El ruc català: el company silenciós que torna als prats dels Pirineus

Si passegeu pels pobles dels Pirineus catalans, probablement us haureu fixat en un animal de llargues orelles que pastura tranquil·lament als prats. De vegades comparteix el mateix tancat amb cavalls; en altres ocasions, es troba al prat del costat, observant el paisatge amb una calma sorprenent.

Moltes persones el confonen amb una mula. Tanmateix, no ho és.

Es tracta del ruc català, una raça autòctona de Catalunya que durant segles va ser imprescindible per a la vida quotidiana de les famílies de muntanya. Avui, després d’haver estat a punt de desaparèixer, torna a formar part del paisatge gràcies a l’esforç de ramaders, associacions i projectes de conservació que treballen perquè aquesta raça no es perdi.

A Studio Pirineu ens agrada explicar la història dels Pirineus a través del seu patrimoni viu. Igual que hem descobert els antics camins de bast, les trementinaires o els aliments tradicionals com la girella, el formatge de tupí o la ratafia, avui us convidem a conèixer un animal que va ajudar a transportar tots aquests productes d’una vall a l’altra.

Què és exactament el ruc català?

El ruc català (Equus africanus asinus) és una de les races asinines més antigues i emblemàtiques de la península Ibèrica.

Es caracteritza per la seva gran alçada, un cos robust però elegant, un pelatge marró molt fosc —gairebé negre— i un musell de tonalitat clara. Les seves orelles llargues són probablement el tret més fàcil de reconèixer.

És important aclarir una confusió molt habitual.

No és un mul

El mul o matxo és un híbrid nascut de l’encreuament entre un ase i una euga. En canvi, el ruc català és una raça pura d’ase que existeix des de fa segles i que ha estat seleccionada per adaptar-se perfectament al clima i al relleu de Catalunya.

Aquesta diferència és important perquè el ruc català forma part del patrimoni genètic del nostre territori i la seva conservació contribueix a preservar la biodiversitat de les races domèstiques catalanes.

Un animal inseparable de la història dels Pirineus

Abans de l’arribada dels tractors i dels camions, els pobles de muntanya depenien dels animals de càrrega.

Als Pirineus, el ruc català era un company de feina imprescindible. Transportava sacs de farina, eines, llenya, formatges, oli, vi i tota mena de mercaderies entre pobles connectats únicament per camins estrets.

Quan vam parlar dels camins de bast, vam explicar que aquests senders eren les autèntiques carreteres de muntanya. Sense animals com el ruc, molts d’aquests trajectes haurien estat impossibles.

La seva força no era comparable a la d’un cavall, però posseïa una qualitat molt més valuosa: la prudència.

Als pendents pedregosos preferia aturar-se abans que arriscar una passa insegura. Aquesta manera d’actuar va fer que durant molts anys se’l considerés tossut. En realitat, diversos especialistes coincideixen que aquesta actitud és una mostra d’intel·ligència i d’autoprotecció més que no pas d’obstinació.

Per què avui veiem rucs als prats amb cavalls?

És una escena molt habitual. Passejant pel Pallars, l’Alt Urgell, la Cerdanya o moltes altres comarques pirinenques és fàcil observar un o dos rucs enmig d’un grup de cavalls o en un prat adjacent.

Però aquesta imatge sorprèn moltes persones. Per què conviuen?

La resposta és múltiple. En primer lloc, tant els cavalls com els ases són animals socials. Quan conviuen des de joves solen establir relacions molt tranquil·les. A més, moltes explotacions ramaderes mantenen alguns rucs perquè formen part de la tradició familiar. Durant generacions era habitual que una mateixa casa tingués cavalls, mules i ases, cadascun amb una funció diferent.

Finalment, cada vegada hi ha més explotacions que contribueixen, directament o indirectament, a la conservació del ruc català. Mantenir exemplars reproductors ajuda a garantir el futur d’una raça que encara continua considerada en risc.

Així doncs, veure un ruc als prats dels Pirineus no és cap casualitat. Sovint és el reflex d’una voluntat de conservar una part del nostre patrimoni rural.

Una raça que va estar a punt de desaparèixer

Durant bona part del segle XX, la mecanització del camp va transformar profundament la vida rural. Els tractors van substituir els animals de treball. De la mateixa manera, els vehicles motoritzats van reemplaçar els antics camins comercials.

Com a conseqüència, moltes races domèstiques van perdre la seva funció tradicional. Entre aquestes, el ruc català va ser una de les més afectades.

Durant dècades, el nombre d’exemplars va disminuir de manera preocupant fins al punt de considerar-se una raça en greu perill d’extinció.

Afortunadament, aquesta història no acaba aquí…

La recuperació d’una raça emblemàtica

Quan semblava que el ruc català desapareixeria definitivament dels nostres paisatges, diverses persones van decidir actuar. Ramaders, veterinaris, criadors i entitats de conservació van començar a localitzar els darrers exemplars de raça pura, a elaborar un llibre genealògic i a impulsar programes de reproducció. Gràcies a aquest treball pacient, avui el ruc català continua existint, tot i que encara es considera una raça vulnerable i necessita el suport de nous criadors i de la societat.

Entre les iniciatives més destacades hi ha l’Associació per al Foment de la Raça Asinina Catalana (AFRAC), que coordina des de fa anys la preservació de la raça i el seguiment dels exemplars inscrits al llibre genealògic.

Als Pirineus també han nascut projectes que combinen la conservació de l’animal amb la recuperació del patrimoni rural. Un dels més inspiradors és Gratitud Pallars, que ha creat una microreserva dedicada al ruc català i ofereix la possibilitat d’apadrinar animals per contribuir al seu manteniment. Aquest projecte no només protegeix una raça autòctona, sinó que també promou un model de desenvolupament rural basat en el respecte pel territori, la biodiversitat i la memòria de la muntanya.

És una manera d’entendre que conservar un animal també és conservar una manera de viure.

Un símbol que va més enllà del camp

Amb els anys, el ruc català ha deixat de ser únicament un animal de treball.

S’ha convertit en un dels símbols més reconeixibles de Catalunya.

Moltes persones el coneixen pels adhesius que es veuen als vehicles, però darrere d’aquesta imatge hi ha una història molt més profunda.

Representa la resistència.
Representa la senzillesa.
Representa el món rural.
Representa també una manera de relacionar-se amb la terra que posa la paciència i la perseverança per davant de la pressa.

Aquest simbolisme explica, en part, l’afecte que moltes persones senten avui pel ruc català, fins i tot aquelles que mai no n’han tingut cap.

El ruc català i els paisatges d’avui

Hi ha una escena que cada vegada forma més part dels Pirineus.

Un prat verd. Un petit grup de cavalls. I, entre ells, un ruc català observant tranquil·lament el paisatge. En altres explotacions, els rucs pasturen al camp del costat.

No hi són per casualitat. Alguns comparteixen l’espai perquè conviuen perfectament amb els cavalls. Altres formen part de programes de reproducció o de conservació. En determinades finques també contribueixen al manteniment dels prats, ajudant a controlar la vegetació i mantenint oberts espais que, sense el pasturatge, acabarien colonitzats pel matollar.

Aquesta presència discreta fa que molts visitants descobreixin el ruc català sense buscar-lo. És, probablement, una de les millors notícies per al nostre patrimoni natural: una raça que havia desaparegut gairebé del paisatge torna a formar part de la vida quotidiana dels pobles pirinencs.

Sabies que...?

El ruc català és una de les races asinines de major talla d’Europa.
Les seves llargues orelles l’ajuden tant a regular la temperatura corporal com a percebre sons a gran distància.
Pot superar fàcilment els 30 anys de vida si rep una bona alimentació i unes cures adequades.
Pesa de 350 a 450 Kg.
Mai té el cap baix, les orelles caigudes o aspecte resignat. La seva mirada és tan expressiva, que per si sola, permet identificar si l’animal pertany o no a la raça.
Projectes com Gratitud Pallars permeten apadrinar rucs catalans i participar directament en la seva conservació.

El ruc, un nou company del turisme sostenible

Avui, el ruc també ha trobat un nou paper en el turisme de natura. Cada vegada són més les famílies que descobreixen els Pirineus caminant al ritme pausat d’un ase de bast. Lluny de ser una simple atracció, aquestes sortides permeten conèixer millor l’animal, aprendre a preparar-lo abans de la marxa i redescobrir una manera tranquil·la de recórrer els camins tradicionals. En diversos indrets dels Pirineus catalans s’organitzen excursions on l’ase porta una part de l’equipatge, fent la caminada més agradable i apropant grans i petits a una relació més respectuosa amb els animals i amb la muntanya.

El mateix passa en rutes eqüestres de diversos dies. A vegades hi podem veure un genet cavalcant sobre el seu cavall mentre un ase de bast el segueix portant part del material: sacs, eines o l’equip necessari per al bivac. Aquesta manera de viatjar recupera una pràctica molt antiga dels Pirineus i continua demostrant que el ruc és un company discret, resistent i extraordinàriament fiable. Encara avui, el seu pas tranquil permet avançar pels senders de muntanya amb la mateixa serenitat que ho feia fa generacions.

Conservar un ruc és conservar una part dels Pirineus

Quan observem un ruc català pasturant tranquil·lament al costat d’un camí, pot semblar que simplement contemplem un animal més.

Però darrere d’aquesta imatge hi ha segles d’història.

Hi ha les mercaderies que arribaven als mercats.

Hi ha els camins de bast que unien pobles.

Hi ha les masies aïllades.

Hi ha els pastors.

Hi ha els formatges, els embotits, les herbes aromàtiques i tots aquells productes que avui continuem estimant.

I cada vegada que veiem unn ruc pasturar als prats, ens recorda que conservar el patrimoni no significa mirar enrere amb nostàlgia, sinó donar una nova oportunitat a tot allò que encara pot formar part del nostre futur.