La sal de Gerri: el tresor blanc dels Pirineus

Gerri de la Sal: on neix el tresor blanc

Hi ha pobles que van créixer al voltant d’un castell. D’altres, gràcies a un mercat o a un gran monestir. Gerri de la Sal és una mica diferent. La seva història no es pot entendre sense dues riqueses inseparables: les seves fonts salades i el Monestir de Santa Maria de Gerri.

Durant segles, tots dos van créixer plegats. Mentre les aigües salades donaven vida a una activitat única als Pirineus, el monestir administrava, protegia i impulsava una bona part d’aquesta riquesa. Així, un petit poble del Pallars Sobirà es va convertir en un lloc estratègic, on la natura, el treball i el comerç s’entrellaçaven dia rere dia.

Avui, passejant pels carrers de Gerri de la Sal o contemplant les antigues eres al costat de la Noguera Pallaresa, costa imaginar que aquest indret va ser, durant molts segles, un dels centres econòmics més importants dels Pirineus. Tanmateix, aquí començava el viatge d’un producte tan humil com imprescindible: la sal.

Un mar antic sota les muntanyes

La primera pregunta és gairebé inevitable: com pot existir una font salada en ple cor dels Pirineus?

La resposta ens porta molt més enrere que qualsevol poble o monestir. Fa aproximadament 210 milions d’anys, aquesta part del territori estava coberta per un antic mar poc profund. Quan aquell mar es va anar evaporant, va deixar enormes dipòsits de sal enterrats sota els sediments.

Milions d’anys més tard, durant la formació dels Pirineus, aquests estrats salins van quedar plegats i enfonsats sota les muntanyes. Encara avui, l’aigua subterrània travessa aquestes capes de sal, s’enriqueix de clorur sòdic i torna a emergir a la superfície en forma de fonts salades. És aquest fenomen geològic excepcional el que ha alimentat les salines de Gerri durant més d’un mil·lenni.

L'explotació de la font salada

Tot començava doncs sota terra. Un cop fora, l’aigua salada era conduïda fins a les eres, uns grans bassals de poca profunditat construïts amb pedra. Allà, el sol i el vent feien la resta.

No hi havia màquines. Tampoc hi havia presses. Només el pas dels dies. A poc a poc, l’aigua s’evaporava i els primers cristalls blancs començaven a aparèixer sobre la superfície. Els saliners els recollien amb cura, els deixaven assecar i els preparaven per al seu emmagatzematge. Era una feina pacient i precisa, completament dependent del clima i de l’experiència dels qui coneixien el ritme de la natura.

Font de sal, font de riquesa

Tot i que alguns investigadors consideren possible que aquestes fonts salades ja fossin conegudes en èpoques anteriors, no existeixen proves arqueològiques que confirmin una explotació romana de les salines de Gerri. Les primeres referències documentals apareixen al segle IX, coincidint amb la fundació del Monestir de Santa Maria de Gerri, que ben aviat es convertiria en una peça clau en l’organització, l’administració i el desenvolupament d’aquesta activitat.

El monestir de Santa Maria de Gerri no només tenia una funció religiosa. Amb el pas dels segles es va convertir en un dels principals propietaris de les salines i en l’administrador dels drets vinculats a la font salada. Els saliners treballaven les eres, però l’abat percebia el delme i altres drets sobre la producció i l’ús de l’aigua salada. D’aquesta manera, la riquesa de la sal contribuïa també al manteniment del monestir i al desenvolupament econòmic de tota la vall.

Amb el pas dels segles, la producció de sal es va convertir en una de les principals fonts de riquesa del monestir i de tota la vall. El seu valor era tan gran que el comerç estava estrictament organitzat i controlat.

Quan la sal estava preparada, els sacs es traslladaven al Reial Alfolí, l’antic magatzem on es pesava, s’emmagatzemava i s’organitzava la seva distribució. Aquell edifici, que encara avui presideix una part del poble, era el punt de partida d’una extensa xarxa comercial que arribava a nombroses valls dels Pirineus.

Però el més sorprenent és que el veritable valor d’aquells petits cristalls blancs no es trobava a Gerri. El seu destí era molt més lluny.

Ben aviat, carregats sobre mules i ases, començarien a recórrer els antics camins de ferradura, travessant ports de muntanya, rius i boscos fins a arribar a masies i pobles dispersos per tot el Pirineu. Sense saber-ho, aquells animals transportaven tranquil·litat, provisions i la possibilitat que centenars de famílies poguessin conservar els aliments i afrontar un nou hivern.

El camí de la sal

Quan els sacs sortien del Reial Alfolí, la feina de les salines s’havia acabat. Però el veritable viatge tot just començava.

La sal havia de recórrer desenes de quilòmetres per arribar fins als pobles i a les masies dels Pirineus. No existien carreteres com les coneixem avui. L’única manera de transportar grans càrregues era seguir els camins de ferradura o de bast, aquells antics senders que unien les valls molt abans de l’arribada dels vehicles.

Els protagonistes d’aquest viatge eren els traginers.

Amb les seves mules i els seus ases, coneixien cada revolt, cada pont i cada coll de muntanya. Caminaven durant hores, sovint durant diversos dies, carregant sacs de sal perfectament equilibrats a banda i banda dels animals. Un excés de pes o una càrrega mal repartida podia convertir qualsevol pas estret en un perill.

A mès, el trajecte no sempre era fàcil. A l’hivern, la neu podia tancar els ports durant setmanes. A la primavera, els rius baixaven amb tanta força que alguns passos esdevenien impracticables. A l’estiu, la calor castigava tant els homes com els animals. Malgrat tot, les caravanes continuaven avançant. La sal era massa valuosa per quedar-se a Gerri.

Cada vall tenia els seus itineraris habituals. Des de Gerri, els camins s’obrien cap al Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l’Alt Urgell, la Vall Fosca, la Vall d’Àssua i moltes altres comarques pirinenques. A través d’una xarxa de senders que avui encara podem recórrer en alguns trams, la sal arribava allà on era imprescindible.

Una càrrega de molt valor

Gràcies al traginer, també circulaven notícies, cartes, eines, llavors, teles, vi, oli i històries. Els traginers eren, d’alguna manera, el fil que mantenia connectades unes comunitats separades per muntanyes, boscos i rius.

Per això, quan arribava una mula carregada de sal a una masia, no era només una entrega. Era una visita esperada. Sovint representava l’arribada de novetats, de productes difícils d’aconseguir i, sobretot, de la possibilitat de preparar les reserves de menjar abans que arribés el fred.

Per aquesta raò, aquells sacs blancs eren una necessitat. Sense aquella sal, moltes famílies no haurien pogut conservar la carn de la matança, salar el pernil, preparar els embotits o mantenir alguns formatges durant mesos. Una part important de l’alimentació de l’hivern depenia d’aquell llarg viatge iniciat dies abans a les salines de Gerri.

I així, gairebé sense que ningú hi pensés, cada sac de sal unia les eres de Gerri amb les cuines de centenars de llars dels Pirineus.

Era un viatge lent. Però també era el viatge que alimentava tota una muntanya.

Si us ve de gust imaginar el viatge dels antics traginers, encara avui és possible recórrer alguns dels camins que envolten Gerri de la Sal. L’itinerari « El record de la sal », senyalitzat per l’Oficina de Turisme del Pallars Sobirà, segueix un antic camí que uneix Gerri de la Sal, el santuari d’Arboló i Baro, tot resseguint la Noguera Pallaresa. És una ruta fàcil, d’uns 5,5 km, que permet descobrir les salines, el monestir, el Reial Alfolí i altres indrets estretament vinculats a la història de la sal. Per als caminadors més experimentats, també hi ha itineraris més llargs que arriben fins a Gerri seguint antics camins de bast, passant per pobles com Estac, Mencui o Peramea. Encara avui, molts trams conserven els marges de pedra seca i l’empedrat original que durant segles van trepitjar mules, ases i traginers.

La sal que alimentava l’hivern

Quan els sacs de sal arribaven finalment a una masia, el seu viatge s’acabava. Però per cada família. el treball començava.

A les cases dels Pirineus, la sal no s’utilitzava només per donar sabor als aliments. Durant segles, va ser sobretot una manera de lluitar contra el temps.

Abans de l’arribada de la refrigeració, conservar els aliments era una preocupació constant. Els hiverns eren llargs, els desplaçaments difícils i les collites suposaven un esforç enorme. Res no es podia malbaratar. Cada aliment que es produïa durant els mesos més càlids havia d’arribar fins a la primavera següent.

La sal, un ingredient necessari

Després de la matança del porc, les peces més grans es cobrien generosament de sal durant setmanes. Els pernils, les espatlles i la cansalada perdien part de l’aigua, fet que en dificultava l’alteració i permetia conservar-los durant molts mesos. Sense aquest procés pacient, la major part de la carn s’hauria fet malbé en molt poc temps.

Els embotits també depenien d’aquells cristalls blancs. La sal no només ajudava a conservar-los, sinó que també contribuïa al desenvolupament d’una fermentació adequada i a la seva maduració. Llonganisses, secallones, xolís o girelles no serien els mateixos sense aquest ingredient aparentment tan senzill.

Els formatges tampoc no escapaven d’aquesta necessitat. Després de la seva elaboració, sovint es fregaven o es banyaven amb salmorra. Aquest gest afavoria la formació de l’escorça, protegia el formatge de microorganismes indesitjables i en regulava la maduració. Encara avui, moltes formatgeries artesanes dels Pirineus continuen utilitzant aquest mateix principi.

Els gestos quotidians

S’utilitzava per conservar mantega durant setmanes, per preparar olives i algunes hortalisses en conserva, i fins i tot per salar peixos que arribaven des de la costa, convertint-los en un aliment que podia consumir-se lluny del mar.

A cada rebost hi havia un petit espai reservat per al sac de sal. Era un producte valuós, que s’utilitzava amb mesura. Ningú no n’abusava, però ningú tampoc no podia prescindir-ne.

Vista amb els ulls d’avui, una simple grapada de sal sembla poca cosa. Però fa dos-cents o tres-cents anys podia significar la diferència entre disposar de provisions al febrer o veure com una part important dels aliments es perdia abans de l’hivern.

Potser és per això que la sal mai no va ser considerada un simple condiment. Era una garantia de futur. I, d’alguna manera, cada cristall que havia sortit de Gerri acabava convertint-se en una mica de tranquil·litat per a les famílies de la muntanya.

Quan la sal es va convertir en memòria

Avui obrim la nevera sense pensar-hi. Els aliments es conserven durant dies o setmanes, i la sal ha deixat de ser imprescindible per garantir la supervivència d’una família.

Per això és fàcil oblidar el paper que va tenir durant segles. Cada grapat de sal que sortia de Gerri de la Sal era el resultat d’un llarg procés que començava sota terra, continuava a les eres amb la paciència del sol i del vent, passava per les mans dels saliners, s’emmagatzemava al Reial Alfolí i emprendia un lent viatge pels camins de bast fins a arribar als pobles més allunyats dels Pirineus.

Allà, dins les cuines i els rebosts, aquells petits cristalls blancs es convertien en una promesa. La promesa que la carn de la matança arribaria fins a la primavera. Que els formatges madurarien amb calma. Que les reserves de la casa resistirien els mesos més freds de l’any.

La història de la sal és també la història d’una manera de viure

D’un temps en què la natura marcava el ritme de cada feina, en què res no es malbaratava i en què un producte tan senzill com la sal podia sostenir l’economia d’una vall sencera i assegurar l’alimentació de centenars de famílies.

Avui, les salines de Gerri continuen formant part del paisatge i de la memòria del Pallars. Passejar entre les seves eres, visitar el Reial Alfolí o sentir el silenci que les envolta és una manera de retrobar-nos amb aquesta història. També podem aprofitar el viatge per tastar la sal de Gerri que les salines produeixen avui.

Perquè, de vegades, els grans tresors no brillen com l’or. Són blancs. Es dissolen entre els dits. I, durant segles, van donar vida a tot un país de muntanya.

La història dels Pirineus també es pot explicar a través d’un simple cristall de sal.

Fonts consultades

Geologia de les salines

Instituto Geológico y Minero de España (IGME). Inventario Español de Lugares de Interés Geológico – Salinas de Gerri de la Sal.
Ajuntament de Baix Pallars. Els Salins de Gerri.