bon producte.
També importa el territori on t’instal·les, les xarxes que hi trobaràs i la capacitat d’aquest territori per fer visible allò que hi crees.
5. Fer de l’artesania una activitat professional als Pirineus
Imaginem ara una situació concreta. T’agradaria viure als Pirineus i tens un ofici, o estàs pensant a aprendre’n un: ceràmica, joieria, tèxtil, fusta, vidre, cistelleria, cosmètica artesanal, transformació de plantes…
Es pot convertir aquesta activitat en una manera de guanyar-se la vida a la muntanya?
La resposta depèn molt del projecte. L’artesania pot obrir una via professional interessant, però instal·lar un taller en un poble pirinenc exigeix pensar alhora en l’ofici, el mercat i les particularitats d’un territori rural.
Primer de tot: un taller no necessita estar en una ciutat
Una de les particularitats de l’artesania és que una part important de la feina es pot fer lluny dels grans centres urbans. Per a determinats oficis, això permet imaginar un model diferent: viure en un poble, treballar-hi i comercialitzar després les peces a través de diferents canals.
A Catalunya, el Consorci de Comerç, Artesania i Moda manté el Repertori de famílies d’oficis artesans, que permet veure l’amplitud de les activitats reconegudes dins del sector: des de la ceràmica o la joieria fins al tèxtil, la fusta, el cuir o els oficis vinculats al vidre.
Per tant, quan parlem d’instal·lar-se com a artesà als Pirineus, no estem parlant d’un únic model professional. Les necessitats d’una ceramista, d’una teixidora o d’un vidrier poden ser completament diferents.
La qüestió decisiva: a qui vendràs?
Abans de buscar un local, probablement aquesta és una de les preguntes més importants. En un territori poc poblat, la clientela local difícilment podrà sostenir tota sola determinades activitats artesanes. Això obliga a pensar el mercat a una escala més àmplia.
La venda directa al taller pot ser una via. També ho poden ser les botigues especialitzades, els encàrrecs, els mercats, la venda en línia o la distribució a través d’altres establiments.
Aquí apareix una diferència important respecte d’un comerç convencional: el lloc de producció i el lloc de venda no han de coincidir necessàriament. Pots fabricar una peça en un poble de vint habitants i vendre-la a Barcelona, Tolosa, París o Brussel·les.
Internet ha ampliat considerablement aquesta possibilitat. Plataformes especialitzades, botigues pròpies i xarxes socials permeten mostrar i comercialitzar una producció sense dependre exclusivament del pas davant de la porta del taller.
No dependre d’una única font d’ingressos
En molts projectes artesans, una de les pistes més interessants consisteix a combinar diverses activitats al voltant d’un mateix saber fer. Produir i vendre peces n’és una. Però un taller també pot oferir encàrrecs, reparacions, cursos, demostracions, visites o petites experiències d’iniciació.
A Catalunya, iniciatives com Benvinguts a Pagès han consolidat en un altre sector —el de la pagesia i la producció agroalimentària— un model basat precisament en apropar el visitant al lloc on es produeix i a les persones que hi treballen.
No podem traslladar automàticament aquest model a tots els oficis artesans. Tanmateix, permet entendre una idea útil: el lloc de producció també pot formar part de l’experiència que s’ofereix al públic.
Un taller de ceràmica pot vendre bols i oferir un curs. Una artesana tèxtil pot treballar per encàrrec i organitzar una iniciació al teler. Un productor de plantes pot vendre infusions i explicar el cultiu i l’assecat.
Aquesta diversificació pot ser especialment útil en un territori on la demanda varia molt segons les estacions.
Cal fer números abans d’instal·lar-se
L’entorn pot ser magnífic i el projecte molt atractiu. Però continua sent una empresa. Per això, abans de traslladar-se, cal calcular la inversió inicial, el cost del taller, les eines, les matèries primeres, l’energia, les assegurances, les cotitzacions, el transport, l’embalatge i la comercialització.
I alguns oficis tenen necessitats específiques importants. Un forn de ceràmica consumeix energia. Un taller de fusta necessita espai i maquinària. El treball del vidre requereix instal·lacions molt particulars. Algunes activitats poden exigir també ventilació, evacuació de fums o adaptacions del local.
Per tant, trobar una casa barata no significa necessàriament haver trobat un bon lloc per instal·lar un taller.
El transport també entra en l’equació
Hi ha un altre cost fàcil d’infravalorar quan es pensa un projecte des de la ciutat: les distàncies. Cal rebre materials, portar paquets, anar a buscar eines, participar en esdeveniments, visitar clients o desplaçar-se fins als punts de venda.
En una vall pirinenca, trenta o quaranta quilòmetres poden formar part de la vida quotidiana. Per això convé estudiar no únicament el preu d’un local, sinó també la seva accessibilitat, la distància als serveis i la logística necessària per mantenir l’activitat durant tot l’any.
L’estacionalitat pot ser una oportunitat i un risc
El turisme pot aportar una clientela considerable en determinats períodes. Però basar tot el projecte en els visitants d’agost o de les vacances d’hivern el fa vulnerable. L’afluència varia segons les valls, les temporades i els anys.
D’aquí l’interès de construir diferents canals de comercialització. La venda directa pot funcionar durant les temporades turístiques, mentre que els encàrrecs, la venda en línia o la distribució poden mantenir activitat durant la resta de l’any.
Aquesta combinació permet que el turisme sigui una part del model econòmic sense convertir-se necessàriament en l’única.
No cal començar completament sol
Crear una activitat artesana també significa entrar en un ecosistema d’acompanyament empresarial. A Catalunya, la xarxa Catalunya Emprèn reuneix recursos i serveis destinats a persones que volen crear o consolidar una empresa.
El Consorci de Comerç, Artesania i Moda de Catalunya concentra, per la seva banda, informació específica sobre artesania, acreditacions, programes i recursos del sector.
A escala local, els consells comarcals, ajuntaments, grups Leader i serveis de promoció econòmica poden disposar de programes diferents segons el territori.
Els ajuts Leader són especialment interessants per al món rural perquè estan destinats a fomentar la diversificació econòmica i el desenvolupament dels territoris rurals.
Les convocatòries i les condicions canvien, de manera que convé consultar-les en el moment concret de preparar el projecte.
Provar abans de canviar de vida
Si estàs pensant a deixar una ciutat per instal·lar un taller als Pirineus, potser la primera decisió no hauria de ser comprar una casa. Pot ser molt més prudent provar el projecte.
Passar temps a la vall en diferents èpoques de l’any. Parlar amb artesans que ja hi treballen. Calcular els costos reals. Comprovar els serveis disponibles. Participar en algun mercat. Estudiar els possibles locals. Investigar quant costa enviar les peces. Observar què passa al novembre, i no únicament a l’agost.
Sobretot, convé separar dues preguntes que fàcilment es confonen:
- Vull viure als Pirineus?
- La meva activitat pot funcionar des dels Pirineus?
Quan les dues respostes coincideixen, l’artesania pot convertir-se en una via professional especialment coherent amb una vida a la muntanya.
Crear un ofici, però també construir un projecte
Els exemples que hem anat veient al llarg de l’article mostren que és possible produir des d’un poble pirinenc. Però darrere d’un taller que funciona hi ha molt més que una habilitat manual: hi ha preus, clients, comunicació, logística, administració, xarxes professionals i una capacitat constant d’adaptació.
Per això, si l’artesania forma part del teu projecte d’instal·lació als Pirineus, la pregunta més útil potser no és simplement «Quin ofici podria fer?». La pregunta és una mica més àmplia: «Quin projecte artesanal podria construir aquí i què necessitaria perquè fos viable durant tot l’any?»
A partir d’aquí, ja podem passar a la part més pràctica: on informar-se, a qui adreçar-se i quins recursos consultar abans de començar.
6. Per on començar? Guia pràctica per instal·lar-se com a artesà als Pirineus en 10 etapes
Si després de llegir aquest article t’imagines obrint un taller en algun poble dels Pirineus, arriba el moment de transformar la idea en un projecte concret.
No cal començar buscant una casa ni un local. Abans convé saber quin ofici vols exercir, comprovar la viabilitat de l’activitat, conèixer el territori on voldries instal·lar-te i identificar les persones i organismes que et poden orientar.
Aquests són alguns dels recursos que poden ajudar-te a fer els primers passos.
1. Comprova com està reconegut el teu ofici
Si vols desenvolupar una activitat artesana a Catalunya, un bon punt de partida és el Consorci de Comerç, Artesania i Moda de Catalunya (CCAM). El seu Repertori de famílies d’oficis artesans permet consultar les activitats reconegudes oficialment. Hi trobaràs ceràmica, fusta, tèxtil, joieria, vidre, ferro, pedra, cuir, cistelleria, instruments musicals i molts altres oficis.
Aquesta consulta és especialment útil perquè permet situar el teu projecte dins del sector artesà abans de començar els tràmits.
2. Informa’t sobre el carnet d’artesà
A Catalunya existeix també el carnet d’artesà o artesana, una acreditació voluntària expedida per la Generalitat que reconeix oficialment el domini tècnic d’un o més oficis artesans.
Entre altres avantatges, permet formar part del cens d’artesans de Catalunya, accedir a determinats serveis de promoció, rebre informació sobre activitats i fires i facilitar l’accés a alguns programes i subvencions.
Per tant, encara que no sigui imprescindible per començar qualsevol activitat, val la pena conèixer aquesta acreditació des del principi.
3. Posa a prova la viabilitat del projecte
Una cosa és saber fer ceràmica, teixir, treballar la fusta o fabricar joies. Una altra és convertir aquest coneixement en una activitat capaç de generar ingressos. Aquí pot ser especialment útil la Xarxa Emprèn de la Generalitat de Catalunya.
La xarxa ofereix recursos per analitzar una idea de negoci, elaborar un pla d’empresa, estudiar la viabilitat econòmica, conèixer els tràmits necessaris i buscar possibles vies de finançament.
També pots demanar assessorament personalitzat a una de les entitats de la xarxa.
Abans d’invertir diners en un taller, aquesta etapa pot evitar moltes decisions precipitades.
4. Fes un pla d’empresa, encara que el projecte sigui petit
Un taller amb una sola persona continua sent una activitat econòmica. Per això convé posar per escrit qüestions molt concretes: què produiràs, quant costa fabricar cada peça, quin preu hauràs de cobrar, quantes peces necessites vendre, qui pot comprar-les, com les faràs arribar als clients i quines despeses fixes tindràs cada mes.
La Xarxa Emprèn ofereix una guia i recursos específics per elaborar el pla d’empresa.
Aquest exercici pot ser especialment revelador abans de decidir en quina vall o poble instal·lar-te.
5. Tria primer el territori, després busca el local
Els Pirineus formen un territori molt divers. Instal·lar-se a la Cerdanya, al Pallars, a l’Alt Urgell, a l’Alta Ribagorça o en una vall més allunyada dels principals eixos de comunicació planteja situacions diferents.
Per això, quan tinguis una zona en ment, contacta amb el consell comarcal, l’ajuntament o el servei local de promoció econòmica.
Pregunta per locals disponibles, espais de coworking, vivers d’empreses, programes d’emprenedoria, ajuts, habitatge i possibles iniciatives destinades a atreure nous professionals. I visita personalment el territori.
Un local que sembla perfecte en un anunci pot presentar problemes d’accés, humitat, potència elèctrica, ventilació o connexió a internet. En canvi, un espai aparentment modest pot resultar molt adequat per al teu ofici.
6. Pregunta pels programes Leader
Si el projecte se situa en una zona rural, també convé informar-se sobre els programes Leader. Aquests programes europeus de desenvolupament rural es gestionen territorialment a través de grups d’acció local i poden donar suport a determinats projectes de creació, modernització o diversificació d’activitats econòmiques.
Les convocatòries, els imports i les condicions poden variar. Per això és preferible consultar la informació vigent quan el projecte ja comença a estar definit i contactar amb el grup Leader corresponent al municipi on voldries instal·lar-te.
No construeixis, però, tot el projecte pensant que rebràs una subvenció. Un ajut pot facilitar una inversió; la viabilitat de l’activitat ha de poder sostenir-se després.
7. Busca els artesans que ja treballen al territori
Hi ha una font d’informació que cap guia administrativa pot substituir: les persones que ja han fet el camí. Quan hagis triat una comarca, busca ceramistes, teixidors, ferrers, cistellers, joiers, fusters, vidriers o altres professionals que hi treballin.
Visita els seus tallers quan sigui possible. Compra alguna peça. Parla amb ells. Pregunta com funciona l’hivern, d’on arriben els clients, quines fires valen la pena, com envien les peces, on compren els materials o quines dificultats van trobar quan van començar.
Aquesta conversa pot explicar-te moltes coses que difícilment apareixeran en una pàgina institucional.
8. Passa una temporada al lloc abans d’instal·lar-t’hi
Si pots, prova de viure unes setmanes o uns mesos al territori abans de fer el trasllat definitiu. I procura fer-ho també fora de temporada.
Un poble pirinenc al novembre pot explicar-te molt millor com serà la vida quotidiana que el mateix poble durant una setmana d’agost.
Comprova les distàncies fins als serveis, els transports, la cobertura telefònica, la connexió a internet, els proveïdors, les empreses de missatgeria i tot allò que necessitaràs habitualment.
Mentrestant, pots continuar desenvolupant el producte, calculant preus i començant a construir una primera clientela.
9. Abans de signar un local, comprova les necessitats del teu ofi
Cada activitat necessita unes instal·lacions diferents. Una ceramista haurà de pensar en el forn i la potència elèctrica. Un fuster necessitarà espai, maquinària i control de la pols. Un vidrier tindrà requeriments específics de temperatura, ventilació i seguretat. Altres oficis poden necessitar aigua, magatzem o zones diferenciades de producció i venda.
Per això, abans de comprar o llogar un espai, consulta amb l’ajuntament la compatibilitat urbanística de l’activitat i informa’t sobre les llicències i requisits que corresponguin.
És molt més fàcil adaptar la recerca del local a les necessitats del taller que intentar adaptar després un edifici inadequat.
10. Construeix el projecte abans de fer el trasllat definitiu
Finalment, no cal esperar a viure als Pirineus per començar. Pots crear les primeres peces, definir una col·lecció, calcular els preus, preparar fotografies, obrir una pàgina web, participar en alguns mercats, provar la venda en línia i començar a identificar possibles clients.
D’aquesta manera, quan arribi el moment d’obrir la porta del taller, el projecte ja tindrà una primera història.
I potser aquesta és la idea més important de tota aquesta guia: instal·lar-se com a artesà als Pirineus no comença el dia que trobes una casa de pedra amb un taller a la planta baixa.
Comença molt abans, quan una manera de treballar, un projecte econòmic i un lloc on voldries viure comencen, a poc a poc, a encaixar.
Conclusió: fer-se un lloc als Pirineus
Instal·lar-se als Pirineus com a artesà no és una fórmula fàcil ni una garantia d’èxit. La distància, l’estacionalitat, la logística o la petitesa del mercat local poden complicar una activitat que necessita trobar clients i generar ingressos durant tot l’any. Però la muntanya també ofereix moltes possibilitats.
Hi ha espais on treballar, pobles on encara és possible imaginar un taller obert al carrer i territoris on l’artesania pot dialogar amb el paisatge, els recursos locals i una determinada manera de viure. Els exemples que hem recorregut en aquest article mostren que aquesta realitat ja existeix, sota formes molt diverses.
Potser la qüestió més interessant no és saber si els Pirineus són un bon lloc per als artesans en general. És descobrir si poden ser un bon lloc per al teu projecte.
Perquè triar un lloc on instal·lar un taller també és triar on viure. I quan l’ofici, el projecte econòmic i el territori aconsegueixen trobar un equilibri, una porta oberta en un carrer d’un poble pirinenc pot arribar a ser molt més que un lloc de treball. Pot ser el començament d’una nova manera de viure als Pirineus.
Per anar més lluny: 8 experiències d’artesans dels Pirineus
Darrere de cada taller hi ha un recorregut diferent. Alguns artesans han deixat la ciutat per instal·lar-se a la muntanya; d’altres han convertit una afició en una professió, han rehabilitat un espai per treballar-hi o han construït, a poc a poc, una activitat que combina creació, venda i transmissió.
Si t’interessa imaginar com podria ser una vida artesana als Pirineus, aquestes experiències permeten continuar la lectura a través de persones que ja han fet aquest camí.
Ceramista instal·lada al Pirineu aragonès, Marta Danés explica al seu blog el seu recorregut des de Barcelona fins a la muntanya i la construcció del seu taller en una antiga borda. És una lectura especialment interessant per entendre com un projecte artesanal pot anar lligat a l’elecció d’un lloc i d’una manera de viure.
Manon Berthellot explica un llarg recorregut d’aprenentatge i experimentació amb la ceràmica abans d’instal·lar-se a l’Arieja. El seu projecte inclou la rehabilitació d’una antiga casa de terra per convertir-la alhora en habitatge, taller, espai de cocció i lloc on organitzar cursos.
Després de formar-se i treballar durant uns anys lluny dels Pirineus, Sarah Lebot-Toledo va buscar un entorn més verd i tranquil i es va instal·lar a Bagnères-de-Bigorre, als Alts Pirineus francesos, on va obrir el seu primer taller-botiga el 2021. El seu recorregut mostra una altra possibilitat: instal·lar-se en una petita ciutat pirinenca que permet combinar vida local, taller i contacte directe amb els clients.
Pierrick Abadie permet sortir de la ceràmica i entrar en el món del gravat i del treball de la fusta. El 2020 va transformar una pràctica personal en una activitat professional i avui explica al seu blog diferents aspectes del seu treball i de les peces que crea. És especialment interessant per observar el pas progressiu entre afició, saber fer i projecte professional.
Hélène Fumey ha construït la seva activitat al voltant del tèxtil i del tricot combinant diverses fonts d’ingressos: creació, patrons, kits, cursos i venda a distància. El seu projecte mostra com un ofici artesanal pot desenvolupar-se des dels Pirineus sense dependre exclusivament de la clientela que passa físicament davant del taller.
A la Seu d’Urgell, Júlia Garriga explica com una afició per crear petites peces de metall va acabar portant-la a estudiar joieria artística i a obrir la seva pròpia botiga-taller. El seu relat és especialment interessant perquè explica també els primers encàrrecs a través d’Instagram, la dificultat inicial de posar preu al propi treball i la decisió de mantenir el projecte a la Seu d’Urgell mentre comercialitza les seves creacions a través de diferents canals.
Akarona és el projecte de Lina i Vero, mare i filla, instal·lades al Baix Pallars, al Pallars Sobirà. Al seu petit taller treballen amb telers, tricotosa, fibres naturals, llana, tints vegetals, ecoprint i sabons artesanals. El projecte és especialment interessant per la relació que estableix entre artesania i recursos propers: utilitzen plantes per tenyir els teixits i treballen amb fibres naturals, alhora que ofereixen tallers i experiències relacionades amb els tints vegetals.
Marta Tarrés Codina treballa la ceràmica utilitària des dels Pirineus. El seu projecte, La Vella de Romadriu, parteix d’una idea molt senzilla: crear amb les mans objectes quotidians —plats, bols, tasses o gerros— que siguin alhora útils i singulars. En aquesta entrevista dedicada al seu treball explica el procés lent de la ceràmica, des del torn i l’assecat fins a les diferents cuites i l’esmaltat. El seu recorregut permet acostar-se a una artesania contemporània que continua donant molta importància al temps, al gest i al treball manual.
