5 entrants d’estiu que feien les àvies pirinenques
Quan arriba l’estiu, la cuina del Pirineu també canvia. Els plats es fan més lleugers, les verdures de l’hort ocupen el centre de la taula i els àpats es comparteixen amb més calma, sovint a l’ombra d’un porxo o sota una figuera.
Abans dels plats principals, les àvies pirinenques preparaven petits entrants senzills. No buscaven receptes complicades. Al contrari, aprofitaven els productes de temporada, els formatges de la vall, les herbes aromàtiques i tot allò que el rebost oferia.
Avui et proposem cinc entrants tradicionals que conserven tota l’essència de la cuina dels Pirineus. Són receptes fàcils, plenes de sabor i perfectes per començar qualsevol dinar d’estiu.
1. Tomàquets de muntanya amb formatge de cabra i farigola
Quan els tomàquets arribaven al punt just de maduració, gairebé no calia fer-hi res més. Les àvies els tallaven a rodanxes gruixudes, hi afegien un bon formatge de cabra i acabaven el plat amb unes branquetes de farigola fresca.
A continuació, només faltava un bon raig d’oli d’oliva verge extra i una mica de sal.
És un entrant molt senzill. Tanmateix, posa en valor dos grans protagonistes de la gastronomia pirinenca: els tomàquets de muntanya i els formatges artesans.
Un plat que parla de l’hort
Aquest entrant és la millor demostració que, quan el producte és bo, la cuina pot ser extraordinàriament simple.
2. Pebrots escalivats amb all i oli
L’escalivada és una de les receptes més emblemàtiques de Catalunya. A moltes cases del Pirineu, els pebrots es coïen lentament sobre les brases fins que la pell quedava completament torrada.
Després es deixaven reposar, es pelaven amb cura i es tallaven a tires.
Finalment, només s’amanien amb all, oli d’oliva i una mica de sal.
El sabor del foc
El secret d’aquest entrant no és la recepta. És la cocció lenta, que aporta als pebrots una dolçor i una aroma inconfusibles.
3. Patates al caliu amb crema de tupí
Quan el foc encara conservava escalfor després de cuinar, les patates s’enterraven entre les brases perquè es fessin a poc a poc.
Un cop cuites, s’obrien per la meitat i s’acompanyaven amb una generosa cullerada de crema de tupí.
El contrast entre la suavitat de la patata i el caràcter intens del tupí converteix aquest entrant en una autèntica delícia.
Una recepta de muntanya
A més, és una manera excel·lent de descobrir un dels formatges més singulars dels Pirineus.
4. Amanida de mongetes tendres amb nous
Quan l’hort estava en plena producció, les mongetes tendres eren un ingredient imprescindible.
Les àvies les bullien només el temps necessari perquè mantinguessin el seu color i la seva textura.
Després hi afegien nous acabades de trencar, una vinagreta suau, feta amb vinagre casolà i, de vegades, unes herbes aromàtiques acabades de collir.
La frescor de l’estiu
És una amanida molt nutritiva que combina perfectament les verdures de temporada amb els fruits secs típics de les zones de muntanya.
5. Torrades amb mel del Pirineu i formatge curat
Per acabar els entrants, sovint apareixien unes torrades de pa de pagès lleugerament torrades.
A sobre, un bon formatge curat i una petita cullerada de mel del Pirineu creaven una combinació sorprenent.
El dolç de la mel i la intensitat del formatge formen un equilibri que continua sent irresistible avui dia.
Tradició en cada mos
És una recepta humil, però també una de les més representatives de la cultura gastronòmica pirinenca.
Entrants senzills que encara tenen molt a dir
Les receptes de les àvies pirinenques ens recorden que no calen ingredients sofisticats per cuinar bé. Al contrari, la qualitat del producte, el respecte per la temporada i la senzillesa eren els veritables secrets de la seva cuina.
Per això, aquests cinc entrants continuen sent una magnífica manera de començar qualsevol àpat d’estiu. A més, permeten descobrir alguns dels productes més emblemàtics dels Pirineus, com la farigola, el formatge de tupí, els formatges artesans, la mel de muntanya o les nous, protagonistes de moltes altres receptes tradicionals.
Perquè, al cap i a la fi, la cuina pirinenca no només alimenta el cos. També conserva una manera de viure, de compartir i de mantenir viva la memòria de les nostres muntanyes.
