Una casa és, en aparença, una realitat fàcil de definir: un edifici construït per viure-hi. Als Pirineus, però, la paraula casa ha tingut durant segles un significat molt més ampli. Designava l’habitatge, però també les persones que hi pertanyien i el patrimoni que compartien.
Terres, prats, bordes, bestiar i drets sobre determinats recursos formaven part d’aquesta realitat. La casa organitzava el treball, conservava un nom i una memòria, i establia un vincle entre generacions. La seva continuïtat podia arribar a ser més important que la trajectòria individual dels seus membres.
Apropar-se a la casa pirinenca significa, per tant, entrar en una manera d’organitzar la família, el patrimoni i el territori que ha deixat una empremta profunda en les societats de muntanya.
Què era, realment, una casa als Pirineus? Aquesta pregunta serà el fil conductor d’aquest dossier.
Taula de continguts
Una casa no és només un edifici
Quan observem una casa pirinenca antiga, el primer que veiem és l’edifici. Els murs de pedra, la coberta de llosa, les portes, les finestres o els espais destinats als animals formen la seva part més visible. Aquesta arquitectura responia al clima, als materials disponibles i a les necessitats de les persones que hi vivien. Però l’edifici era només una part d’una realitat més extensa.
En la societat rural pirinenca, la casa podia designar una unitat formada per persones, béns i recursos. La família i el patrimoni quedaven vinculats sota un mateix nom. Aquesta concepció ha estat especialment estudiada per l’antropologia pirinenca, que interpreta la casa com una institució social i econòmica, i no únicament com un espai residencia.
Un patrimoni dispers pel territori
Els béns d’una casa tampoc no havien d’estar concentrats al voltant de l’habitatge principal. Podien incloure horts propers al poble, camps de conreu, prats de dall, bordes situades a certa distància, boscos, bestiar o altres dependències necessàries per a l’activitat agro-ramadera.
A aquests elements s’hi podien afegir drets relacionats amb l’aprofitament dels recursos comunals. Pastures, boscos, aigües i altres espais compartits tenien una importància considerable en moltes comunitats de muntanya. La relació entre propietat familiar i recursos comunals formava part de l’organització econòmica del territori.
Ramon Violant i Simorra ja mostrava aquesta amplitud en el seu estudi de la casa pallaresa. La seva descripció incorpora l’habitatge, però també bordes, corrals, pallers i altres espais relacionats amb el treball i la subsistència de la família. L’arquitectura només es pot comprendre quan es posa en relació amb les activitats que s’hi desenvolupaven i amb el territori que permetia mantenir la casa.
Més enllà dels murs
Això permet entendre una distinció fonamental. L’edifici podia transformar-se, ampliar-se o dividir-se. Les terres podien trobar-se repartides en diferents indrets del terme. Les bordes podien quedar lluny del nucli habitat. Malgrat aquesta dispersió física, tots aquests elements podien continuar vinculats a una mateixa casa.
Per això, quan les fonts històriques i etnogràfiques parlen de Casa Fusté, Casa Gassia, Casa Masiana o qualsevol altra casa, el nom pot expressar molt més que una adreça. Pot identificar un grup domèstic, un patrimoni i una posició dins la comunitat.
Els murs formen part de la casa, però no són tota la casa. Aquesta diferència és essencial per comprendre el paper que la casa va tenir durant segles en les societats rurals dels Pirineus.
Pertànyer a una casa
Als pobles pirinencs, la casa també era una forma d’identitat. Una persona no era reconeguda únicament pel seu nom i els seus cognoms. Sovint podia ser situada dins la comunitat a través de la casa a la qual pertanyia. El nom de casa permetia saber d’on venia, amb quin grup domèstic estava relacionada i quin lloc ocupava dins la xarxa social del poble.
Aquesta identificació podia mantenir-se durant generacions. Els habitants canviaven, els matrimonis incorporaven persones noves i els cognoms podien substituir-se. El nom de la casa, en canvi, tendia a mostrar una continuïtat més gran. D’aquesta manera, es convertia en un element estable de la memòria col·lectiva i en una referència compartida pels veïns.
El nom de casa
Els noms de casa podien tenir orígens molt diversos. Alguns procedien d’un nom personal o d’un cognom; altres recordaven un ofici, una característica de l’indret, un malnom o algun antic habitant. Amb el temps, l’origen podia perdre importància mentre el nom continuava identificant la casa i les persones que hi estaven vinculades.
Aquesta permanència explica expressions encara presents en molts pobles: ser «de Casa…» o identificar algú afegint el nom de casa al seu nom personal. No es tracta simplement d’un sistema popular d’adreces. El nom situa la persona dins una història familiar i local. Els arxius fotogràfics del Pallars en conserven nombrosos exemples, amb retrats identificats com la família de Casa Masiana o persones associades explícitament a una casa concreta
Família, llinatge i casa
Casa, família i llinatge estan estretament relacionats, però no són exactament la mateixa realitat. La família està formada per persones unides principalment per vincles de parentiu. El llinatge introdueix una continuïtat genealògica. La casa incorpora aquesta dimensió humana, però la vincula també a un nom, uns béns, uns espais i una continuïtat social i econòmica.
Per això, pertànyer a una casa significava ocupar un lloc dins d’una història que havia començat abans del naixement de cada individu i que, idealment, havia de continuar després de la seva mort (Dolors Comas d’Argemir i Jean-François Soulet, eds., La família als Pirineus, 1993).
La casa donava un nom a les persones, però les persones també asseguraven la continuïtat de la casa.
Una comunitat de persones
La casa era també un grup humà. Per comprendre-la, convé allunyar-se de la imatge contemporània de la família formada exclusivament per una parella i els seus fills. La composició de les unitats domèstiques pirinenques podia ser més complexa i, sobretot, podia canviar al llarg del temps.
Sota un mateix nom de casa podien conviure diverses generacions. Avis, pares, fills i criatures compartien espais i participaven, de maneres diferents, en el funcionament de la unitat domèstica. La convivència entre generacions facilitava la transmissió dels béns, però també dels coneixements, les responsabilitats i les pràctiques necessàries per mantenir la casa (Dolors Comas d’Argemir i Jean-François Soulet, eds., La família als Pirineus, 1993).
Més enllà del parentiu
No totes les persones vinculades a una casa havien de formar part del nucli familiar. Segons l’època, el territori, les necessitats de treball i els recursos disponibles, algunes cases podien incorporar mossos, criades, pastors o altres persones que hi treballaven i, en determinats casos, també hi residien.
Les fonts etnogràfiques pallareses mostren aquesta estreta relació entre l’organització de la casa i la distribució de les tasques quotidianes. Tenir cura del bestiar, preparar els aliments, treballar els camps, dallar els prats, mantenir els edificis o atendre les criatures exigia la participació de persones amb edats i responsabilitats diferents.
Els arxius fotogràfics ofereixen també indicis d’aquesta diversitat. En algunes imatges, les persones són identificades pel parentiu; en altres, pel seu vincle laboral amb la casa. El Fons Muniesa de les Valls d’Àneu, per exemple, conserva fotografies en què apareixen conjuntament familiars i persones identificades com a mosso, una mostra de la varietat de relacions que podien articular-se al voltant d’una mateixa casa.
Una composició que no era fixa
Tampoc existia una única forma de comunitat domèstica pirinenca. Una casa petita podia reunir poques persones, mentre que una explotació amb més terres i bestiar podia necessitar més braços. Les morts, els matrimonis, les migracions o l’arribada de nous membres modificaven aquesta composició.
La casa era, per tant, una comunitat humana canviant, formada al voltant d’un nom, uns recursos i una vida compartida. Qui en formava part, quina posició ocupava i com s’organitzaven aquestes relacions és una qüestió prou complexa per merèixer un estudi específic dins d’aquest dossier.
La casa i el seu territori
La casa tenia també una geografia. Per entendre-la, cal sortir de l’habitatge i seguir els camins que travessaven el terme. Una part important dels espais vinculats a cada casa podia trobar-se lluny del nucli del poble, repartida entre diferents altituds i ambients.
Aquesta dispersió responia a les característiques del territori de muntanya. Els horts acostumaven a ocupar espais propers als habitatges, mentre que camps, prats, bordes, pastures o zones d’aprofitament forestal podien situar-se a distàncies considerables. En alguns sectors dels Pirineus, aquesta distribució dibuixava un paisatge organitzat en diferents nivells, des del fons de vall fins a les zones d’alta muntanya.
Una geografia construïda al llarg del temps
El territori d’una casa no formava necessàriament una superfície contínua. Les parcel·les podien estar disperses pel terme i connectades per una xarxa de camins. La distància, l’altitud, l’orientació dels vessants, la disponibilitat d’aigua o la qualitat dels sòls contribuïen a determinar els usos dels diferents espais.
Les bordes constitueixen un dels elements més visibles d’aquesta organització territorial. Situades fora dels pobles i vinculades sobretot als prats i al bestiar, permetien disposar d’espais de treball i emmagatzematge allà on es trobaven els recursos. La seva presència recorda que l’activitat de la casa s’estenia molt més enllà del nucli habitat.
A aquesta geografia s’afegien els espais comunals. Boscos, pastures i altres recursos podien ser aprofitats segons drets i normes establerts per cada comunitat. Així, el territori utilitzat per una casa combinava espais de caràcter familiar amb altres de gestió col·lectiva.
Llegir el paisatge des de les cases
Aquesta manera d’ocupar l’espai ha deixat una empremta profunda en el paisatge pirinenc. Els pobles compactes, els horts dels voltants, els murs de pedra seca, els camins, els prats de dall, les bordes disperses i les pastures d’altitud no són elements independents. Formen part d’un territori modelat durant generacions per les necessitats de les comunitats que l’habitaven.
Observar aquest paisatge permet, per tant, reconstruir una part de la geografia de les cases. La porta de l’habitatge no marcava el final de la casa: des d’allà començava un territori molt més ampli.
Viure i treballar sota un mateix nom
La casa era també una unitat econòmica. La separació actual entre l’espai on es viu i el lloc on es treballa resulta poc adequada per comprendre bona part de la societat rural pirinenca tradicional. Habitatge, producció i vida familiar formaven part d’una mateixa organització.
El treball s’articulava al voltant de les necessitats de la casa. Calia obtenir aliments, tenir cura dels animals, conservar les collites, mantenir els edificis i gestionar els recursos disponibles. Les tasques variaven segons les estacions i mobilitzaven els diferents membres de la unitat domèstica d’acord amb l’edat, el gènere, la posició dins la casa i les necessitats de cada moment.
Treballar per mantenir la casa
L’objectiu d’aquest treball anava més enllà de cobrir les necessitats immediates dels seus habitants. També calia conservar terres, edificis, eines i bestiar, afrontar períodes difícils i procurar que la unitat domèstica continués sent viable.
Aquesta lògica ajuda a entendre per què moltes decisions familiars tenien també una dimensió econòmica. El treball, el matrimoni, l’herència o la sortida d’alguns membres de la família podien influir directament en l’equilibri de la casa. Les estratègies variaven segons el territori, l’època i la posició social, però la continuïtat del patrimoni constituïa un element important de molts sistemes familiars pirinencs.
D’una generació a la següent
La casa estava pensada en una escala temporal que podia superar la vida dels seus habitants. Cada generació rebia un patrimoni construït i transformat per les anteriors. Mantenir-lo permetia, quan les circumstàncies ho feien possible, transmetre’l a la generació següent.
Aquesta voluntat de continuïtat tindria conseqüències profundes sobre l’organització familiar i els sistemes d’herència. Treballar per la casa significava també treballar perquè la casa pogués continuar. Més endavant veurem com aquesta necessitat va condicionar la transmissió del patrimoni entre generacions.
Cases grans, cases petites
Les cases d’un mateix poble no disposaven dels mateixos recursos. Darrere d’un paisatge que avui pot semblar relativament homogeni existien diferències importants de patrimoni, terres, bestiar i capacitat de treball. La societat rural pirinenca estava travessada per desigualtats que condicionaven les possibilitats de cada casa.
Algunes concentraven propietats considerables i podien disposar de nombrosos prats, camps, ramats i dependències. Altres comptaven amb patrimonis molt més reduïts i havien de completar els seus recursos amb jornals, treballs temporals o activitats desenvolupades fora de la pròpia explotació. Aquestes diferències també influïen en la quantitat de persones que una casa podia mantenir o contractar.
Una societat de cases desiguals
La dimensió del patrimoni tenia conseqüències que anaven més enllà de l’economia. Les cases ocupaven posicions diferents dins la comunitat. L’antiguitat, les propietats, les aliances familiars o la capacitat de mobilitzar recursos podien contribuir al prestigi d’un nom de casa.
Aquesta jerarquia apareix en nombrosos estudis sobre les societats rurals pirinenques. L’anàlisi de la casa mostra precisament que les relacions entre famílies, patrimoni i posició social formaven part d’un mateix sistema.
Patrimoni, reputació i poder
La reputació d’una casa es construïa al llarg del temps. El patrimoni heretat hi tenia un pes important, però també la capacitat de conservar-lo, les relacions establertes amb altres cases i la trajectòria dels seus membres. Un nom podia adquirir prestigi, perdre’l o recuperar-lo al llarg de diverses generacions.
Aquestes diferències impedien que totes les cases tinguessin la mateixa capacitat d’influència en els afers col·lectius. També condicionaven les oportunitats de les persones que hi pertanyien.
Parlar de la casa pirinenca exigeix, doncs, evitar una visió excessivament harmònica del passat rural. La casa era patrimoni i continuïtat, però també podia ser prestigi, reputació i poder.
La casa dins del poble
Cap casa vivia completament aïllada. Formava part d’un poble i mantenia relacions constants amb les altres cases. Aquestes relacions podien prendre formes molt diverses: ajuda mútua, intercanvis, matrimonis, acords econòmics, disputes o competència pels recursos.
La vida comunitària obligava també a gestionar espais i interessos compartits. Camins, pastures, boscos, aigües i altres recursos comunals requerien normes i formes d’organització col·lectiva. La casa era així una de les unitats a partir de les quals s’articulava la participació en la comunitat.
«Fer comú» i «treballar a jova»
Aquesta dimensió col·lectiva es feia especialment visible en els treballs que exigien la participació dels veïns. Al Pallars s’han conservat expressions com fer comú, vinculada als treballs realitzats conjuntament en benefici de la comunitat. Podia tractar-se de mantenir camins, reparar infraestructures, intervenir en espais comunals o afrontar altres feines que superaven les possibilitats d’una sola casa.
També trobem la jova o l’expressió treballar a jova, una forma de prestació de treball comunitari documentada en diferents territoris pirinencs. Aquestes pràctiques recorden que una part del funcionament dels pobles depenia de la capacitat de mobilitzar treball més enllà de cada unitat domèstica. Al Pallars Sobirà, la memòria recent del comunal encara conserva testimonis d’aquestes formes de cooperació i de gestió compartida.
Una xarxa de cases
La cooperació no eliminava els conflictes. Les mateixes cases que treballaven plegades podien disputar-se drets, terres, aigua o aprofitaments. També establien aliances. Els matrimonis creaven vincles entre patrimonis i podien reforçar relacions que ultrapassaven les persones directament implicades.
Per això, el poble pot entendre’s també com una xarxa de cases. Cada una tenia el seu nom, la seva trajectòria i els seus interessos, però havia de relacionar-se constantment amb les altres.
Observar aquestes relacions permet passar de la història familiar a la història de la comunitat. La casa organitzava una part de la vida privada, però era també una peça essencial de la vida col·lectiva del poble.
Fer durar la casa
Una de les grans preocupacions de la casa era la seva continuïtat. El patrimoni havia estat construït, ampliat o conservat durant generacions, i la seva transmissió plantejava un problema essencial: com passar terres, edificis, drets i recursos a la generació següent sense desfer la casa?
La qüestió era especialment important en una economia de muntanya, on la fragmentació successiva de les propietats podia comprometre la viabilitat d’una explotació. La transmissió del patrimoni estava, per tant, estretament relacionada amb l’organització familiar i amb les estratègies desenvolupades per assegurar la permanència de la casa.
Transmetre més que uns béns
El que passava d’una generació a una altra no eren únicament terres i edificis. També es transmetien un nom de casa, una posició dins la comunitat, drets d’aprofitament i una memòria familiar. La continuïtat tenia així una dimensió material, però també social.
En diferents territoris dels Pirineus es van desenvolupar sistemes successoris que afavorien la concentració del patrimoni en una sola persona. A Catalunya, les figures de l’hereu i la pubilla constitueixen les expressions més conegudes d’aquesta lògica. La seva existència no significa, però, que totes les cases actuessin de la mateixa manera ni que la transmissió fos sempre senzilla.
Preparar la generació següent
La continuïtat de la casa també condicionava decisions familiars. Els matrimonis, les dots, les compensacions destinades als altres fills o la incorporació d’un cònjuge podien formar part d’estratègies destinades a preservar el patrimoni.
Darrere d’aquests mecanismes hi havia una tensió constant entre els interessos de les persones i els de la casa. Aquesta qüestió serà central en altres articles del dossier, on examinarem amb més detall l’herència, l’hereu i la pubilla, els matrimonis i el destí dels fills que no rebien la casa.
Per ara, n’hi ha prou amb retenir una idea: heretar una casa significava rebre un patrimoni, però també assumir la responsabilitat de fer-lo durar.
No hi ha una única «casa pirinenca»
Parlar de la casa pirinenca pot donar la impressió que existeix un model comú a tota la serralada. La realitat és molt més diversa. Les cases es van desenvolupar en territoris amb condicions ambientals, econòmiques i socials diferents, i aquestes diferències es reflecteixen tant en l’arquitectura com en la manera d’organitzar el patrimoni i la vida domèstica.
L’altitud, el clima i els materials disponibles condicionaven les formes constructives. També ho feien les activitats econòmiques predominants, les dimensions de les explotacions, els sistemes de propietat i la posició social de cada casa. A més, els edificis que avui considerem tradicionals són el resultat de transformacions successives, ampliacions i adaptacions produïdes al llarg del temps.
De vall en vall
El Pallars, la Val d’Aran, la Ribagorça, l’Alt Urgell o Andorra comparteixen determinades característiques pròpies de les societats rurals de muntanya. Això no significa que les seves cases siguin equivalents. Cada territori presenta formes particulars d’arquitectura, d’organització dels espais i de relació amb els recursos.
La Val d’Aran n’ofereix un bon exemple. Els estudis sobre la casa aranesa mostren que l’arquitectura només adquireix tot el seu sentit quan es relaciona amb l’organització familiar, les activitats econòmiques i l’evolució històrica de la vall.
Evitar una imatge ideal
Aquesta diversitat obliga també a desconfiar d’una certa imatge de la casa pirinenca convertida en símbol: una gran construcció de pedra, fusta i llosa, situada en un poble de muntanya i aparentment immutable durant segles.
La patrimonialització i el turisme han contribuït sovint a seleccionar determinats elements arquitectònics com a representatius d’una identitat pirinenca. Aquesta mirada pot ocultar les diferències territorials i socials, així com les profundes transformacions experimentades per les cases.
Parlar de la casa pirinenca significa, per tant, parlar en plural. No buscarem un model ideal aplicable a tota la serralada, sinó un conjunt de formes de viure i d’organitzar la societat que comparteixen alguns trets i, al mateix temps, expressen la diversitat dels Pirineus.
Una casa que canvia amb el temps
La casa pirinenca no va ser una institució immutable. Les formes d’organització que hem descrit van evolucionar al llarg dels segles i ho van fer a ritmes diferents segons els territoris. Les cases s’adaptaven a les circumstàncies econòmiques, demogràfiques i familiars de cada moment.
Aquest procés es va accelerar especialment entre els segles XIX i XX. Les migracions temporals o definitives, l’abandonament progressiu de determinades activitats, la mecanització del camp, els canvis en la ramaderia i el despoblament de moltes zones de muntanya van alterar les bases econòmiques sobre les quals s’havien sostingut nombroses cases. També van canviar les estructures familiars i les formes de transmissió del patrimoni.
De centre de producció a nous usos
A finals del segle XX, moltes cases van deixar de funcionar com les antigues unitats agro-ramaderes. Algunes van quedar buides. Altres van convertir-se en segones residències o van ser profundament reformades. En les darreres dècades, una part del patrimoni construït ha trobat nous usos vinculats al turisme rural, la restauració o altres activitats del sector serveis.
Aquesta transformació modifica l’edifici, però també la seva relació amb el territori. Una borda que havia servit per guardar herba pot convertir-se en habitatge; una antiga casa pagesa pot acollir visitants; els prats i camps que garantien la subsistència de la unitat domèstica poden deixar de formar part de la seva economia quotidiana. Els estudis contemporanis sobre el patrimoni pirinenc han insistit precisament en aquesta necessitat d’interpretar la casa com una realitat històrica en transformació,
Entre continuïtat i transformació
Això no significa que la casa hagi desaparegut. En molts pobles, els noms de casa continuen utilitzant-se i mantenen una notable força identitària. Els edificis, els records familiars i les formes de pertinença poden sobreviure fins i tot quan les funcions econòmiques que els havien donat origen ja han canviat.
La casa que observem avui és, per tant, el resultat de moltes transformacions. Entendre la casa tradicional exigeix situar-la en el seu temps, però també seguir la manera com cada generació l’ha adaptada a un món diferent.
Conclusió — Entrar a la casa per entendre els Pirineus
Què era, realment, una casa als Pirineus? Al llarg d’aquest primer recorregut hem vist que la resposta va molt més enllà de l’edifici. La casa podia ser alhora:
- un grup humà,
- un patrimoni,
- una unitat econòmica,
- un nom transmès entre generacions
- i una posició reconeguda dins de la comunitat.
Estudiar-la permet observar com s’organitzaven la família i el treball, com s’utilitzava el territori i com es construïen les relacions entre les diferents cases d’un poble. També permet comprendre les desigualtats, les estratègies de transmissió i les transformacions que han modificat profundament les societats pirinenques.
La casa constitueix així una porta d’entrada privilegiada a la història social i cultural dels Pirineus. Darrere dels seus murs hi trobem persones, terres, animals, drets, obligacions, conflictes, records i generacions que intentaren assegurar-ne la continuïtat.
Aquest article només n’ha dibuixat el contorn. En els articles següents del dossier entrarem, un per un, en aquests diferents espais de la casa pirinenca, per comprendre millor les persones que l’habitaven, el patrimoni que sostenia, les regles que n’organitzaven la transmissió i el món que es construïa al seu voltant.
Per anar més enllà
- VIOLANT I SIMORRA, Ramon. La casa i la llar pallaresa. Tremp: Garsineu Edicions / Ecomuseu de les Valls d’Àneu, 2021.
Escrita originalment l’any 1946, és una obra fonamental per aproximar-se a l’arquitectura, els espais domèstics i les formes de vida vinculades a la casa tradicional del Pallars.
- COMAS D’ARGEMIR, Dolors; SOULET, Jean-François (eds.). La família als Pirineus. Aspectes jurídics, socials i culturals de la vida familiar: continuïtats i canvis. Andorra, 1993.
Obra col·lectiva de referència per estudiar la família pirinenca, els sistemes de transmissió del patrimoni, el matrimoni i les transformacions de les estructures domèstiques.
Enllaç
- ROIGÉ, Xavier; ESTRADA, Ferran; BELTRAN, Oriol. La casa aranesa. Antropologia de l’arquitectura a la Val d’Aran. Tremp: Garsineu Edicions, 1997.
Un estudi especialment útil per entendre la casa com una realitat en què arquitectura, família, patrimoni i organització social estan estretament relacionats.
- ROIGÉ, Xavier; GUIL, Mireia; ARRIETA-URTIZBEREA, Iñaki. «Imaginarios, patrimonios y visiones de los Pirineos: la representación de la sociedad y de la casa en los museos etnológicos». Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia, 38(2), p. 303–325.
Un article molt interessant per qüestionar la construcció d’una «casa pirinenca» ideal i immutable. Analitza també la manera com els museus i els processos de patrimonialització han representat les societats i les cases dels Pirineus.
- Ecomuseu de les Valls d’Àneu.
Institució imprescindible per aprofundir en el patrimoni etnològic de les Valls d’Àneu. Els seus espais i projectes permeten relacionar arquitectura, paisatge, memòria, vida quotidiana i transformacions socials del territori.
1 Comment