Els cercles de carreretes: entre natura, memòria i llegenda
Hi ha dies de primavera en què un prat que semblava buit canvia d’aspecte després de la pluja. Entre l’herba apareixen petites carreretes, discretes, de barret clar i peu prim. De vegades creixen escampades. Altres vegades, en canvi, segueixen una línia, dibuixen un arc o arriben a formar una gran rotllana.
Aquestes formes poden sorprendre quan les descobrim per primera vegada. Vistes des de certa distància, sembla que algú hagi traçat un camí sobre l’herba.
La mateixa paraula carrereta sembla conservar alguna cosa d’aquesta manera tan particular de créixer. El Diccionari català-valencià-balear relaciona el mot amb carrera i descriu aquests bolets creixent en grups que formen una mena de rengleres. A més, documenta el nom carrereta en diferents indrets del Pirineu, entre els quals Borén, Tírvia, Boí, la Vall Ferrera, Cardós i Senterada.
Taula de continguts
Un paisatge que també es pot llegir
Quan veiem les carreretes sobre el prat, només estem observant una petita part del que passa sota els nostres peus. El bolet és la part visible d’un organisme molt més extens: el miceli, una xarxa de filaments que viu i creix dins del sòl.
A mesura que aquest miceli s’estén, pot avançar cap a l’exterior i originar les formes circulars que després veiem aparèixer sobre l’herba. Per això una rotllana de bolets no és una simple disposició casual. És la manifestació visible d’un procés que s’està produint sota terra.
Els estudis sobre els anomenats fairy rings («cercles de fades») expliquen que aquests cercles poden modificar també les característiques del sòl i la vegetació que creix al seu voltant. En determinades zones, l’herba pot presentar diferències de color o de creixement relacionades amb l’activitat del fong.
Així, les carreretes ens conviden a mirar el prat d’una altra manera. Una línia d’herba més verda, un arc que es repeteix o una rotllana de petits bolets poden explicar una història que va començar molt abans que nosaltres arribéssim.
Un bolet petit amb una història sorprenent
La carrereta (Marasmius oreades) és un bolet habitual dels espais herbosos. A Catalunya rep molts altres noms: cama-sec, corriola, carrerola o moixernó de prat, entre d’altres, una diversitat que mostra fins a quin punt ha estat conegut i identificat popularment en diferents territoris.
A les zones pirinenques, forma part d’un paisatge molt concret: el dels prats, les pastures i els espais oberts de muntanya. I és precisament aquí on comença aquesta història. Perquè, per entendre les carreretes, primer cal entendre el prat on creixen.
La carrereta, un bolet dels espais oberts
Entre l’herba dels prats
Quan pensem en bolets, sovint la primera imatge que ens ve al cap és la d’un bosc humit. Busquem pins, avets, faigs o roures i imaginem els bolets amagats sota les fulles i entre la molsa.
Amb les carreretes, el paisatge és diferent. Marasmius oreades és una espècie pròpia dels terrenys herbosos. La podem trobar en prats, pastures, clarianes i altres espais oberts coberts d’herba. La Gran Enciclopèdia Catalana assenyala precisament els prats com el seu hàbitat característic. i explica que hi pot formar grans erols.
Al Parc Natural del Cadí-Moixeró, la carrereta apareix també entre els bolets de prat tradicionalment recol·lectats durant la primavera.
Per tant, per buscar carreretes cal dirigir la mirada cap a un altre univers: el de l’herba.
Un bolet de primavera… que pot tornar
La primavera és un dels grans moments de les carreretes. L’augment de les temperatures i, sobretot, els episodis de pluja poden crear les condicions adequades perquè apareguin als prats.
Tanmateix, la seva presència no queda limitada estrictament a aquests mesos. Quan les condicions d’humitat i temperatura tornen a ser favorables, poden produir-se noves fructificacions.
Això explica una de les experiències habituals entre les persones que coneixen bé aquests bolets: hi ha prats que es visiten una vegada i una altra.
Tornar al mateix prat
El lloc on hem trobat carreretes un any pot tornar a donar-ne.
Sota l’herba, el miceli continua present encara que nosaltres no veiem cap bolet. Les carreretes que recollim són els cossos fructífers que apareixen quan les condicions permeten la fructificació.
Aquesta persistència ajuda a entendre per què el coneixement boletaire està tan relacionat amb la memòria dels llocs. Saber buscar no consisteix únicament a identificar una espècie. També implica conèixer els prats, recordar on ha aparegut, observar com ha plogut i saber quan convé tornar-hi.
D’aquesta manera es construeix una geografia molt particular, feta de llocs que sovint no apareixen en cap mapa.
Mirar el prat abans de mirar els bolets
Buscar carreretes obliga, finalment, a canviar l’escala de l’observació.
Primer podem mirar l’herba. Després, les diferències de color. Més tard, una línia que sembla continuar uns metres més enllà. I potser, seguint-la amb els ulls, descobrirem que aquella línia es corba i acaba dibuixant una rotllana.
Sota aquella forma hi ha el miceli. I és precisament aquest organisme invisible el que ens permet entendre una de les característiques més fascinants de les carreretes: per què poden dibuixar cercles sobre els prats.
Per què les carreretes formen cercles?
El bolet que veiem és només una petita part
Quan trobem una rotllana de carreretes enmig d’un prat, resulta fàcil pensar que cada bolet ha crescut de manera independent. En realitat, sota aquella successió de petits barrets hi ha una estructura molt més extensa.
El cos principal del fong viu sota terra en forma de miceli, una xarxa de filaments microscòpics anomenats hifes. Els bolets que apareixen a la superfície són els cossos fructífers que permeten al fong produir i dispersar les espores.
Per tant, bona part de la vida de Marasmius oreades transcorre sense que la puguem veure.
Un miceli que avança sota l’herba
Amb el temps, el miceli pot anar colonitzant el sòl que l’envolta. Aquest creixement tendeix a produir-se cap a l’exterior a mesura que el fong troba nova matèria orgànica disponible.
Quan arriben unes condicions adequades d’humitat i temperatura, els cossos fructífers apareixen sobretot a les zones actives d’aquest creixement. Si el miceli s’ha estès radialment, els bolets poden acabar dibuixant un cercle.
Els estudis sobre els anomenats fairy rings descriuen aquest mecanisme de creixement radial i mostren que Marasmius oreades és una de les espècies capaces de produir aquestes estructures als prats. Ara bé, la geometria no sempre és perfecta.
Cercles, arcs i rengleres
Sobre el terreny, podem trobar una rotllana gairebé completa, un semicercle, diferents arcs o una simple successió de bolets que sembla avançar per l’herba.
Les característiques del sòl, els obstacles que troba el miceli i les condicions ambientals influeixen en la seva expansió. A més, els bolets no fructifiquen necessàriament al mateix temps en tot el perímetre.
Així s’entén millor aquella imatge tan característica de les carreretes formant rengleres.
El mateix vocabulari popular català sembla haver-se fixat en aquesta particularitat. El Diccionari català-valencià-balear relaciona carrereta amb carrera i descriu aquests bolets creixent en grups «com a rengleres».
La forma de créixer ha deixat, doncs, una petita empremta en la manera d’anomenar el bolet.
Quan l’herba també dibuixa el cercle
De vegades podem intuir una rotllana abans de trobar-hi els bolets.
L’activitat del fong sota terra modifica localment les condicions del sòl. En determinades fases, la descomposició de matèria orgànica i l’alliberament de nutrients poden afavorir un creixement més vigorós de l’herba. Això pot fer aparèixer una franja més verda que segueix parcialment el recorregut del miceli.
En altres circumstàncies, els efectes sobre la vegetació poden ser diferents. Els fairy rings són sistemes complexos i els estudis actuals analitzen precisament les relacions entre el fong, els nutrients, les comunitats microbianes del sòl i les plantes que creixen al seu voltant.
Per això convé evitar una regla massa simple com «herba més verda significa carreretes». Tanmateix, aquestes variacions formen part dels indicis que podem aprendre a observar.
Una rotllana que pot créixer amb els anys
El miceli pot continuar expandint-se mentre trobi condicions adequades. D’aquesta manera, el diàmetre de la zona colonitzada pot augmentar progressivament.
A la superfície, nosaltres només en veiem episodis: una fructificació després de la pluja, una línia de bolets durant unes setmanes, una rotllana que reapareix en una altra temporada.
Sota terra, però, hi ha una continuïtat. Aquesta diferència entre el temps breu del bolet visible i el temps molt més llarg del miceli explica també per què alguns indrets són coneguts durant anys com a bons llocs de carreretes.
I aquí el fenomen biològic comença a trobar-se amb una altra història: la de les persones que han recorregut aquests prats generació rere generació.
La carrereta dins un paisatge treballat
Un prat de muntanya té una història
Els prats pirinencs poden semblar espais completament naturals quan els contemplem des de lluny. Tanmateix, molts formen part d’un paisatge que ha estat utilitzat i transformat durant molt de temps.
La sega, el pasturatge i altres pràctiques ramaderes han contribuït a mantenir obertes moltes superfícies que, en absència d’aquestes activitats i segons les condicions de cada indret, poden evolucionar progressivament cap a formacions de matollar o bosc.
Per això, darrere d’un prat hi ha també una història d’usos, animals, treball i gestió del territori.
El paper de la pastura i de la sega
La relació entre les carreretes i els paisatges ramaders és especialment interessant, però cal explicar-la amb precisió.
No podem afirmar que la pastura o la sega provoquin directament l’aparició de Marasmius oreades. El fong respon a diferents factors ecològics i a les característiques concretes del sòl.
En canvi, sí que podem observar una relació indirecta important: la ramaderia i la sega contribueixen a conservar els hàbitats oberts on aquesta espècie pot viure.
Aquesta distinció és important perquè ens permet entendre el paisatge sense simplificar-lo. El prat, el bestiar, l’activitat humana, el sòl i els fongs formen part d’un sistema de relacions que ha anat evolucionant amb el temps.
El coneixement de les persones
A aquesta ecologia del prat s’hi afegeix un altre element: el coneixement de les persones.
Qui busca carreretes habitualment no observa tots els prats de la mateixa manera. Hi ha indrets que es recorden. Una determinada pendent, una feixa, un tros de pastura, la vora d’un camí o una clariana poden quedar associats a una recol·lecció anterior.
L’any següent, després de les pluges, s’hi torna. Aquest coneixement no necessita coordenades ni mapes. Es construeix a través de l’experiència, de l’observació i de la memòria.
També es pot transmetre: algú ensenya un prat a una altra persona, explica quan convé visitar-lo o assenyala aquella franja d’herba que mereix una mirada més atenta.
Una geografia discreta
D’aquesta manera, sobre el mapa oficial del territori se’n dibuixa un altre.
És un mapa de llocs coneguts per les persones que els recorren: on surten carreretes, on apareixen els primers bolets després d’una pluja, quina pastura cal visitar una mica més tard o en quin racó han tornat a sortir durant anys.
Les carreretes formen part d’aquesta geografia discreta del coneixement local.
I probablement aquesta és una de les raons per les quals un bolet tan petit ha deixat tants noms diferents en català. TERMCAT recull, entre altres denominacions, cama-sec, carrereta, carrerola, corriola i moixernó de prat.
Cada nom ens parla d’una manera d’identificar-lo i d’incorporar-lo al vocabulari quotidià.
Del coneixement a l’imaginari
Ara bé, els cercles que les carreretes dibuixen sobre els prats han provocat també una altra mena de preguntes.
Durant segles, abans que es conegués el funcionament del miceli, trobar una rotllana gairebé perfecta de bolets enmig de l’herba podia resultar difícil d’explicar.
A diferents indrets d’Europa, aquestes formes van entrar en el territori de les fades, les bruixes i els éssers sobrenaturals.
La ciència ens permet avui seguir el miceli sota l’herba. Però les llegendes ens expliquen què imaginaven les persones quan encara no podien veure’l.
De les rotllanes de bolets als cercles de fades i bruixes
Quan un cercle al prat necessitava una explicació
Avui sabem que sota una rotllana de bolets hi pot haver un miceli que s’estén pel sòl. Podem estudiar-ne el creixement, analitzar les transformacions que produeix al seu voltant i entendre per què els bolets apareixen seguint determinades formes.
Durant segles, però, aquestes explicacions no existien. Trobar una rotllana de bolets enmig d’un prat devia resultar especialment intrigant. De vegades era gairebé circular. Altres vegades, l’herba mateixa semblava dibuixar-ne el contorn. Després els bolets desapareixien i, passat un temps, podien tornar a aparèixer.
A diferents llocs d’Europa, aquestes formes van alimentar un ric imaginari relacionat amb éssers sobrenaturals.
Els noms de les rotllanes
Les paraules utilitzades per designar aquests fenòmens conserven encara avui una part d’aquell imaginari.
En anglès es coneixen habitualment com a fairy rings, és a dir, «cercles de fades». En francès trobem ronds de sorcières i en castellà, corros de brujas. A Itàlia també s’han documentat denominacions relacionades amb les bruixes.
Una revisió científica recent sobre els cercles produïts pels fongs recull aquestes denominacions tradicionals i recorda que la regularitat de les rotllanes havia estat relacionada amb danses i reunions d’éssers sobrenaturals.
La forma circular, per tant, va generar explicacions molt semblants en territoris diferents.
El lloc on havien ballat les fades
A les tradicions britàniques i irlandeses, una de les interpretacions més conegudes explicava que els bolets creixien allà on les fades havien ballat durant la nit. La rotllana quedava així com una mena d’empremta sobre el prat.
Al voltant d’aquests cercles van aparèixer també advertiments. Entrar-hi podia significar penetrar en un espai que pertanyia a les fades, quedar sota el seu encant o perdre la noció del temps. Les versions canvien segons el lloc i l’època, però la relació entre els cercles de bolets i el món sobrenatural apareix repetidament en el folklore europeu.
La National Folklore Collection d’Irlanda conserva, per exemple, testimonis orals recollits durant la dècada de 1930 que relacionen les rotllanes de bolets amb llocs on les fades es reunien o ballaven.
I als Pirineus?
Aquí convé ser prudents. Els Pirineus tenen un patrimoni riquíssim de creences relacionades amb bruixes, encantades, esperits, indrets particulars del paisatge i fenòmens naturals. Tanmateix, les fonts consultades per a aquest article no permeten afirmar que existís una creença pirinenca específica que relacionés les rotllanes de carreretes amb les bruixes o les fades. Per això seria arriscat traslladar directament al Pirineu les llegendes documentades en altres territoris europeus.
El que sí que podem fer és observar una coincidència cultural molt interessant: davant d’un fenomen natural difícil d’explicar, diferents societats europees van imaginar històries que permetien donar sentit a aquella geometria inesperada sobre l’herba.
La rotllana es convertia així en un lloc diferent dins del prat.
Marasmius oreades: un bolet amb nom de nimfa
Hi ha, encara, una curiositat que sembla feta a mida per a aquesta història. El nom científic de la carrereta és Marasmius oreades.
L’epítet oreades fa referència a les Orèades de la mitologia grega, les nimfes associades a les muntanyes i als indrets muntanyosos. Aquesta etimologia és recollida també en fonts micològiques dedicades a l’espècie.
D’aquesta manera, un bolet que creix als nostres prats porta un nom científic que ens condueix fins a les antigues nimfes de les muntanyes.
La coincidència és especialment suggeridora perquè, molts segles després d’aquells relats mitològics, altres tradicions europees van imaginar fades ballant precisament dins de les rotllanes dibuixades pels bolets.
No hi ha motius per establir una relació històrica directa entre totes dues coses. La trobada entre les Orèades i els cercles de fades és, sobretot, un paral·lelisme cultural i poètic. I potser per això resulta tan evocador.
Un bolet que sembla desaparèixer com per màgia
Fins i tot el primer terme del seu nom científic explica una característica particular.
El nom Marasmius està relacionat amb la capacitat que tenen els bolets d’aquest gènere de suportar una forta dessecació i recuperar l’activitat quan tornen unes condicions d’humitat favorables. Aquesta característica és coneguda en micologia com a marcescència i ajuda a entendre també l’origen del nom del gènere.
A ulls de qui observa simplement el prat, la seqüència pot resultar sorprenent. Arriba la pluja. Apareixen les carreretes. El temps s’asseca i els bolets es deshidraten. Després desapareixen de la nostra vista.
Mentrestant, sota terra, el miceli continua la seva vida.
Quan la llegenda i la ciència miren el mateix prat
Les antigues històries de fades i bruixes no ens expliquen la biologia de les carreretes. En canvi, ens permeten descobrir com les persones van intentar interpretar un fenomen que observaven sense poder veure’n la causa.
Avui disposem d’una altra mirada. Allà on algú podia imaginar una dansa nocturna, nosaltres podem pensar en una xarxa de miceli avançant lentament sota l’herba.
La forma continua sent la mateixa. El que ha canviat és la manera de llegir-la.
Conclusió — Aprendre a mirar el prat
Una carrereta és un bolet petit. De vegades, cal apartar l’herba per trobar-la. Tanmateix, seguir-ne el rastre ens porta molt més lluny.
Ens parla del miceli que viu sota terra, dels cercles que avancen lentament pel sòl, dels prats oberts, de la pastura i de la sega. Ens parla també de les persones que recorden on apareixen els bolets i que tornen als mateixos indrets quan arriben les pluges.
I ens condueix fins a un altre temps, quan una rotllana inexplicable sobre l’herba podia convertir-se en la petjada d’una dansa de fades o en un cercle de bruixes.
Una petita pista sobre el paisatge
La propera vegada que travessem un prat pirinenc, podem mirar-lo amb una mica més d’atenció. Potser veurem una franja d’herba lleugerament més verda. Potser descobrirem una renglera de petits barrets. O potser només hi haurà herba.
Sota els nostres peus, però, el paisatge continua ple de processos que no podem veure.
Les carreretes ens ensenyen precisament això: un prat també té una vida subterrània, una memòria i una història que podem aprendre a llegir.
Per anar una mica més lluny
Si voleu continuar explorant el món de les carreretes, les rotllanes de bolets i l’imaginari que les envolta, aquestes lectures permeten obrir el camí cap a la micologia, les llegendes i la cultura popular dels Pirineus.
Un dels grans reculls de llegendes del Pirineu català. Pep Coll hi recupera històries procedents de la tradició oral sobre bruixes, encantades, éssers fantàstics, llocs extraordinaris i fenòmens difícils d’explicar. Una lectura especialment interessant per descobrir com el paisatge pirinenc s’ha omplert d’històries al llarg del temps.
Un recull de rondalles i llegendes del Pallars que ens acosta a l’imaginari tradicional d’aquest territori. Hi apareixen creences, bruixes, encantades i éssers fantàstics transmesos oralment. És una bona lectura per acostar-nos a un univers llegendari genuïnament pirinenc.
Una obra fonamental per conèixer la cultura popular catalana. Joan Amades hi va reunir costums, festes, rituals, creences i interpretacions tradicionals de la natura vinculades al calendari. Permet entendre millor el context cultural en què un fenomen natural sorprenent podia adquirir també una dimensió simbòlica o sobrenatural.
Una lectura científica dedicada directament a la nostra carrereta, Marasmius oreades. L’estudi permet aprofundir en la biologia d’aquest fong i en els micelis circulars que s’estenen sota terra durant anys. Una bona manera de passar de la rotllana que veiem sobre el prat a l’organisme invisible que la produeix.
Un article científic per ampliar la mirada sobre els anomenats fairy rings i el món subterrani dels fongs. Explica el creixement radial dels micelis i ajuda a comprendre com l’activitat dels fongs pot arribar a deixar marques visibles en la vegetació.
